El gólem i l’horror

7.11.2013

Editorial Adesiara acaba de publicar El gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga. Escrita per Yudl Rosenberg i publicada el 1909, és l’obra més coneguda d’entre les que fixen literàriament la vella llegenda jueva d’un gegant d’argila que cobra vida gràcies a la màgia cabalística. La traducció i la introducció són de Manuel Forcano.

El gólem

Diu un proverbi yiddish que Déu va crear l’home perquè li agraden les històries. El gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga, de Yudl Rosenberg, és una obra escrita en hebreu, però el mateix autor en va fer una versió en yiddish que va aparèixer el 1909, el mateix any que l’original. El llibre pertany de ple a un univers cultural que s’expressava en yiddish: el dels asquenazites de l’Europa Central i de l’Est. Vull dir que el proverbi resulta ben pertinent, per parlar d’un relat protagonitzat per un rabí de Praga (i pel gólem, criatura meravellosa de la seva creació) i que es ramifica en un bon grapat d’històries d’aquelles que tenen l’aroma d’haver encisat oients de moltes generacions: embulls amorosos, robatoris, identitats falses, nadons intercanviats, esperits que revelen la veritat, etc. Yudl Rosenberg, rabí dedicat a l’estudi d’aspectes diversos de la tradició religiosa jueva i en especial de la Càbala, integra aquestes històries en un marc narratiu de factura tradicional (amb protagonistes i antagonistes, i amb plantejament, nus i desenllaç) i ens les conta amb to de rondallaire antic. Tanmateix, l’home cultivat no pot deixar de guaitar, i ho fa, per exemple, en el deliciós capítol en què el Maharal de Praga (el rabí protagonista) participa en una disputa teològica contra un cardenal i tres-cents sacerdots cristians: ànima jueva en estat pur.

El gólem, sí. El fil narratiu d’aquesta petita col·lecció d’històries és el relat de la seva construcció i les seves proeses. El gólem pertany a la família dels autòmates d’E.T.A. Hoffman, del monstre fabricat pel doctor Frankenstein o dels replicants de Blade Runner: les criatures que se situen en el terreny buit que hi ha entre l’animat i l’inanimat, entre la màquina i l’ésser dotat de raó i voluntat. Una figura que fascina i aterreix, potser perquè ens enfronta a moltes incerteses sobre el nostre esperit. En aquest cas, tenim un gegantot construït d’argila i dotat d’alè vital gràcies a fórmules apreses del Llibre de la Creació, un famós tractat de Càbala que també ens ha arribat en català fa molt poc, de la mà del mateix traductor que aquesta novel·la: l’hebraista Manuel Forcano.  Val a dir, però, que el nostre gólem no és un monstre de perfils terrorífics (sí que ho és en altres versions de la llegenda, ens informa la introducció de Forcano, i sí que ho és a la pel·lícula expressionista de Paul Wegener), ni dóna a la narració aires de fondàries filosòfiques: és una servent dòcil que, en alguns episodis, recorda el protagonista beneit de les nostres rondalles humorístiques.  El seu encant com a personatge literari (que en té) li ve donat per combinar aquesta mena de pobresa d’esperit amb capacitats tan sorprenents com la de resoldre enigmes cabalístics o saber, davant un sepulcre, si el difunt és a dins o no.

L’horror no el posa el personatge, sinó el context històric: el de la narració i el de l’autor. El podem descriure, en termes generals, com el de les relacions conflictives entre les minories jueves i les majories cristianes d’un espai que inclou topònims com Praga, Varsòvia, Amsterdam o Bucarest. En termes més concrets, el conflicte que mou el relat deriva de la necessitat dels jueus de defensar-se d’una de les manifestacions més ignominioses de l’antisemitisme: les falses acusacions de cometre assassinats d’infants cristians per fer un ús ritual de la seva sang. La narració, amb un protagonista que és un personatge real que amb el temps va adoptar perfils de llegenda, se situa en el segle XVI. En l’ànim de l’escriptor i dels seus lectors contemporanis, però, hi devia haver l’antisemitisme dels primers anys del segle XX. Ens ve al cap el cas Dreyfus, però ens trobam a l’Europa de l’Est, on l’antisemitisme adopta formes més sinistres, com les que descriu la paraula progrom, almenys de Varsòvia cap a l’Est. ¿Rosemberg parla del passat per parlar del present? Probablement, però en tot cas adopta el to amable de qui conta drames prou llunyans com per poder recordar-los amb un somriure. No sembla que estiguem davant d’un escriptor acuitat per una atmosfera opressiva. Potser això ho fa tot més dramàtic, perquè revela que no podia sospitar que, algunes dècades més tard, el seu poble coneixeria les formes més pures del malson. Trenta-cinc anys després de la publicació d’aquesta bella narració, la presència jueva seria practicament esborrada de llocs com Polònia, el país natal de l’autor. Al costat de l’horror del segle XX, el del XVI és una llegenda entranyable.