El drac d’or de Roland Schimmelpfenning a l’Akadèmia

L’Esquitx, un asiàtic sense papers, es dessagna a la cuina d’un restaurant xinès-vietnamita. Pocs pisos més amunt, un avi anhela tornar a ser jove, una auxiliar de vol somnia amb una vida diferent, un home s’emborratxa per oblidar la fi del seu matrimoni. El drac d’or, del dramaturg alemany Roland Schimmelpfenning, que ara es pot veure al Teatre Akademia, ens posa cara a cara amb la realitat més descarnada: ens hem tornat insensibles al dolor aliè. Estem abocats a una insatisfacció permanent que ens impedeix veure el que succeïx al nostre voltant i, sobretot, com el món occidental utilitza (utilitzem, sí) l’oriental. Un joc teatral brillant i gens gratuït que ens glaça el somriure.

Schimmelpfenning és un autor que traspassa els límits de les formes dramàtiques clàssiques. A El drac d’or trenca amb les convencions del teatre naturalista explicant-los una història a través d’una estructura fragmentada, de collage, molt seqüenciada i, per tant, més cinematogràfica que teatral, i a on els homes fan de dones, les dones d’homes, els grans de joves i els joves de grans. Aquest trencament, sumat al fet que les escenes són principalment narrades, aconsegueix un cert efecte de distanciament, ens recorda el Verfremdungseffekt de Brecht. Tot i així, i a diferència del teatre èpic, Schimmelpfenning no renuncia a emocionar l’espectador. L’impacte, això sí, arriba a través de la reflexió, després de lligar caps i unir les peces del trencaclosques.

El drac d’or ens parla de la immigració il·legal i des de la prostitució des d’un buscat punt de vista occidental, ple de tòpics perversos sobre els asiàtics. Ho fa, però, d’una forma peculiar on realitat i fantasia es retroalimenten. Mentre assistim a la història de l’Esquitx, l’asiàtic sense papers que pateix un dolor de queixal insuportable, Schimmelpfennig utilitza la coneguda faula de la cigala i la formiga per parlar-nos de l’explotació sexual. Una trampa que fa que l’espectador, que s’afronta a la història amb una mirada neta (tots coneixem la faula), canviï la seva manera d’escoltar i fins i tot de veure.

Fa pocs anys, arran del cicle de teatre alemany a la Sala Beckett, Toni Casares apuntava que el teatre de Schimmelpfennig és una temptació lúdica, un repte de posada en escena. Moisès Maicas no només ha superat el desafiament sinó que ens regala (de debò que no hi ha verb més adequat) un muntatge precís, àgil i extremadament acurat. El drac d’or manté el ritme frenètic de les escenes, però gràcies a la intel·ligència de Maicas i a l’encertada coreografia de Guille Vidal-Ribas tot flueix de manera natural, gairebé poètica. La traducció d’Anna Soler-Horta, esplèndida com sempre.

Maicas fa fàcil allò difícil, però la gran columna d’aquest drac són cinc magnífics intèrprets que s’hi deixen la pell: Oriol Casals, Mingo Ràfols, Bàrbara Roig, Clara del Ruste i Òscar Molina. El drac d’or no és, només, una de les grans sorpreses de la temporada sinó que, i aquesta és una opinió totalment personal, és del millor que he vist aquesta temporada. Intel·ligent, brillant i necessari. Un espectacle que mereix prorrogar i fer gira. Per si de cas afanyeu-vos i correu al Teatre Akadèmia. Només fins el dia 16 de febrer!