El dol de Txema Martínez

Després de L’arrel i la pluja (2008), amb què va obtenir el premi Carles Riba, Txema Martínez torna ara amb un nou llibre de versos. A Dol Txema Martínez poetitza des de i per a la mort del seu germà, i el dolor d’aquesta pèrdua amara cada simple mot, cada silenci, cada expansió dels seus versos. No calen floritures, no calen grans metàfores: la bellesa no és espectacle quan ve del dolor.

L’home, necessàriament, ha de patir per superar la pròpia mediocritat. Sense el dolor, l’home s’empetiteix: l’empetiteixen aquells que cerquen eradicar el patiment, i que a més ho fan per mitjà de conceptes fal·laços com el de “compassió” —la compassió no és sinó l’aspiració oculta del feble a dominar el fort que l’oprimeix. Així parlava Nietzsche qui, rampelludament lúcid, fou capaç de situar-se més enllà del bé i del mal i descol·locar per recol·locar tota la filosofia. Llegir-lo és cremar-se, perquè qualsevol aproximació al seu pensament requereix que posem a bullir les que creiem que són les nostres “virtuts” o punts forts. La seua concepció del dolor més o menys com a redempció, la “disciplina del gran dolor”, aquella tensió de l’ànima en la desgràcia que en l’home havia produït allò que posseïa de més elevat, va servir a ideologies i règims totalitaris —el nazisme el primer— per anorrear no només l’enemic sinó més encara el diferent. Però la idea nietzscheana del dolor —una idea de doble tall, com moltes de les seues— és profundament il·luminadora. La vivència del dolor, l’esfondrament físic i moral en què ens situa, pot posar en marxa la nostra voluntat i el nostre enginy per reinterpretar la desgràcia i superar-nos. Segons Nietzsche, en l’home s’ajuntaven la “criatura” —la matèria, les sobralles— i el “creador”, i el dolor d’alguna manera lliurava el comandament de les nostres vides al “creador”.

En la història de la literatura el dolor ha estat l’esperó més “feliç”. La literatura més poderosa, la que subjuga l’orgull de qualsevol lector, és la que naix del dolor. Per més que hi ha lectors refractaris a compartir sentiments, a deixar-se dominar per les emocions que acompanyen els textos, la transmissió del dolor des d’un jo que l’ha viscut “veritablement” els doblega. I com menys estilitzada, com menys rebuscada es mostre la pena, més versemblant serà i ens afectarà. El dolor apaga els fums a tots els estils literaris. El dolor no vol vestits, va nu: és un rocós testimoni que eleva el “jo emissor” i alhora el “nosaltres receptor”. Com en un testament, la seua paraula s’ha d’acatar, encara que de vegades siga dita cruament o amb esquerpa agudesa —o precisament per això. Si el dolor que es transmet és el de la pèrdua d’un ésser estimat, la grandesa del “creador” —si ha sabut reinterpretar nietzscheanament la seua desgràcia— enlluerna el lector. Des del Llibre de Job, pel cap baix, el dolor és el virus literari més letal —a pesar que Job fa un tuf ideològic i teològic irrespirable. L’exemple veterotestamentari és més que adient, perquè —abusant de Nietzsche— quan en l’home, arran del dolor, el “creador” aixafa la “criatura” —el fem, allò vil—, és alguna cosa semblant a un “déu” qui aixafa, per voluntat i potestat.

Tot açò m’ho ha fet pensar la lectura de Dol, el darrer llibre de poemes de Txema Martínez. En aquesta obra Martínez —que a ningú escapa que és un bon poeta— fa un salt qualitatiu irreversible. Una irreversibilitat que té lloc respecte al seu anterior llibre —el sòlid L’arrel i la pluja (2008)— i als futurs que puga escriure. Perquè quan algú arriba a un cim artístic gràcies a l’experiència del dolor —quan aquest esdevé origen i fi de l’art— qualsevol “mediocritat” passada o futura és anecdòtica. Així de superb es manifesta el dolor en l’obra d’art. A Dol Txema Martínez poetitza des de i per a la mort del seu germà, i el dolor d’aquesta pèrdua amara cada simple mot, cada silenci, cada expansió dels seus versos. No calen floritures, no calen grans metàfores: la bellesa no és espectacle quan ve del dolor. Allò que sanciona l’alta qualitat literària en aquesta mena de textos és la “llibertat poderosa” des de la qual el “creador” ho toca tot: és com si, després de viure l’infern —el gran holocaust contra l’amor—, el jo poètic comencés a respirar a poc a poc, desconcertat i feble, perdut potser per sempre, però és des d’aquesta feblesa que es pot tornar a dir el món amb força primigènia.

Quan Job diu: “Sóc un home que no sap on anar: / Déu m’ha acorralat per totes bandes”, se situa cara a cara davant Déu i, amb el dolor com a deu de vida, abandona per sempre la seua mediocre circumstància, la seua viltat com a criatura. Nietzsche tenia raó en l’”anàlisi” dels fets. L’horror pot conduir l’home cap a l’altura i redimir-lo. Però jo crec que la lucidesa nietzscheana abasta massa: en proposar el dolor com a esperó ontològic, il·lumina un terreny ombrós necessari per a la “supervivència” —més que no la salvació— de l’ésser humà. Si tot és llum, no són possibles els conceptes grisos, mediocres, mistificats, però útils. Nietzsche detestava —ja ho sabem— la “utilitat”, sobretot la procedent del pensament anglosaxó. Però i nosaltres, massa iderrempta del segle XXI? Nosaltres necessitem la compassió, perquè no som tan forts, o potser no ho volem ser. Estic convençut que Txema Martínez no hauria volgut escriure mai el seu excel·lent llibre, però no ha tingut altre remei: el títol, Dol, ja ho diu tot. Els darrers dos versos del seu anterior llibre, L’arrel i la pluja, avancen ja, premonitòriament, l’atmosfera poètica de Dol: “Mostra’m, dolor, la cara verdadera. / Ets la llum entre sang en el meu primer dia.” El jo poètic s’hi eleva des del dolor i amb sang es redimeix. El triomf de l’art és absolut. Però és un triomf esporàdic. El pa de cada dia —també per als “creadors” que s’han elevat per sobre de la “criatura” com Txema Martínez— és la compassió.