El mal querer, la Vasallo i la Teoria King Kong: is this real love?

4.03.2019

S’ha parlat molt del fenomen Rosalía i de si el seu disc El mal querer és o no és un àlbum construït en forma de llibre, de si és legítima la seva posició d’agafar el flamenc per fer-ne temes pop… Però del que s’ha parlat poc, em sembla, és des de quina perspectiva amorosa està escrit l’àlbum.

Max Grosse Majench i Elena Martín al cartell de ‘This is real love’, del Col·lectiu VVAA.

La Rosalía mateixa, en una entrevista per Mondo sonoro, diu que no vol emmarcar la seva obra en el context de la lluita feminista (“no sé si hablaría de feminismo, porque puede tener muchas connotaciones”), però si bé potser no hi és de manera volguda, com a mínim és possible fer-ne una lectura des d’aquest prisma: El mal querer com a manifestació d’una dona que experimenta el fracàs d’una relació amorosa monògama i heteropatriarcal.

Casualment, aquests mesos de boom de la Rosalía ha sortit també Pensamiento monógamo, terror poliamoroso, assaig de la Brigitte Vasallo que argumenta, de manera solvent i interessantíssima, el fracàs de l’amor romàntic. Dues veus de dones que, d’una forma o altra, venen a dir-nos que hi ha alguna cosa aquí que trontolla. Quan, al disc de la Rosalía, la Rossy de Palma diu “Te atrapa sin que te des cuenta / Te das cuenta cuando sales / Piensas, ¿cómo he llegado hasta aquí?” està dient el mateix que la Vasallo quan afirma que “La monogamia no es una práctica: es un sistema de pensamiento” amb tres elements imprescindibles destinats, tard o d’hora, a generar-nos patiment: “la positivación de la exclusividad, la conjunción identitaria y la potenciación de la competitividad y la confrontación”.

 

 

I encara no he parlat de THIS IS REAL LOVE, que han estrenat fa poc a la Sala Beckett. Obra-performance, juga a crear (com diuen el propi Col·lectiu VVAA) un “imperi” sacralitzador (amb els seus rituals, i les seves formes pròpies) –i ridiculitzador– de la construcció social de la parella monògama tradicional. Això inclou, esclar, el patrimoni que s’hi associa com a eix central per perpetuar el sistema; com diu la Vasallo: “La transmisión [del sistema monògam] incluye los bienes materiales, pero no acaba con ellos: incluye las oportunidades, los contactos, el estatus, una especie de “pureza” de sangre que solo a través de la monogamia como práctica, y de los entresijos de la práctica como sistema, es posible mantener”. THIS IS REAL LOVE és una altra veu crítica que parteix de dones (Marc i Max, em sap greu però sou minoria) i que s’alça des del mateix lloc que les altres dues.

L’altre dia llegia Teoria King Kong, el magnífic assaig feminista de la Virginie Despentes –que aquest 2018 vam tenir la sort que la Marina Espasa traduís amb molta cura al català–  i en un punt parla de com, encara, una dona pública s’ha de justificar per formar part d’un espai tradicionalment “d’homes”. Res de nou, ho veiem al nostre voltant cada dia. Doncs em sembla que està passant cada vegada més que tenim dones potents, com la Rosalía, com la Brigitte, com la Virginie, com l’Elena, com l’Anna, com les Clares, que fan aquest pas amb valentia (a cops de colze, jugant-s’hi la integritat) i que parlen de la construcció amorosa com a una invenció fruit d’un sistema patriarcal de segles que s’ha construït sobre uns valors tradicionalment considerats com a “masculins” (competitivitat, poder, seguretat, superioritat respecte de la resta…).

Són veus que, de manera gairebé involuntària o de forma programàtica, criden que n’estem fins als ovaris, de funcionar des de la polla. Que podem repensar-nos-ho, sense por. Que ja és hora de reconstruir la forma com ens relacionem (amb el sexe masculí, però també i sobretot amb el femení). Des de la claredat de les ruïnes. Que som moltes. Que juntes, a poc a poc, podem fer-ho. Que this is fucking real.