El Gran Manel vindria a ser el revers fosc dels seus populars col·legues homònims. Si els millors professors europeus, encara que manufacturadors de magnífics instants musicals, representen aquell indie folk blanquinós i poc punyent, aquest paio que sembla que canti com si hagués acabat amb totes les existències d’absenta del Bar Marsella, es dedica al blues lisèrgic i el country psicotròpic de lírica corrosiva.
Ploma habitual a diferents mitjans de comunicació especialitzats, Manel Roig debuta amb un disc autoproduït on s’encarrega de fer-ho pràcticament tot ell solet: veu, guitarra, baix, bateria… (això sí, rebuscant entre els crèdits de l’àlbum us trobareu amb la sorprenent col·laboració de Carles Ruf, aquell gegantí pivot de la Penya durant la dècada dels 90, que en alguns d’aquests talls es dedica a bufar l’harmònica). Deu temes amb aroma a destil·leria il·legal, migranya ressacosa i tripi caducat on El Gran Manel es revela com una mena de Tom Waits nostrat o un Bob Log III sense casc de motorista, perverssió casolana de Black Rebel Motorcycle Club o instantània en baixa fidelitat i sense el posat “arty” de Sonic Youth.
Diuen que, com el llegendari bluesman Robert Johnson, El Gran Manel va intentar vendre la seva ànima al diable, però que aquest, quan el va veure venir, afortunadament, va dir que ens el quedéssim nosaltres.
EL GRAN MANEL. “El Gran Manel”. AUTOEDITAT
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals