El laberint de la ficció

Carles Zafon i Llopis (Barcelona, 1965) és metge i escriptor. Edicions del Periscopi li ha publicat recentment la novel·la L’home pla. El crític Marc Soler l’ha llegit i debuta a Núvol amb aquesta ressenya.

Tres personatges focalitzen l’atenció de la novel·la de Carles Zafon: un, és el protagonista d’una novel·la – El gran amor del Sr. Moll –, que no és la que estem llegint; el segon, és un lector solitari i empedreït, Bonaventura Batet, que ha llegit la història que protagonitza el Sr. Moll, i per últim, l’autor de la novel·la dins de la novel·la de Zafon, Ferran Armengol, i des de la qual el Sr. Moll “salta” a dins del pis del lector solitari i empedreït. És a dir, el Sr. Moll aterra des de la ficció a la realitat de la novel·la de Zafon: és l’home pla de què parla el títol.

Una citació de Pirandello que pertany a “Sis personatges en cerca d’autor” encapçala l’obra i ens indica per on poden anar els trets. Recordem que a l’obra de Pirandello hi ha un passatge on s’afirma que la realitat dels personatges és immutable, que ho és per sempre, i que això hauria de fer estremir als que s’apropen a ells. Primer toc d’atenció, doncs. Després el sicilià afegeix, segon avis, que els personatges, un cop han nascut, s’independitzen del seu creador fins al punt de trobar-se en situacions i d’adquirir un significat que l’autor mai hauria imaginat. És sobre aquestes dues premisses que gira la novel·la de Zafon.

La trama de la història gira al voltant de la relació entre el lector empedreït i l’home pla de la novel·la dins de la novel·la que protagonitza, però de la que no en sabem res tret de sinopsis puntuals i que es van descobrint a mida que avancem en la lectura. El personatge de l’home pla és la clau de volta de tot el relat i es mou en una doble direcció. La primera s’adreça al lector empedreït del qual esdevindrà un mirall existencial on és veurà reflectit. El segon moviment es dirigeix al seu creador en un intent de resoldre el misteri de la creació tot cercant “la veu” – la d’ell i la de qui l’ha creat – que ha perdut en abandonar la novel·la que protagonitza dins la novel·la real, la que tenim entre mans. I en relació amb això darrer encara s’hi podrià afegir un tercer moviment que és la de l’home pla que abandona la història a què l’havia destinat el seu creador per buscar un final diferent. Tot plegat és un anar i venir entre ficció i realitat (o de ficció dins de la ficció) on els seus límits es confonen i que planteja un joc de miralls circular on cada personatge es descobreix els esvorancs.

Al marge de certa reiteració en l´ús d’analogies i que algun episodi o passatge faci la impressió, per sobrer o massa extens, d’entorpir el relat, en conjunt es pot afirmar que l’autor se’n surt prou bé del repte que es planteja. Tot i que no acabi d’aplicar-se ben bé el que deia Pirandello sobre la independència dels personatges fent que algunes situacions siguin massa previsibles.