El joglar de Russafa 

12.03.2018

Héctor Arnau ha estat un dels convidats a participar al cicle D.O. València que durant tres setmanes exhibeix la Sala Beckett. El seu espectacle El feminista –el setè que compon per a l’escena– és un monòleg interactiu ple de sorpreses, fins al punt que el públic acaba bevent cervesa mentre despatxa amb l’artista, que aprofita per afaitar-se en públic.

Héctor Arnau va presentar El feminista al cicle D.O. València de la Sala Beckett

La primera accepció que el diccionari de l’IEC diu sobre “feminisme” és: “moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres”. La segona diu que és el “conjunt de teories que al llarg del temps fonamenten la lluita de les dones a favor de l’emancipació”. Per tant, una persona feminista (el IEC també ho aclareix) és aquella partidària de totes dues accepcions.

Héctor Arnau ho deu ser, o almenys ho dissimula, ja que firma l’autoria, la direcció i la interpretació de El feminista, una de les obres que s’han pogut veure a la Beckett dins el cicle D.O. València. Arribat des de la capital del Túria, Arnau va regalar el passat 9 de març (llàstima que no hagués estat el dia anterior, el dijous dia 8, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona, que hagués quedat que ni fet expressament) un monòleg inclassificable que ret un sincer homenatge a les dones de la seva vida: mare, germana, neboda i amant. I diem inclassificable perquè la llista d’adjectius que necessitaríem per descriure’l seria d’allò més vasta i surrealista (ep, en el sentit positiu de l’accepció: moviment artístic (…) que proclama l’automatisme psíquic, la ruptura de la sintaxi, la violenta associació d’imatges incoherents i la importància del món oníric, de l’instint i de la revolta). Doncs això.

“La primera persona que vaig conèixer va ser la meva mare”, diu pràcticament només començar. I no li falta raó. Nou mesos frec a frec donen molt de . Arnau apareix a l’escenari (és una manera de parlar, ja que s’assembla més a un magatzem mals endreçat que a un temple escènic), es serveix una copeta de vi i dialoga amb la concurrència. Vindria a ser una trobada entre amics, coneguts i saludats, a qui explica la seves vicissituds. Sotmès a la pressió de l’atracció cap a les dones, i immers en plena crisi dels quaranta (Arnau dixit), l’artista desplega les facetes de clown, pallasso, actor i cantant (el seu heterogeni currículum l’avala) i manifesta sense embuts que és una desgràcia ser joglar i ser poeta. Aquest aiguabarreig li serveix en safata la possibilitat (a la qual s’hi aferra) de dissertar sobre temes cabdals i alhora ordinaris en diferents llenguatges, sense perdre mai l’alegria ni fer-ne ostentació, i aplaudir la fortalesa del sexe femení.

Durant més d’una hora, l’intèrpret sembra complicitats a tort i a dret (sovint sense ni mirar als ulls a l’espectador), i fa que la peça llisqui com la seda. Íntegrament en castellà, l’espectacle només arrenca en valencià una estona –que aprofita per a dir Vicent Andrés Estellés–. No sabem si es tracta d’una picada d’ullet pel fet de representar-se a Barcelona o ja està concebut així. En qualsevol cas, està escalfant motors per un dels moments més divertits que recordo últimament (cubanades a part).

De sobte, entre dissertació i dissertació, Arnau arrossega un gibrell ple de gel on reposen ampolles de cervesa i de cava (recordem que el vi ja estava encetat). Recula, arreplega un bon grapat de copes, i anima als espectadors a afegir-se al brindis. Els més agosarats –o més assedegats, segons com es miri– trenquen la quarta paret i es serveixen el que volen. I si no, el mateix actor, com a servil cambrer, s’acosta a la teva cadira i et fa els honors (s’ha de reconèixer que la copeta de cava fresquet a aquelles hores entrava de meravella). I com si es tractés d’una festa, reparteix salutacions, somriures i abraçades a cor què vols. Però el ganxo no acaba aquí, ja que de sobte es canvia de roba, s’acosta a una caixa de mudances que li fa de taula, desplega un mirall, obre un tupper ple d’aigua, descorre la cremallera d’un necesser, en treu un potet d’escuma i una maquineta… i comença a afaitar-se com si estigués a casa seva. Ja ho diuen, que la confiança fa fàstic!

Aquest és el preludi d’una mena de segon acte, al meu entendre innecessari. Finalitzar El feminista en aquest punt àlgid de celebració col·lectiva –que agafa tothom descol·locat, fins al punt que n’hi ha que s’enfunden l’abric i es disposen a marxar, pensant-se que allò s’ha acabat i, com que és alternatiu, no calen aplaudiments– és un mèrit a explotar, i aquí rau el secret d’aquest artista polifacètic. Jo l’hauria acabat aquí. Un final rodó, impactant, sorprenent i, sobretot, original, convidant al públic a entrar a l’escenari i fer-la petar. Ja no cal agafar l’Euromed per conèixer de primera mà propostes representatives del panorama teatral valencià. Nou encert de la Beckett, després de la D.O. Illes Balears que van promoure la temporada passada amb el mateix objectiu.