El Lear de Pasqual tornarà la temporada que ve

El Rei Lear que ha dirigit Lluís Pasqual tancarà funcions aquest divendres al Teatre Lliure amb un 100% d’ocupació i un total de 22.166 espectadors. Si us heu quedat sense entrades no patiu perquè tornarà a la sala de Montjuïc la propera temporada, concretament del 17 de desembre de 2015 al 31 de gener. Una nova oportunitat per gaudir de la interpretació de la gran Núria Espert. Les entrades ja estan a la venda!

El Rei Lear és la tragèdia més mítica i salvatge de William Shakespeare. Una obra, com diu Michael Ignatieff a Reconsidering Lear, sobre què és la vida. I, si em permeten l’apunt, d’una foscor existencial més propera al nostre món que al de l’Anglaterra del segle XVI i, per tant, absolutament corprenedora. “La crisi dels principis morals de la nostra societat (tan aprofitada pels polítics que han esdevingut els representants oficials de la manca d’ètica) ens fa particularment sensibles al món d’El Rei Lear, perquè comparteix amb el nostre una mena de buit moral que dóna camp lliure als nostres Edmunds, Cornwalls, Regans i Gonerils”, escriu Salvador Oliva en el pròleg de l’obra. Lear, doncs, no es veu: es viu.

En El Rei Lear, com a la resta d’obres de Shakespeare, tot neix de la paraula. No en va, Harold Bloom deia que “cap altre escriptor no ha tingut mai tants recursos lingüístics com Shakespeare”. Lluís Pasqual ho sap i ha creat un muntatge fosc i totalment despullat d’ornamentació on tot recau en la paraula. Precisament per això sorprèn, per exemple, que alguns actors cridin més del compte (sovint confonem volum i projecció de la veu) provocant, així, que els espectadors de les últimes files no els arribin a entendre.

El que converteix aquest Lear en un muntatge a estones irregular és, al meu parer, la manca d’intencionalitat. Això li proporcionaria el necessari pes dramàtic i, sobretot, ens ajudaria a “reviure la tragèdia”. El muntatge, per sort, també ens regala grans interpretacions com la de Ramon Madaula (magnífic comte de Kent), Julio Manrique i, evidentment, Núria Espert. Un Lear profundament humà i dèbil que desperta la compassió de tots els espectadors. En definitiva, l’habilitat escènica del director del Lliure és innegable, el repartiment és molt bo i algunes escenes estan molt ben reeixides però no n’hi ha prou amb bons ingredients perquè el plat sigui deliciós.