El Festival Pròxims: crònica en cinc tuits

Poble Espanyol. Dos quarts de set de la vesprada. S’obren les portes i els més impacients entren al recinte disposats a no perdre’s ni un sol concert del Festival Pròxims, que enguany té un cartell gairebé immillorable. I és que no és fàcil veure reunits, desfilant sobre un mateix escenari, Litoral, Surfing Sirles, La Iaia, Maika Makovski, The New Raemon i Mishima. Cal, doncs, aprofitar aquesta oportunitat potser única.

Ben puntuals, sota un sol que cau inclement i vertical, Litoral donen el tret de sortida. Mentre delecten el públic, encara reduït, amb els seus Incidents melòdics del món irracional, algú piula al Twitter: «Aquesta vegada, al @proxims_bcn, @allitoral no opten al premi de camises horteres com al @popArb». Uns segons després, la mateixa persona llança un altre ham: «Corregeixo, que es veu que al bateria no l’havien avisat!». El missatge de ben segur que l’entenen els que van gaudir de l’esplèndid concert que van oferir a Can Torres el passat popArb. Bromes a banda, no es pot passar per alt que Litoral obren de nou el miracle. I, malgrat les adversitats —molta calor, poca gent—, fan un concert que convida a seguir-los la pista.

Una pausa, que la majoria aprofita per anar a buscar una altra cervesa, i els Surfing Sirles fan esclatar la revolució sobre l’escenari. Sonen nous i vells clàssics —«Montseny», «El Trineu», «Pubilla de cuixa forta», «Taxista», etc.—, criden, salten. Entre el públic, encara escàs, uns quants fans intenten sostenir la gran bola de rock que Sales i companyia escupen. No se’n surten gaire, i és una llàstima, perquè el garatge sirler és desacomplexat i ben portat, i mereix atenció: com les seves lletres, que invoquen Verdaguer, les pubilles catalanes de carns més frondoses i els clatells dels camioners, en un akelarre trepidant i feliç. Entre les primeres files, algú trenca una espasa en favor del grup amb un crit molest com un grafiti gamberro: «Manel, feixistes, visca els Surfing Sirles!». Cap al Twitter s’ha dit.

Continua la festa. Continua la gresca. Sonen els primers acords de La Iaia i el Poble Espanyol comença a estar ple, tot i que no a vessar. El tercet de Vic fa un concert excel·lent i es posa el públic a la butxaca. Aconsegueix que ploga confeti i que el públic corege totes les cançons, especialment la que els va donar a conèixer gràcies al concurs Sona 9: «Jo vull ser la meva iaia, / caminar sense bastó, / sense pressa per viure, / fer un menjar deliciós…». No ens podem estar de remarcar la versió que els vigatans fan de l’èxit «Wa yeah!», cançó, inclosa en el disc Versions hal·lògenes. El pop d’Antònia Font (DiscMedi, 2011).

Ja és fosc quan Maika Makovski surt, tota sola, a l’escenari. I sola interpreta la primera cançó, que és, senzillament, brutal. Tot d’una apareix la seua banda: tres músics que sumen el seu talent al de la que és, segurament, una de les intèrprets amb el projecte musical més sòlid i estable del moment —la qual cosa és encara més remarcable per la precocitat: encara no voreja la trentena! Assistir a un concert de Maika Makovski és, en especial per als amants del rock, una experiència que cal viure, encara que siga un sol cop. Ara sí: el Poble Espanyol és ple de gom a gom però, per sort, s’hi pot respirar. S’hi està a gust, doncs, i l’ambient, malgrat la calor, és perfecte. Els udols suaus i la mala jeia calculada, elegant i absolutament sexy de Makovski hi ajuden, és clar.

Més fosc encara. Els rellotges ens diuen que són les onze del vespre i l’escenari s’omple amb tots els músics que participen en el festival. És la seua manera de plantar cara a les noves retallades anunciades per Mariano Rajoy, president d’un govern de pandero en segones rebaixes. David Carabén, flanquejat pels seus companys, llegeix el manifest: cert, clar i breu. Martí Sales també agafa el micròfon per recitar un poema: «La gent no s’adona del poder que té: /amb una vaga general d’una setmana / n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia, / paralitzar l’Estat i demostrar que / les lleis que imposen no són necessàries». El públic aplaudeix, i esperem que tothom s’hagi anotat bé la idea proposada, treta del copalta màgic de Joan Brossa. La cultura no és un luxe. No ho és. No.

Cinquè concert de la nit: The New Raemon. Després de més d’un any tocant en directe els temes de Libre asociación (BCore, 2011), ja no queda res per polir. Ho demostren amb «Lo bello y lo bestia», «Kill Raemon», «Algunas persones del valle», «El refugio de Superman», «Llenos de gracia»… Tampoc no hi falta la més antiga «Sucedáneos», per a la qual compten amb la col·laboració de Dani Vega, guitarrista de Mishima, ni algunes de les versions que The New Raemon broda amb mans de sastre experimentat. Però també hi ha algunes absències: Ramon Rodríguez marxa sense satisfer les demandes d’un sector del públic, que demana un i altre cop «Te debo un baile», esplèndida revisió de Nueva Vulcano.

I, finalment, el sisè i últim concert de la nit. Mishima pren l’escenari i el públic pren amb ells. Guspira. Estel. Carícia. I totes les cançons noves, que ja ens hem fet nostres: riem amb l’Anna, la cambrera queca grassa i porca; ens emocionem amb les velles ferides que es reobren com «una vella amiga que tornés a cridar-me»; quedem esclafats per la sentència demolidora de Rilke: «No existeix l’amor feliç». Potser no, però Mishima ens el fa molt bé: amb tendresa quan toca, amb embranzides més rockeres quan la carn ho demana. Els tuits continuen: «Ho hem aconseguit. Les primeres files han cantat: ‘Carabén, president, Catalunya independent!’». Aquest, però, no és l’únic crit que se sent: «Catalunya triomfant, tornarà Mishima i plena». La gent està inspiradeta.

Pesquem, amb el permís de l’autora, una altra piulada: «La cultura no és un luxe! I la cervesa tampoc». Certament, si algun però té aquest festival —com la majoria dels festivals que s’organitzen ací i allà— és el preu de la beguda, que no és apte per a estudiants, exestudiants en l’atur i altres espècimens que malden per guanyar diners suficients per poder pagar-se el lloguer i, si sobren uns centimets, anar de tant en tant de concert. Gràcies a les retallades, però, no sabem si en quedaran, de quartos, per continuar gaudint de la bona música en directe. I això ens inquieta.

Twitter Carla González Collantes: @ambbicicleta