El Kanka, sense trampes i sense trucs

17.08.2018

El músic malagueny Juan Gómez Canca (1982), més conegut com El Kanka, va oferir dilluns passat un concert amb aires de “berbena” al Porta Ferrada. Fins al març de l’any que ve, el cantautor sureny gira El arte de Saltar, nom que dóna títol al seu quart disc.

Juan Gómez Canca, El Kanka ©elkanka.com

Amb molta gent encara dreta, el Kanka va obrir el concert amb “Triste Trofeo”, del seu últim disc i ens advertia: “Si estoy sudando a la primera canción es que lo voy a dar todo!” El públic no va tenir l’oportunitat d’entretenir-se gaire abans que el popular “Qué bello es vivir” marqués el primer punt àlgid de la nit. Ambdues cançons conformen un missatge antimaterialista, que revalora les petites coses del dia a dia. “Como me gusta recrearme disfrutando de cualquier soplo de aire…”. I és que si hem de dir alguna cosa que sap fer aquest home és la capacitat per enganxar-te de seguida a unes lletres amables, amenes i properes (“Lo mal que estoy y lo poco que me quejo”, “A dieta de dietas”). El Kanka té un punt de vista clar en la manera de donar valor i enfocar els petits drames de la vida quotidiana, basant-se en l’humor i la lleugeresa.

En té prou amb una instrumentació bàsica (guitarres, baix, bateria, percussió i l’aparició puntual de l’ukelele) i seqüències d’acords que hem sentit mil vegades, i frases com “Te prefiero así, sin maquillaje”, que descriuen bé la seva essència: “Sin trampas, sin trucos y sin traje”. Però fer semblar fàcil el que no ho és té molt mèrit. El Kanka juga a la perfecció les seves cartes i ens recorda que la senzillesa no té límits. Fins i tot si algú hi va anar a parar per casualitat, va poder identificar-se amb consells com “Sí que puedes, que nadie te diga que no” o amb ritmes que beuen de la música llatina, el pop o la rumba.

Gràcia i calidesa, també, en la seva manera d’apropar-se al públic. Les arrels malaguenyes es notaven en el contacte distès i senzill amb l’audiència, quan explicava l’origen de les cançons o en els intermezzos per fer algun comentari ocurrent en funció del que estigués passant. L’audiència es notava cohibida, al principi, per unes cadires que les ganes d’aixecar-se a ballar van arraconar ràpidament. El Festival hauria de ser conscient de quin tipus d’espectacle proposa, perquè és evident que El Kanka convidava a això: a deixar de banda les cadires i gaudir del moment, “A cantar… lara, lara, lara, lara. Reir… ja, ja, je, ji, ja, je ji… A bailar… muévelo pa’ allí, muévelo pa’ allá”.

Sense decaure mai, el concert va seguir el cicle energètic dels oients. L’aparició de Rozalén va ser un altre dels punts claus de la nit i, amb dues veus perfectament empastades, van aconseguir aixecar els pocs que quedaven a la cadira per fer-nos ballar tots al ritme ternari de “Volar”.

Al final vam acabar ballant “Después de esta mañana” i “Canela en rama”, dues cançons que parlen de l’enamorament i d’aquella sensació d’alegria irracional que justament es respirava entre el públic. Ens retratàvem a nosaltres mateixos cantant frases com “No estoy drogado pero como si lo estuviera” o “Soy más idiota pero más feliz”.

Etiquetes: