El dret d’escollir (here, there and everywhere)

No podem elegir on i com naixem, però sí que som lliures de decidir on i com ens agradaria morir. La Seca Espai Brossa recupera Norway.Today d’Igor Bauersima (Praga, 1964), una faula basada en fets reals sobre dos adolescents que volen posar fi a la seva vida i que es confabulen per a dur-ho a terme. Es podrà veure fins al 14 de desembre.

Brittany Maynard, la jove californiana amb càncer terminal que es va llevar la vida a principis de novembre, va commocionar als Estats Units i va reobrir el debat sobre la legalització de l’eutanàsia. Maynard, com molts recordaran, va anunciar el seu suïcidi assistit per posar fi al patiment que li generava un tumor cerebral irreversible, i va haver de traslladar-se fins al veí estat d’Oregon per executar una decisió que a la seva Califòrnia natal és il·legal.

La Julie i l’August, els protagonistes adolescents de Norway.Today, no pateixen cap malaltia terminal, simplement estan cansats de tot i, això, segons ells, és motiu prou suficient per desaparèixer del mapa. Són europeus, blancs, estan sans, tenen una família que els estima i a la que estimen i, aparentment, la vida resolta. Malgrat tot, per internet, es citen al capdamunt d’un penya-segat noruec des del qual pretenen llançar-se al buit agafats de la mà en una caiguda lliure de 600 metres.

Res més lluny d’una Thelma & Louise teenager, òbviament: és la història de dos éssers solitaris que han dit prou. Algú podria dir, de forma simplista, que són dos discapacitats emocionals inadaptats, criatures encara, que tan bon punt madurin abandonaran els deliris de flirtejar amb l’abisme davant d’una adversitat. Potser sí, qui sap, però seria el recurs fàcil: estigmatitzar-los com a ànimes desorientades que no saben el que es fan i que prefereixen abocar-se al precipici com a solució ràpida en lloc d’aprendre a gestionar el fracàs. I no es tracta d’això. Perquè sí que saben el que es fan. Massa, que ho saben! I posseir aquesta llibertat els encoratja encara més.

Matar-se no ha de ser fàcil. I s’ha de ser molt valent per fer-ho. Des del capdamunt del fiord on han quedat, l’August (Joan Carles Suau) i la Julie (Mariona Tena) ho planifiquen tot. Deixen els missatges de comiat gravats al mòbil, decideixen què volen fer les últimes hores (Per què fas fotos del paisatge si t’has de matar?, li pregunta l’un a l’altre –un dels pocs moments en què arranquen els somriures dels espectadors, per l’absurditat del gest), fan l’amor sense despullar-se ni tocar-se, i fins i tot calculen quan tardaran a estimbar-se contra terra: en 10 segons pots posar fi a la teva vida, el que trigues a caure des d’un precipici de 600 metres d’alçada, explica l’August. Ara bé, quan un vol morir, deu segons és massa temps.

“Treure’s a un mateix de sobre” és el que desitja la Julie. La seva zona de confort és, precisament, la negror, el suïcidisme (suposant que el mot existís). Si de cas, té tendència a ser feliç, diu. Just al contrari de la resta de mortals, que se suposa que estem la mar d’equilibrats i que, com a molt, en un gest excèntric, en algun moment de la vida ens plantegem què passaria si no hi fóssim.

“No m’he matat mai. Això és una cosa única”, confessen. I aquesta és una veritat absoluta. La mort no ha de ser tan dolenta, si els que hi van no hi tornen. I això és el que es plantegen els dos nois, dirigits amb mà esquerra per Àlex Mañas, que els sap extreure tots els matisos: assaborir el moment de fer una cosa irrepetible. Aquesta independència, aquesta llibertat d’escollir quan ha de ser l’hora de la nostra fi, i anar-la a cercar de forma voluntària, és sobre la que pivota Norway.Today, estrenada al 2001 a Düsseldorf, i que invita, de forma incòmoda, a plantejar-nos qui som nosaltres per decidir el futur d’un individu. Què ens legitima a decidir, en nom d’un altre, una cosa tan íntima i personal. I aquest dilema és el que ha aconseguit que l’autor txec, criat a Suïssa i resident a Alemanya, hagi recollit tal èxit amb el seu text que des de la seva estrena s’ha representat a més de quaranta països i ha estat traduïda a vint idiomes diferents.