El gran surf en la nit digital

5.06.2018

Réparer les vivants, una producció del CDN de Normandie-Rouen que va obtenir el Premi Molière 2017, es va poder veure el cap de setmana passat al Teatre Akadèmia dins el cicle de teatre francès “Air de Printemps”. Emmanuel Noblet és l’encarregat d’adaptar i dirigir aquest espectacle basat en la reeixida novel·la homònima de Maylis de Kerangal —publicada en català per Angle Editorial, en una esplèndida traducció de Jordi Martín Lloret—. Es tracta d’una aventura íntima i col·lectiva entorn de la trajectòria d’un cor humà que, trasplantat, fa el camí de la mort a la vida. L’estil de l’autora es caracteritza per un ritme fluid i imparable, com el de la sang que, bombejada pel cor —centre del relat—, circula per les venes. La música interna de la narració encalça i reprodueix aquests batecs compassats amb el moviment del món. I aquest estil abassegador que navega entre allò èpic i allò íntim és respectat en la posada en escena de Noblet.

‘Réparer les vivants’, un espectacle dirigit per Emmanuel Noblet. © Aglaé Bory

Com la novel·la, l’obra teatral comença amb la interrogació, un punt programàtica, sobre què és un cor humà —que fa que el seu propietari “valsi lleuger com una ploma o pesi com una pedra” —, i la voluntat de descriure’n la despesa i l’esforç. Assistim ja d’entrada al devessall d’imatges que desencadena aquesta escriptura superdotada i que, tot i reduïdes a l’essencial, s’han mantingut en l’adaptació teatral. L’actor Thomas Germaine, sobre una planxa de surf, assumeix el rol de Simon Limbres, el jove esportista que mor en un accident de carretera; a partir d’aquí, l’intèrpret anirà assumint alternativament les funcions de narrador i algunes intervencions de la resta de personatges, mantenint el canvi de focus que caracteritza l’estil de la novel·la.

Després que sigui abordat narrativament el surf frenètic dels caçadors d’onades en l’alba nàutica —una prosa d’alta tensió, tota moviment, sensació i èxtasi—, sabrem que els joves surfistes han tingut un accident de carretera i, de sobte, serem transportats a un hospital de Le Havre. En concret, a l’àrea de reanimació, “un espai a part que acull les vides tangencials, els comes opacs, les morts anunciades”, on Pierre Révol, metge anestesista-reanimador, haurà de comunicar als pares de Simon Limbres, de dinou anys, que aquest té unes lesions cerebrals irreversibles.

Ens assabentem que Pierre Révol, lúcid i diligent, en certa manera addicte a la fatiga i la temporalitat de les guàrdies, com també al silenci vibràtil i la llum de clarobscur de la unitat de cures intensives, va néixer el 1959, l’any en què els pioners de la reanimació Maurice Goulon i Pierre Mollaret van redefinir la mort, en determinar que aquesta ja no venia anunciada per l’aturada del cor sinó per la suspensió de les funcions cerebrals —i aquest gest científic que relegava el cor i enaltia el cervell comportaria també autoritzar i permetre les extraccions i els trasplantaments d’òrgans—. Thomas Germaine es posa una bata blanca per assumir el rol de Révol, i s’asseu a una cadira per parlar amb Marianne, la mare de Simon Limbres, que sentim en off. El metge és conscient que ha de temporitzar i triar les paraules —la frase ha de ser límpida i precisa, però no brutal—, i sent la tensió paradoxal d’aquell tempo, “perquè el temps s’escola com el cafè dins la cafetera mentre tot es redueix a la urgència de la situació, al seu caràcter radical, tangent”.

Thomas Germaine en una escena de ‘Réparer les vivants’. © Aglaé Bory

També Thomas Rémige, l’infermer que coordinarà el procediment d’extracció i trasplantament d’òrgans, ha de parlar amb els pares de Simon: els ha de demanar el consentiment per a la donació. Sap que, davant el sentiment d’espoli que tindran els pares, ha d’emprar verbs senzills, d’acció, “dades àtones per contrarestar la dramatització lligada a la sacralitat del cos, a la transgressió de l’obertura”. Ens el presenten mentre fa escales i arpegis —la seva fascinació pel cant i la veu el va dur a interessar-se per l’anatomia humana— i rep la trucada que activa el procés.

El tercer professional mèdic que interpreta Thomas Germaine és Virgilio Breva, un cirurgià cardíac ambiciós i enèrgic que es considera una barreja de lampista i semidéu. Ell no ha de parlar; només ha d’actuar. Les seves mans són les que extrauran el cor de Simon i el trasplantaran a una altra pacient. Ell serà l’artífex final, l’última baula de la cadena d’aquesta transmissió de vida en què finalment desembocarà el procés iniciat per Révol.

Els tres professionals mèdics —anestesista-reanimador, infermer, cirurgià cardíac— transiten de l’empatia i la delicadesa a la megalomania i l’ànsia de poder, passant pel rigor obsessiu i una mena de passió atàvica per la feina. Es mouen en quiròfans però també en l’ultramón de la sala de reanimació, aquell espai subterrani o paral·lel perfós amb mil sons. D’altra banda, aquesta terra incognita que és la mort encefàlica marca l’inici d’un moviment, l’activació d’un procés en què hi ha implicats altres personatges fonamentals, encara que en l’obra teatral apareguin ostensiblement reduïts i sota forma de veu en off. Entre ells, cal destacar Marthe Carrare, que coordina el protocol i la logística del repartiment dels òrgans extrets: la localització dels receptors, l’extracció dels òrgans i el seu trasllat, la restauració del cos, el trasplantament. Al seu torn, Claire Méjan és algú fonamental en tota aquesta història, perquè és la beneficiària última de l’acció, és a dir, la receptora del cor; té clar que la seva vida depèn de la mort d’algú altre, a qui mai no podrà donar-li les gràcies, i li desagrada aquesta idea de loteria o de privilegi indegut. I cal tenir en compte, sobretot, Marianne, la mare de Simon, que amb el seu consentiment permet que la mort del seu fill es tradueixi en esperança de vida per algú altre. El seu dolor s’expressa en un “llenguatge incompartible, anterior als mots i anterior a la gramàtica”; a ella li toca donar-li la notícia al seu marit, i no sap com trencar la veu anacrònica a l’altra banda de la línia; anacrònica perquè viu en el passat de la plenitud, i cal implantar-la en el present de la pèrdua. L’obra teatral ens estalvia bona part del turment dels pares —perduts en “una deriva sideral”, dissociats de la resta de la humanitat— i el camí que recorren fins a arribar a dir que sí, que el seu fill serà donant.

Thomas Germaine interpreta tots els papers a ‘Réparer les vivants’. © Aglaé Bory

No resulta imaginable una posada en escena realista, on cada personatge fos interpretat per un actor, perquè suposaria deixar-se perdre l’organicitat de l’estil de l’escriptora, que cavalca sobre les paraules com si fes surf. Thomas Germaine, sol a escena, fa tots els papers de l’auca, per tal de capitalitzar la veu narradora i la textura estilística que se’n desprèn. La novel·la està plena de fascinants digressions, tangencials a la història, que tenen a veure amb la biografia i la contextura moral dels personatges; en l’obra teatral es redueixen aquestes digressions i en algun cas se’ns escamotegen, com passa amb els cirurgians Harfang, nissaga arrogant i elitista que transmet la professió per filiació patrilineal. I ens sembla un gran encert que Emmanuel Noblet hagi respectat el trepidant pols narratiu, traslladant a escena aquest batec que conté multitud de personatges, tessitures i espais. Ocupen l’escenari dues cadires, un llençol i una pantalla solcada per ben poques projeccions —un reflex blau d’aigua, xarxes de teixits difusos, una caixa toràcica amb textura de radiografia—. I, sobretot, un grandíssim actor que es posa al servei d’un text trastornador per encarnar amb entrega i solvència múltiples figures i estats.

Les paraules tècniques, administrades amb precisió quirúrgica però també combinades amb un virtuós i ubèrrim alliberament d’imatges i visions —els òrgans com a tresors o objectes sagrats, el significat del cor en “la intersecció exacta del sentit literal i del figurat, del múscul i de l’afecte”—, esdevenen portadores d’emoció i bellesa. Aquesta aventura mèdica, d’òrgans que migren cap a altres cossos i províncies, excel·leix en la detallada descripció dels protocols, però sobretot traspua veritat i commou en el més íntim. El text se centra en la mort —com diu la mateixa autora, és el llibre de la mort i de la donació, i no tant de la reparació i la supervivència— però paradoxalment s’orienta cap a la vida. A més, tal com assenyala la veu narradora, tot el procediment mèdic, tan enormement tecnològic, sincronitzat i complex, es corona amb el gest antic, paleolític, de cosir; com cosien els rapsodes antics i com cusen els autors de les epopeies d’avui dia.