El Lliure era una festa

4.12.2018

Dissabte passat va haver-hi una gran festa al Teatre Lliure. Després de les funcions d’Àngels a Amèrica, el vestíbul del Lliure de Montjuïc es va omplir de gent, música i cervesa. El motiu de la celebració? Cito textualment la invitació: “Aquest dissabte celebrem aquest final inesperat de la Kompanyia Lliure. Qui talla el bacallà marxa i tot el peix està venut. Total, que s’acaba la nostra passada per la Kompanyia Lliure i ho volem celebrar”. Sota la promesa de “free pass”, “free beer” i “free love” servidor de vostès es va apropar al Poble Sec. Per escriure’n aquesta crònica, no per una altra cosa. Malpensats.

El vestíbul del Teatre Lliure, el dia de la festa de comiat de la Kompanyia. Foto: Oriol Puig Taulé

Pujant l’empinada rampa de l’Institut del Teatre (dissenyada a prova de ciclistes i patinadors) la meva (estupenda) acompanyant em va preguntar: “Aquesta música ve del Lliure?”. I efectivament, una música eixordadora provenia del vestíbul del teatre, i a mesura que ens hi apropàvem, creuant la plaça Margarida Xirgu i atacant les escales mata-iaies del Palau de l’Agricultura, vam poder comprovar-ho: allò era una festassa. Cues al bar del Lliure (cosa molt habitual, d’altra banda) i gent ballant al ritme de dj’s com Alejo Levis, Anna Serrano o Arnau Vallvé. Eufòria, rialles, petons i un cert ambient de “presa de la Bastilla” suraven en l’ambient. La mitjana d’edat dels assistents rondava els vint-i-tants anys i tothom era molt guapo i estupendu. Fotos, selfies i stories d’Instagram han donat testimoni d’una festa que va començar dissabte a la nit i que va acabar, segons em diuen les meves fonts, el diumenge a altes hores de la matinada, a altres bandes de la ciutat comtal.

Una gran bola de miralls tacava de reflexos tot el vestíbul del teatre, i la banda sonora de la nit saltava dels anys vuitanta (Cindy Lauper) als noranta (Spice Girls) fins a arribar al reaggeton més actual (no tinc referents, que ja tinc una edat). Alguns atrevits es van llançar al públic des de dalt d’un altaveu, com ara Joan Solé. La cançó era “Flying free” i com a teló de fons, el bar del teatre amb les lletres “El Lliure”. Justícia poètica. Entre els nombrosos assistents, vam veure, evidentment, tots els membres de la Kompanyia actual (Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia BenitoRaquel Ferri,  Eduardo Lloveras, Joan Solé i Júlia Truyol), així com alguns de l’anterior (David Verdaguer, Javier Beltrán Pol López). Candidats a la direcció del Lliure (segons els meus espies, se’n van veure com a mínim un parell) ballaven i xerraven, aprofitant l’avinentesa per fer una mica de campanya preelectoral. Molts actors i gent de la professió. Representants de companyies com ara Arcàdia, La Calòrica, Companyia Solitària, La Ruta 40 o VVAA. Tothom hi era, tothom. Fins i tot algun exdirector del Lliure, com ara Àlex Rigola. Que hagués aparegut Lluís Pasqual (del bracet de la Sardà i l’Espert) al mig de la festa hauria sigut massa. Hi havia a l’ambient certa sensació de celebració d’un espai recuperat. D’ocupació, ni que fos efímera, d’una de les grans institucions culturals (públiques) del país.

Una de les imatges més boniques de la nit: tot de jovenalla saltant i ballant al damunt de la placa daurada on hi ha gravada la mítica frase de Fabià Puigserver. Aquella que diu: “Què es pot esperar d’una colla de franctiradors bojos que confonen el teatre amb una aventura personal? Què es pot esperar d’uns afeccionats que barregen la gestió, la producció i fins i tot la posada en escena i l’art amb l’amistat i l’amor? Què es pot esperar d’uns incontrolables que fan del teatre una manera de viure i del lloc de treball la seva pròpia casa?”. Al Fabià li hauria encantat. Hi havia nois molt guapos, em sembla que ja ho hem dit.

I mentrestant, a fora, fumadors, travesses sobre el futur immediat del Lliure i alguns actors veterans, com Vicky Peña, Pere Arquillué o Òscar Rabadan, observant la quitxalla passar-s’ho bomba amb una mescla d’admiració i (sana) enveja. Agitadores lliures, actrius negres de Catalunya, habitants de Canprosa i alguns personatges pintorescos acabaven de completar el fresc.

Servidor de vostès (i la seva estupenda acompanyant) va optar per fer una retirada a temps. Una retirada a temps, ja se sap, sempre és una victòria. Quelcom que algú li hauria d’haver explicat a Lluís Pasqual, ja fa una temporada.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. L’autoodi no té fronteres. Confondre la crònica amb l’opinió és propi de l’ofici de «periodista» actual. Esperem que allò que s’aconsella als altres, que es retirin a temps, se sàpiga aplicar a un mateix.