El far de Maria Carme Roca

19.11.2018

Amb la novel·la El far, l’escriptora Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) va obtenir el Premi Prudenci Bertrana 2018. El far, tot i que ja desaparegut (l’autora dóna tots els detalls històrics al final del llibre), és com un personatge més que recorre una novel·la que té com a marc paisatgístic i geogràfic l’illa de Buda. És a les terres de l’Ebre i a les poblacions del Delta, doncs, on l’escriptora situa una acció que abraça un centenar d’anys, els mateixos que compleix el vell August Vidal. 

El pròxim dissabte 1 de desembre Maria Carme Roca hi serà al Mercat de Nadal del Llibre i participarà a una taula rodona sobre les protagonistes femenines.

Maria Carme Roca | Foto: Galera Editorial

Maria Carme Roca | Foto: Galera Editorial

En la festa familiar de celebració del centenari de l’August Vidal, la néta Diana s’adona que la seva mare, la Cinta, no és la persona que sembla i que amaga alguna cosa. La noia comença a sospitar. D’aquesta sospita parteix el fil argumental d’El far, i amb aquella habilitat narrativa que la caracteritza, Maria Carme Roca l’anirà descabdellant en tres capítols que contenen, cadascun d’ells, el desvetllament d’un secret a través de l’encreuament de diàlegs entre els personatges de la novel·la, ja siguin vius o morts.

A El far s’hi explica una dramàtica història d’amor. En realitat més d’una, tot i que totes desballestades, així com també  històries de gelosia, d’enveja i d’un odi que esdevé mortífer. Vistes des de dins, hi ha relacions familiars que semblen un vesper. En la novel·la El far, Maria Carme Roca descriu aquests pensaments i sentiments que van per dins dels personatges molt ben caracteritzats. Pensaments i sentiments que,si fossin teies enceses, cremarien tot el que troben pel camí.

També el far de Buda va ser cremat en temps de la Guerra Civil, i enfonsada la seva carcassa anys després per un gran temporal de mar. Mentrestant, el far, que com a símbol hauria de ser una gran llanterna en la nit, un far de llum a l’ànima, en el relat pren una figura ambivalent: per una banda és l’indret on dos joves amants s’estimen, i, per tant, malgrat ser tan sols una estructura de ferro, ‘lo gegant de ferro’, com li deia la gent, és una mena de paradís; i, per l’altra banda, és l’indret terrorífic en el qual la Cinta, aleshores un infant de pocs anys, perd la confiança en el seu progenitor, que adora. I és que on hi ha l’àngel hi pot haver el dimoni. Per aquesta raó a vegades tenim estranys i foscos pensaments i ens assalten maldats sobtades quan experimentem orgull i omnipotència, com és el cas. Els plecs de la ment, qui els sap. D’aquí ve que les històries, i les històries de la família Vidal en són un exemple, tinguin diversos nivells i com més hi busseges més se’n troben.

Així, doncs, manera enginyosa, el recurs literari de Maria Carme Roca de fer parlar els morts ajuda, i no poc, a l’esclariment dels secrets. I és que els morts acostumen a emportar-se’ls a la tomba tot i que a vegades és inevitable deixar alguna petja. Aquesta petja o senyal és l’esperó per estirar el fil que, un cop a la vista, explicarà moltes coses que abans no s’entenien.

Quina família no té secrets? Una vida plena de convencions i la por dels nostres avantpassats pel que diran ha fet que aquests secrets hagin romàs amagats i es podreixin de tal manera que arriben a emmalaltir la família sencera. Avui dia, en l’àmbit de la psicologia, se’n parla molt, d’aquestes malalties morals dins les famílies a través de les constel·lacions familiars. Amb el desig de curar-les es fan sessions terapèutiques.

Sens dubte els nostres dies han portat una altra mena de consciència sobre la vida i l’oportunitat de viure-la amb plenitud que fa que es vulguin conèixer els secrets, per negres i antics que siguin, per tal de digerir-ne la fel, transformar el verí. És el que intenten fer la Diana i, sobretot, el besnét Daniel, que, segons el títol del capítol en el qual es parla del més jove de la família, és el noi que sap ser feliç. Sí, perquè quan arriba a saber què s’amaga darrere el secret de família l’assimila de forma positiva. Les noves generacions volen respirar a pulmó obert i com si abans de néixer haguessin sentit la frase de sant Agustí: “estima i fes el que vulguis”. Perquè això és justament el que li recomana la besàvia Cinta: “encara que t’equivoquis, estima sempre, amb totes les teves forces.” No és un simple consell. Per tot el que hi ha darrere la història de la família Vidal, és una lliçó lluminosa com un far en la nit per encarar la vida, el més preciós que tenim.