“El hijo del acordeonista”, un repte no gens fàcil

21.06.2014

No hi ha dubte, portar a l’escena les més de cinc centes pàgines de El hijo del acordeonista, la novel·la de Bernardo Atxaga publicada el 2003, primer en basc i després traduïda al castellà, no era un repte fàcil.

Aitor Beltran i Iñaki Rikarte, interpretant 'El hijo del acordeonista' al Teatre Lliure.

 

El 2007, el director teatral Àlex Rigola va enfrontar-se a un repte semblant, quan van decidir portar a escena l’extraordinària obra de Roberto Bolaño, 2666, una novel·la de més de mil pàgines en què Bolaño recrea, a partir del personatge de l’escriptor desaparegut i quasi desconegut Von Archimboldi, un univers complex i abismal que, marcat per la violència de Ciudad Juárez, troba com a escenari narratiu un Mèxic a mig camí entre la realitat geogràfica i la construcció literària, un Mèxic màgicament realista. Rigola va sortir victoriós d’un repte que semblava impossible: 2666 es va convertir en una magnífica peça teatral de cinc hores de duració

Amb la mateixa fidelitat i devoció amb la qual Rigola es va apropar a la narració de Bolaño, Fernando Bernués s’endinsa en la novel·la d’Atxaga, una obra per la qual el director teatral sent un especial entusiasme, un entusiasme que ressona, al llarg de tota la roda de premsa, en cadascuna de les seves paraules. «Els dos protagonistes, David i Joseba», comenta Patxo Telleria, actor i alhora responsable de l’adaptació teatral, «pertanyen a la nostra generació, ells han nascut i han crescut al mateix Euskadi on Fernando i jo vam néixer i ens vam formar». Quan li van proposar convertir la novel·la d’Atxaga en una peça de teatre per commemorar l’aniversari del bombardeig de Guernica,  Bernués no va dubtar massa, el “sí” va arribar de seguida, just després que Telleria s’incorporés en aquesta aventura teatral que va arribar a la seva meta el dia de l’estrena al Teatre Arriaga de Bilbao, el 18 d’octubre del 2012. Des d’aleshores,  El hijo del acordeonista no ha deixat de representar-se: «Hem actuat a les quatre províncies del País Basc, a Pamplona i també hem anat a Madrid», explica Telleria. Ara arriba a Barcelona, el Lliure els acollirà fins al diumenge 15 de juny: «aquí s’acaba el nostre recorregut», assenyala Bernués, «no hi ha millor manera de concloure aquest viatge que fer-ho des de l’escenari del Lliure».  Pregunto, amb un punt d’insistència, per què posar punt final a aquesta aventura teatral que ha rebut tant el reconeixement de la crítica com el del públic, fet no gaire freqüent: «L’obra ha trepitjat tots els escenaris que podia trepitjar», em contesta Telleria i, amb somriure còmic, Bernués afegeix: «A més a més els dos nanos ja han crescut prou, d’aquí a poc ja no podran interpretar dos nens.»

Bernués fa referència a Mikel Telleria i Mattin Apaloaza, els dos actors que donen vida a Joseba i a David de nens, en una breu escena que, en forma de preludi, inicia el relat fent un salt enrere en la història dels dos protagonistes, una història que, com indica el director de l’obra, no s’explica mitjançant els monòlegs dels dos protagonistes, sinó a través de la posada en escena: «En el teatre, és millor desenvolupar l’acció que no explicar a l’espectador la història només amb paraules, sense la interacció ni la posada en escena dels fets relatats»; de fet, Telleria i Bernués han preferit evitar el format del monòleg, tot i que la peça teatral, com la novel·la mateixa, és el relat de les memòries escrites per David poc abans de morir, i posteriorment modificades per Joseba, portador de la veritat dels fets, una veritat amagada fins a l’últim moment no només a l’espectador, però sinó també a David: «El fet de no construir l’obra teatral a partir dels monòlegs dels personatges té com a raó principal el fet que volíem donar prevalença a l’acció i no a la narració», explica Bernués. En efecte, al llarg de l’hora i mitja que dura l’obra, l’acció i la interrelació dels personatges caracteritzen un muntatge que, potser, peca una mica massa d’un excés de fragmentarietat: «La crítica ha subratllat en més d’una ocasió que l’obra té un deix cinematogràfic pel fet que es compon de moltíssimes escenes amb una duració comparable a la de les escenes cinematogràfiques», m’explica Telleria, i, sense dubte, l’obra remet, pel que fa l’estructura, a la tècnica cinematogràfica.  Malgrat això, cal preguntar-se, no sense retòrica, si, al cap i a la fi, aquest deix cinematogràfic és realment un valor afegit: la fragmentarietat i la riquesa d’escenes de què evidentment gaudeix El hijo del acordeonista, es converteixen al llarg de l’obra en un obstacle, en una característica formal i estructural que no tarda en jugar en contra del benefici de l’obra.

El desig de fidelitat al text d’Atxaga ha portat Bernués i Telleria a respectar al màxim la trama. «No volíem eliminar tots els personatges i quedar-nos només amb els protagonistes», comenten el director i l’autor de l’adaptació. Aquesta elecció, sens dubte coherent amb el resultat final de la peça, explica la presència de catorze actors sobre l’escenari: els dos protagonistes són interpretats per tres actors diferents, que donen vida a David i Joseba en les tres fonamentals etapes vitals de la seva relació d’amistat —la infantesa, la joventut i l’adultesa. Als protagonistes, s’hi afegeixen un gran nombre de personatges —més personatges que actors—, tots ells que posen en escena una trama complexa, rica en esdeveniments que obliguen precisament a construir breus escenes, i aporten així aquell deix cinematogràfic que, a vegades, deixa de ser un mèrit per a convertir-se en un obstacle que interromp amb massa freqüència el ritme de l’obra i impedeix als actors expressar amb força la complexitat caracterial dels personatges. Les breus escenes i els breus diàlegs no contribueixen la brevetat de les escenes i els diàlegs no contribueix al lluïment d’uns actors més que correctes; cal mencionar, en especial, Joseba Apaolaza que interpreta David en l’últim moment de la seva vida i que destaca per sobre de la resta d’intèrprets.

Ahir a la nit, el públic va assistir a la representació d’El hijo del acordeonista en versió basc-castellà, la versió original de l’obra que, després —i així es podrà veure la resta de dies— va ser traduïda completament al castellà. La possibilitat de veure l’obra interpretada amb en les dues llengües és una expèriencia enriquidora pel que fa l’obra mateixa: l’ús de les dues llengües fa versemblants la trama i a la psicologia dels personatges, la llengua els identifica i els descriu, l’ús del basc i del castellà és un reflex clar de l’ambient i de la societat en la qual s’inscriu el text teatral: «Vam rebre crítiques perquè no  tothom va estar d’acord amb la nostra decisió de barrejar les dues llengües, el basc i el castellà», comenten Bernués i Telleria, «els motius d’aquestes crítiques van ser molt diferents, però és prou ben cert que s’assumeix amb naturalitat que un guàrdia civil parli en castellà, mentre que, en canvi, desperta més polèmica un personatge que, emmarcat en un determinat període històric, es nega a parlar en basc, tot i que la seva renúncia és el reflex d’una realitat que trobàvem temps enrere i que, tot i que més limitada, encara ara existeix», conclou el director, que, tot i evitar d’entrar en polèmiques polítiques, no pot evitar estar-se d’assentir quan a la roda de premsa es comenta que, encara avui, la novel·la d’Atxaga desperta discussions polítiques. «És la nostra història», sentencia Telleria, i n’hem de parlar amb una naturalitat que encara és massa forçada. Tot i així, i malgrat les referències al tema del terrorisme presents en la trama —David i Joseba formen part d’ETA en els primers anys 70 i són condemnats a  presó fins a l’amnistia de 1977—, El hijo del acordeonista és, abans de tot que res, la història de dos amics, la seva amistat l’amistat dels quals esdevé el fil conductor que permet resseguir la història política i social més recent, i a través dels personatges, el lector de la novel·la i l’espectador de l’obra de teatre descobreixen l’Euskadi dels anys seixanta, redescobreixen els joves d’aquells anys, els anhels i les frustracions, les idees de futur i el secretisme vers un passat obscur i ple de fantasmes. En aquest sentit, Bernués i Telleria aconsegueixen traslladar l’esperit que impregna les pàgines d’Atxaga, reescriure l’atmosfera que rodeja tota la novel·la i que converteix El hijo del acordeonista en una obra a l’entorn de dues persones, entorn  i d’una relació d’amistat ferida i trencada per un secret, per una mentida, per un buit que només es pot omplir un cop la història arribi arriba al seu punt final.

L’obra de teatre El hijo del acordeonista, és, en definitiva, la història de David i Joseba, una història que quan agafa protagonisme a través dels dos personatges fa brillar la posada en escena i el text, i supera aquell repte aparentment impossible. Llàstima de la fragmentarietat, llàstima d’aquell deix cinematogràfic que, a vegades, esvaeix el poder de l’escena. Perquè al teatre només li cal ser teatre.