El discurso del rey o l’ombra allargada de Colin Firth

Només per gaudir de l'excel·lent interpretació d'Adrián Lastra ja val molt la pena d'anar al Poliorama a veure aquesta versió teatral d'El discurso del rey, que estarà en cartell fins el 19 de juliol.

Benvinguda al Teatre Poliorama l’adaptació teatral d’El discurso del rey, dirigida per Magüi Mira, després de l’estrena i d’un mes en cartell al Teatro Español de Madrid. L’espectacle es podrà veure fins el 19 de juliol. Maria Nunes l’ha vist i en fa la seva crítica a Núvol.

El discurso del rey es representa al Poliorama

Paraula i poder, el poder de la paraula

L’acció, com sabem, se situa en el context d’un període significatiu de la història d’Anglaterra, i s’emmarca entre dos discursos: entre l’al·locució protocolària del príncep Albert, duc de York, clausurant la British Empire Exhibition a l’estadi de Wembley l’any 1925, i el greu discurs d’ell mateix com a Jordi VI d’Anglaterra per comunicar a la nació britànica la declaració de guerra contra Alemanya el 3 de setembre de 1939. Les històries de superació personal sempre agraden i aquesta no deixa de ser-ho perquè el príncep quequejava considerablement i això significava un handicap greu a l’hora d’assumir el paper que dins la monarquia britànica li va tocar de jugar després de la mort del seu pare i de l’abdicació del germà, més en moments en què els mitjans de comunicació auditius, la ràdio, començaven a tenir una àmplia difusió i, per tant, podien exercir una funció fonamental en la posada en escena teatral de la monarquia en hores baixes. En qualsevol àmbit, tenir el do de la paraula atorga poder, però, en el terreny de la política, el poder no es pot exercir sense l’ús i l’enorme capacitat de persuassió de la paraula. Un dignitari sense veu no és simplement inaudible sinó també invisible.

Sobre l’obra i l’autor

L’obra és l’adaptació teatral del guió cinematogràfic del propi David Seidler, portat a la pantalla el 2010 per Tom Hopper, amb Colin Firth i Geoffrey Rush en els papers protagonistes. The King’s Speech fou guardonada amb set premis BAFTA, quatre Oscars, un Globus d’Or, a més de l’èxit internacional de premsa i públic.

És curiós de saber què motivà l’interès de Seidler per la figura de Jordi VI. David Seidler quequejava des dels tres anys de resultes del xoc emocional que li produí el bombardeig del comboi de vaixells en què la seva família emigrava als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, i sembla ser que els pares li posaven com a exemple de superació d’aquest problema la figura del rei. No va ser fins als 16 anys que va decidir posar-hi remei utilitzant el mètode poc ortodox de pronunciar ben fort paraules malsonants. El fet és que va superar el quequeig fins al punt de poder ser admès com a actor en una obra de Bernard Shaw. Molt més tard, es va traslladar a Hollywood on seguí carrera de guionista, i on casualment, en els anys 70, va conèixer el fill del difunt Lionel Logue, el logopeda que amb els seus particulars mètodes, també poc ortodoxos, va tractar i ajudar Jordi VI a vèncer els problemes de dicció. Per al seu projecte, Seidler va aconseguir l’aprovació de la Reina Mare d’Anglaterra, amb la condició d’escriure el guió després de la seva mort; guió que havia abandonat el 1982 i que va reprendre el 2005, tres anys després de la mort de la sobirana.

L’ombra de Colin Firth és allargada

Just és reconèixer el risc i el valor de l’aposta teatral de Magüi Mira en assumir la direcció i espai escènic d’El discurso del rey, en versió castellana d’Emilio Hernández. Muntar una obra a la qual la majoria d’espectadors hi assistiran tenint en ment l’esplèndid i premiat film constitueix un repte de primera magnitud. Per posar en escena El discurso del rey, Mira ha comptat amb els actors Adrián Lastra i Roberto Álvarez encapçalant el repartiment.

És un lloc comú que les comparacions són odioses, i cal anar a veure l’obra intentant de sostreure’s a la temptació de comparar. Val a dir que l’espai escènic, discret i sobri, amb austeritat d’elements és molt correcte, i que del joc de les cadires -que tant recorda Cabaret- i de les petites notes de musical s’agraeix que no se n’abusi. L’arrencada de l’obra és un encert que té la virtut de condensar-la simbòlicament i de focalitzar l’atenció de l’espectador en la figura central del protagonista absolut: Bertie, nom familiar amb què en el seu cercle més íntim era anomenat el príncep Albert, més tard rei amb el nom de Jordi VI. Per tant és un encert, com dic, presentar el personatge des de l’aspecte més íntim -els espectadors veuran a què em refereixo- i personal en evolució fins a la faceta més pública. Tot això no seria possible sense comptar amb un actor que assumeixi el dificil repte d’encarnar el paper de Bertie. En aquest sentit, cal destacar l’excel·lent treball d’un Adrián Lastra que, a més d’una notabilíssima semblança física amb el referent real, mostra una seguretat i una ductilitat que li permeten de portat tot sol el pes de la funció. I és que comparat amb la resta del repartiment, podríem dir que Lastra juga en una altra lliga. En canvi, Roberto Álvarez es mostra desigual i no s’acaba de posar en la pell  del terapeuta Lionel Logue, només en alguns pocs moments cap al final convenç i en general queda força desaprofitat un paper que és un regal per a un actor.

Adrián Lastra és el protagonista d'El discurso del Rey

Ni el rei Jordi V, pare, ni Winston Churchill, resulten convincents.  Quant al personatge de la princesa Isabel, Ana Villa fa esforços notables per intentar estar a l’alçada de la seva règia parella. Els personatges que més grinyolen perquè cauen en l’exageració caricaturesca fàcil són David, príncep de Gal·les, i sobretot Mrs. Wallis Simpson, nascuda en una antiga colònia britànica i divorciada dos cops, com tohom sap. Que per prejudicis classistes se la considerés una meuca, no justifica que se la presenti i se la representi tan exageradament com a tal dalt de l’escenari.

És una llàstima perquè aquestes desigualtats en el repartiment són les que en realitat fan ombra al gran treball actoral d’Adrián Lastra;  són el que fa caure el to d’una bona obra i el que no permet elevar el muntage a la categoria que mereix.

Amb tot, però, només per gaudir de l’excel·lent interpretació d’Adrián Lastra ja val molt la pena d’anar al Poliorama a veure aquesta versió teatral d’El discurso del rey, que estarà en cartell fins el 19 de juliol.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació