El festival de Canes dia a dia

20.05.2015

Polifonia sonora de l’horror

La pel·lícula “Saul fia/Son Of Saul” del cineasta hongarès László Nemes – l’únic director debutant de la Secció Oficial – ens trasllada amb horror a l’infern dels camps d’extermini nazis. En aquest univers de destrucció, Saul, (Géza Röhrig), membre dels Sonderkomando – jueus al servei de la maquinària d’extermini nazi – descobreix en silenci el cos del seu propi fill entre els cadàvers gasejats quan encara respira agònicament, moments abans que un oficial alemany l’ofegui.

Woody Allen presenta “Irrational men”

Woody Allen presenta “Irrational men”

A partir d’aquí arranca la gesta secreta i impossible del pare que vol preservar el cos del seu fill per donar-li un enterrament jueu com cal. Una determinació de pura bogeria feta a través de contactes, secrets, amagatalls per procurar-se un rabí per donar-li un funeral com cal. Un amor de pare dut fins a l’extrem en el seu va intent de crear un racó d’humanitat enmig  de la barbàrie absoluta.

Un món alienat on no es permet mostrar sentiments i la voluntat humana és dominada i esclavitzada enmig dels engranatges del terror. Un horror que es pot mastegar sense ensenyar la cruesa de l’extermini gràcies a una càmera enganxada a l’esquena i al cos del protagonista, seguint i precedint els seus desplaçaments. Una càmera que també participa en les tasques d’empènyer els presos a la càmera de gas, carretejar cossos morts, dur els morts al crematori o llençar les cendres al riu o viure la rebel·lió en el camp.

Un recurs estètic que crea la sensació immersiva com si d’un pla-seqüència únic es tractés per la presència absolutista del protagonista o, també, la impressió de veure un film rodat en primeríssima persona, com si fos un punt de vista subjectiu. I després un ús escruixidor de la banda de so com una simfonia fúnebre de sons, crits, ordres, insults, xiuxiuejos, cops, trets o xiscles. Una polifonia de la cerimònia de la mort, un rèquiem fet de sonoritats barrejades, solapades, gens harmòniques, una brutícia sonora feridora.

Futurs asèptics

El cineasta grec Yorgos Lanthimos fa el salt a la Secció Oficial amb “The lobster” després de conquerir amb un film tan demolidor com “Canino” el Premi de la secció paral·lela “Un certain regard” de Cannes l’any 2009. Lanthimos ha rodat el seu nou film amb més pressupost en règim de coproducció europea i amb un repartiment espectacular encapçalat per Colin Farrell, Rachel Weisz,  Léa Seydoux o John C. Reilly però sense renunciar a la incomoditat .

L’acció sembla situar-se en un futur no massa llunyà on la soledat està prohibida.  El protagonista, David (Colin Farrell), que ha perdut la seva dona, és ingressat en un hotel com a teràpia de rehabilitació acompanyat d’un gos, que no és altre que el seu propi germà. Les normes d’aquesta comunitat tutelada no permeten la masturbació i si al cap d’un temps no troben parella tenen l’opció de convertir-se en animal. D’aquí prové el títol d’aquest film que equival el desig del protagonista de convertir-se en una llagosta.

Després el protagonista troba la seva ànima bessona que acaba matant per escapar-se als boscos per passar a la resistència i conviure amb “Els solitaris”, que són caçats alhora pels hostes de l’hotel, i on s’enamorarà d’una dona miop (Rachel Weisz). Però la vida en els boscos està molt lluny de la llibertat i es una nova societat controlada i dominada per una líder (Léa Seydoux) en què aquests furtius, llops solitaris, no tenen dret a estimar-se o són castigats amb els llavis segellats i al cap d’un temps condemnats a enterrar-se ells mateixos.

Nova mostra de mala llet del grec Yorgos Lanthimos que construeix una duríssima pantomima futurista amb una societat asèptica, uniformitzada, buidada de sentiments. I novament torna a fer gala del seu humor negre i corrosiu en una diatriba sense escrúpols sobre el gènere humà sense amor reforçant tot l’absurd i el patetisme de les situacions i els personatges

Crim i càstig

Woody Allen torna a casa i participa per dotzena vegada en el Festival de Cannes amb l’atractiu i interessant film fora de competició “Irrational men”. La seva nova proposta ens presenta a Abe Lucas (Joaquin Phoenix), un professor de filosfia deprimit destinat a una petita universitat de províncies. L’arribada del nouvingut aviat desvetllarà l’interès de dues dones.

Una companya professora casada, Rita Richard (Parker Posey), anhela trencar la rutina i l’avorriment de la seva vida per tenir una aventura i fugir a Europa. D’altra banda, Jill Pollard (Emma Stone –tant encisadora com a “Magia a la luz de la luna”), estudiant de filosofia i propensa al romanticisme, malgrat està promesa amb un jove, progressivament se sent atreta pietosament pel trist i desgraciat professor.

L’atzar i la curiositat d’una conversa aliena sobre un jutge injust serà el clic que farà despertar a la vida a  l’ensopit  i desmotivat professor. Aquí les relacions afectives que semblen sembrar el que podria ser una nova comèdia romàntica a tres bandes es nodriran dels dilemes morals i ètics de films tan notables com “Delitos y faltas” o “Match Point”.

Un refregit de cites filosòfiques de Kant o Kierkegard serviran per conduir-nos amb aparent i lúdica lleugeresa vers les especulacions que pot generar la necessitat o la condemna d’un crim benintencionat. I aleshores ens capfiquem en el territori relliscós i problemàtic d’intrigues, sospites, hipòtesis, conjures, complicitats, culpes i temors que atrapen a tots.

L’habitació de la mare

Nanni Moretti reprèn la seva destresa pels melodrames quotidians en l’àmbit familiar a “Mia madre” amb possibilitats  de triomfar en el palmarès final de Cannes, com ja ho va fer amb el Premi a Millor Director per “Caro diario”(1994) o la Palma d’Or per “La habitación del hijo” (2001) –un film aquest que tocava de ple el tema del dol arran de la pèrdua d’un ésser estimat i que a “Mia madre” sembla rebrotar amb lleugeres variacions–.

Matthew McConaughey i Naomi Watts

Matthew McConaughey i Naomi Watts a la presentació de ‘The sea of trees’

A “Mia madre”, el propi realitzador i actor italià cedeix el protagonisme a  Margherita (Margherita Buy), una directora de cinema, mentre ell es reserva el paper secundari de germà de Margherita, Giovanni.  Margherita viu absolutament aclaparada pels problemes intrínsecs del rodatge d’una pel·lícula sobre el tancament d’una fàbrica, agreujats per culpa de les manies i excentricitats d’un actor nord-americà d’origen italià, Barry Huggins ( John Turturro), afectat de progressives llacunes de memòria. D’altra banda, aquesta atrafegada dona viu plenament angoixada i trasbalsada per l’estat de salut de la seva mare ingressada, Ada (Giulia Lazzarini).

Nanni Moretti dóna una nova lliçó  magistral de sensibilitat i delicadesa en aquest preciós film sobre el patiment i el sofriment d’una dona que veu com la seva mare malalta s’encamina a la mort. El film combina moments d’irrealitat i malsons al costat de les tasques quotidianes d’aquesta dona completament desbordada pel moment de la vida que travessa per subratllar un estat de torbació i buidor semblant a un episodi de suspensió o de trànsit.

Tot i alguna concessió menor a la comicitat, aportada inevitablement per les gràcies del personatge còmic de John Turturro, no cal dir que la pel·lícula sap commoure i emocionar des del respecte, el tacte, la proximitat, sense caure mai en l’excés que podrien donar-li el fulletó o el melodrama més estripat. El film posseeix la virtut de la honestedat i la sinceritat, que semblen sorgir de la pròpia experiència del director, mentre que gran part del potencial del film prové també de la extraordinària interpretació de Margherita Buy, ferma candidata a millor interpretació femenina.

Perduts en el purgatori

El nord-americà  Gus Van Sant ho tindrà molt cru si vol repetir guardó a Cannes amb la malaguanyada pel·lícula “The sea of trees” després de triomfar-hi amb “Elephant”(2003). La darrera proposta rescindeix la radicalitat coneguda del cineasta fadrí del cinema independent per abraçar la comercialitat estèril d’un telefilm de sobretaula però amb estrelles de renom. No condemnem la legítima estratègia de buscar un públic més majoritari sinó que s’hagi deixat portar sense resistència per un seguit de clixés dels manuals d’autoajuda amb ínfules religioses o metafísiques.

“The sea of tres” relata la història d’Arthur Brennan (Matthew McConaughey) que prescindeix tot i s’endinsa en els boscos d’Aokigahara, a la falda del Mont Fuji, per posar fi als seus dies. Aquest majestuós entorn natural, un gegantí mar boscós, es considera el lloc ideal per suïcidar-se i en el seu trajecte troba rastres de diferents cadàvers. I  quan es disposa a llevar-se la vida aleshores serà interromput per un home d’aspecte llastimós, Takura ( Ken Katanawe), que sembla que porta dies esmaperdut pel bosc sense trobar la sortida.

Llavors comença una pel·lícula de supervivència en què Arthur pren cura de l’altre home malferit i junts s’arrosseguen per aquest bosc purgatorial amb caigudes, ferides i trompades, situats entre la vida i la mort.  Semblen dos penitents  enfilats a l’escala del cel en aquest bosc  poblat de llegendes nipones i flors que creixen del no res fruit del pas d’una ànima.

Tot això estaria molt bé si el plantejament fos el de, per exemple, “Gerry”, on dos nois amb el mateix nom erren perduts pel desert en un film que vira fins a l’abstracció i la desfiguració sense diàlegs i sense retòrica de cap mena. Però a “The sea of trees” Gus Van sant atura l’acció a cada moment per introduir flashbacks del passat en la pitjor tradició del melodrama redemptorista en què hom vol curar les ferides i netejar culpabilitats fruit de la complicada relació amb la seva dona morta, Joan Brennan (Naomi Watts).

Amor enganxifós

La directora francesa Maïwenn, guanyadora del Premi del Jurat a Cannes gràcies a “Polisse” (2011), competeix enguany amb el seu quart llargmetratge “Mon roi” per oferir la convulsa radiografia d’una parella a partir dels records de Tony (Emmanuelle Bercot-–realitzadora també responsable enguany d’obrir precisament el certamen francès amb “La tête haute”-).  Ingressada en una clínica de rehabilitació després d’un accident d’esquí, Tony evoca el seu amor tumultuós amb Georgio (Vincent Cassel –en competició també en el film italià “Il racconto dei racconti”–).

'Mon roi' de Maïwenn Le Besco

‘Mon roi’ de Maïwenn Le Besco

Una història agitada que combina passat i present per reconstruir un camí fet de felicitat i desenganys, de joia i de pena. Una clàssica estructura d’ascens i caiguda que arrencaria amb l’empenta exultant de l’enamorament i casament  seguit de la davallada posterior per culpa de conflictes i desavinences dins de  parella. Un camí solcat de sotragades fet de retrobaments i separacions que, al capdavall, acaba descrivint un amor enganxifós que sempre acaba  apropant els amants per molt que s’hagin distanciat.

Podria ser un bon melodrama romàntic sobre els amors encesos i torrencials abocats finalment a la destrucció o a la reconciliació, però la pel·lícula es malbarata per una tendència molesta a la histèria i a l’esgarip en força ocasions. Reconeixent la complexitat del paper de Tony, que ha de passar de moments exultants a altres trastornats en qüestió de segons, cal assenyalar però que un dels handicaps principals seria malauradament l’actuació incontrolada de la seva intèrpret, Emmanuelle Bercot.  Mentre que Vincent Cassel té un paper a mida on pot desenvolupar el seu carisma, murrieria, enginy i un atractiu fatal del qual no es pot desenganxar del tot la soferta protagonista.

Dones heroïques

De la secció paral·lela “Un  certain regard” podríem destacar el film iranià “Nahid” de la directora Ida Panahandeh que toca una situació semblant a la de “Mon roi” pel que fa a protagonismes femenins al llindar del precipici per diferents motius, encara que amb resultats antagònics.

En aquest cas es la lluita constant i tenaç d’una mare divorciada, Nahid (Sareh Bayat), per aconseguir tant la custòdia del seu fill com per preservar la seva llibertat en un entorn gens propici com és les tradicions familiars iranianes. El marit, toxicòman i embolicat en afers tèrbols, no pot permetre de cap de les maneres cedir un fill que puja sota el paraigües conflictiu del pare. Un fill que progressivament es distancia fins a l’enfrontament amb la pròpia mare posant noves dificultats a la soferta mare.

Aquesta mare esdevé una autèntica heroïna que combat i es debat contra els elements i els obstacles. I tot i  trobar un home que la compren, l’ajuda i l’estima,  ella s’agafa a una modalitat de casament transitori que existeix a l’Iran, perquè tampoc es vol enganxar del tot.

Un film intens, poderós, contundent, vibrant, fet des de la concentració i el control que atorga la sobrietat i la contenció del seu tractament.