El gènere de la sospita. De J.D. Salinger a Carmen Laforet

L’escriptora Roser Atmetlla imparteix a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu un curs titulat: La novel·la d’iniciació: retrat de l’escriptor adolescent. Atmetlla ens parla aquí de l’obra de J.D. Salinger i Carmen Laforet, dos escriptors que van mantenir un èxit precoç i una relació turmentada amb la pròpia obra.

Carmen Laforet va guanyar el primer “Premi Nadal” amb la seva primera novel·la, “Nada”, l’any 1945.

El llibre va ser un èxit de vendes. El best-seller que qualsevol escriptor somia: editat i reeditat en tots els formats i sempre capaç de renovar, a través de les successives generacions, l’admiració del lectors.

També va ser un èxit de crítica. Potser perquè va aparèixer en el moment just: un airet nou i fresc, una esperança d’alguna cosa, en el món hermèticament tancat i resclosit del franquisme.

Després de “Nada”, el públic i sobretot els crítics varen posar-se a esperar les novel·les que l’havien de seguir.

Però Laforet escrivia massa lentament: fins al cap de cinc anys no apareix “La isla y los demonios” (1950); fins al cap de cinc més “La mujer nueva”. I cal esperar-ne vuit (1963) per llegir “La insolación”. I aquí s’acaba la llista de les seves novel·les.

L’escriptora, a més, no va aconseguir mai saltar el llistó de la qualitat literària que “Nada” havia situat a tanta altura. Per una raó o per una altra, cadascuna de les seves obres posteriors va decebre.

Final de la història? No. Anem una mica més enllà:

La publicació de “Nada” va ser una bomba.

La guanyadora del “Premi Nadal” havia resultat ser una desconeguda de només vint-i-tres anys.

I l’airet nou i fresc en el trist panorama de la societat franquista, el d’una veu clara i espontània, la veu d’una adolescent que parlava en primera persona.

I si bé aquest era l’encant indiscutible de la novel·la, és a dir, allò que atreia i enganxava el lector des de la primera pàgina, també era el que més preguntes i dubtes plantejava: “És autobiogràfica la novel·la?” O més exactament: “És massa autobiogràfica la novel·la?”.

Aquesta era la pregunta que centrava el debat.

I és que potser “Nada” era només fruit d’una casualitat. I Laforet no era en realitat una escriptora, sinó una joveneta que havia abocat sobre el paper les seves experiències familiars i universitàries en l’ambient de la Barcelona de la postguerra. Una joveneta, doncs, que havia tingut sort perquè, en aquell moment, la societat demanava el que ella oferia… Però, és clar, això –deien els seus crítics– no és exactament el que s’entén per talent literari… I la conseqüència previsible seria que ja mai més no escrivís cap altra obra digna de consideració.

Mirem-nos ara un altre cas molt semblant:

J.D.Salinger va publicar “El vigilant al camp de sègol” l’any 1951. La novel·la, l’única que va escriure, va ser el best-seller que qualsevol escriptor somia: immediatament es va traduir a diverses llengües i, al llarg dels anys, se n’han venut 65 milions de còpies a tot el món.

El protagonista, Holden Caulfield –com l’Andrea de “Nada– és un adolescent amb una veu sincera, espontània i crítica alhora; una veu que enganxa el lector, que el convenç i alhora li fa sospitar que és la del mateix autor.

A partir dels anys 60, Salinger va deixar de publicar, de concedir entrevistes; i va prohibir que les seves fotos apareguessin a les reedicions dels seus llibres. Aquesta decisió va fer pensar que l’autor era un individu estrany; i tot i que genial, segurament –tal com havia demostrat a la seva única novel·la a través del seu protagonista– poc equilibrat.

Ell va declarar:

“Visc per escriure. Però escric per a mi mateix i per a la meva pròpia satisfacció. No publicar em reporta una meravellosa sensació de pau. Publicar és una terrible invasió de la meva privacitat.”

Una confessió que Laforet segurament hauria subscrit paraula per paraula.

Normalment els lectors tenen per a l’escriptor una pregunta a punt:

“És autobiogràfica aquesta novel·la?”

Carmen Laforet la va contestar sempre amb una negació rotunda i més aviat amb mal humor. Salinger, amb una fugida encara més rotunda.

Tots dos, a més del remolí de l’èxit i la pressió –diguem-ne creativa– que va suposar aquella primera novel·la de cara a la seva obra posterior, varen patir una sospita que els va acabar de fer malbé la carrera literària: Potser, en escriure aquella primera obra, tan sols parlaven de la seva vida…

La qüestió dels límits entre la realitat i la ficció és un tema de molt pes perquè forma part d’allò mateix que entenem per literatura. El lector de novel·les sap que per gaudir-ne, ha d’assumir el primer manament o la primera convenció: llegir-les com si fossin veritat. Després, però, si l’autor el convenç, li puja la mosca al nas…

Segurament, el gran “pecat” de Laforet i Salinger va ser trobar una veu que arrelava en la mateixa psicologia dels narradors-protagonistes –Andrea i Holden–  molt madurs a vegades i d’altres ingenus –tal com ho són els adolescents– i situats encara entre el munt de possibilitats que la vida ofereix i el desconcert davant dels primers patiments en fer-se grans.

És a dir, que el mateix perfil psicològic contribuïa a reforçar la veu dels narradors i ajudava a bastir el miratge d’una primera persona que era –que semblava– real perquè tenia el to just i propi, el to de la sinceritat.

Però estem parlant d’escriure ficció. És a dir, parlem de l’ofici d’escriure i reescriure fins a trobar una manera concreta de dir el món; parlem de la capacitat de crear imatges originals, imatges que cap adolescent dels anys 40 –en el cas d’Andrea– no hauria fet servir a la vida diària; parlem d’un sentit de l’humor àcid –en el cas de Holden– amb una càrrega de crítica social sospitosament madura al darrere; parlem d’unes veus que ens semblen reals i ens atrapen en obrir el llibre. Parlem, doncs, d’escriure una novel·la, de bastir un miratge, sigui quin sigui el pes del material autobiogràfic.

“El guardià al camp de sègol” i “Nada” son dues grans novel·les d’iniciació. Un gènere en el qual la qüestió dels límits entre la vida i la literatura, entre allò que és autobiogràfic i allò que és imaginari, esclata amb molta força. És per això, que podríem rebatejar-lo com a “gènere de la sospita”.

Per a més informació sobre el curs, feu clic aquí.