El Crac. ¿Joel Joan sobreactua?

Crítica del darrer episodi d'El Crac, la sèrie de Joel Joan i Héctor Claramunt

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Fa molta il·lusió criticar un episodi sobre la crítica. Segurament perquè no es pot publicar un text crític sense escoltar com els propis fantasmes xiuxiuegen a l’orella “I tu qui ets per criticar ningú?”, vaig sentir un gran alleujament amb el menyspreu d’en Joel envers l’arquetip de la becària de diari digital frustrada i ressentida que, finalment, només existia a la seva imaginació. “Per fi algú a l’altre costat de la pantalla contraataca”, vaig pensar a l’hora que m’identificava amb la becària que tots portem a dins. Al final, però, l’episodi d’ahir va ser molt benvolent i equànime amb els crítics i es va centrar a explorar la reacció del nostre protagonista, de la rabieta a la paranoia i fins a la desesperació. La lliçó és que la fragilitat és el denominador comú de qualsevol que s’exposa al públic amb noms i cognoms. Per això, un consell molt personal: no us refieu mai d’un escriptor que no viu amb la por de ser un frau aguaitant-lo darrere cada paràgraf.

El verb sobreactuar és lleig perquè no aporta gairebé res més enllà d’una excusa al crític per no haver d’articular què li grinyola i fa recaure tota la responsabilitat sobre l’actor. Hi ha un monòleg molt divertit d’en Quim Monzó on explica per què no va al teatre i ho justifica posant com a exemple a Tony Soprano. Monzó ens demana que imaginem el personatge més ben interpretat de la història de la televisió damunt un escenari demanant un tallat i caricaturitza l’escena projectant la veu i exagerant la dicció, de manera que la subtilesa amb què associem el malaurat James Gandolfini contrasta amb el tòpic histrionisme teatral. La comparació fa gràcia però Monzó sap perfectament que no és justa: el teatre demana unes convencions diferents de les de la televisió i l’estil interpretatiu adequat dependrà de les expectatives d’un to i un gènere determinats. En altres paraules, no es pot sobreactuar en el buit, sinó dins d’un context concret, i la responsabilitat del crític ha de ser dibuixar amb precisió aquest context i no limitar-se a balbucejar un “sobreactuat”. El mateix episodi d’ahir va il·lustrar això quan en Joel, enfonsat per culpa de la por a sobreactuar, es negava a dir les seves línies amb vehemència: si el mateix fil de veu s’hagués gravat en primer pla, hauria pogut encaixar perfectament però, per generar l’efecte desitjat, se’ns van mostrar l’acció des del pati de butaques i amb el so convenientment rebaixat. Un llenguatge per a cada cosa.

Si heu anat seguint les crítiques durant la temporada, ja podreu imaginar que la meva resposta a la pregunta del títol és “no”. I és aquí quan cal que posi el context: en Joel Joan -actor- no sobreactua perquè El Crac està cosida fins a la darrera puntada pensant en el registre que millor s’ajusta al Joel -personatge- en tot moment. Qualsevol diria que guionista i protagonista són el mateix. Dins l’ecosistema de la sèrie, tampoc sobren els “Baby!” de la Carla (genialment interpretada per Diana Gómez) ni la fatxenderia irritant d’en Gnocchi (bravo també per Borja Espinosa) perquè, després de molts episodis, ja hem après que cal llegir la sèrie en clau de comèdia esbojarrada. En canvi, personatges com el Julio, la Sandra o la Laura pateixen molt més per trobar el seu to quan, paradoxalment, els toca inclinar-se un acting molt més realista.

Tot això em porta a parlar de la música, com ho va fer la Sandra durant la visita al camerino del Joel per convèncer-lo que no abandonés. Fent broma, la Sandra diu que “ara podria entrar una musiqueta melancòlica per subratllar la teva solitud”. Minuts després, a la mateixa escena, efectivament, comença a sonar el pianet d’El Crac, que tantes mirades solemnes acompanya. Als antípodes d’això, tots podem recordar el leitmotiv musical que la sèrie fa servir per reforçar els moments còmics i que, de vegades per ell mateix, ja fa riure. Doncs bé, un dels trets estilístics de la sèrie que més ajuden a recordar-nos la poca seriositat amb què ens l’hem de prendre és aquest ús descarat de la música, com la que vam poder escoltar acompanyant les sucosíssimes i hilarants escenes del muntatge definitiu de La Família Kong. La banda sonora d’El Crac és com la sèrie: excessiva i divertida, pensada per fer riure i que, necessàriament, dilueix el realisme.

Segons diu el Gnocchi, cal anar a l’últim paràgraf de la crítica per trobar-hi el suc. Això sol a ser així quan s’analitza una obra completa però, en aquests bitllets setmanals, acostumo a reservar-me el darrer paràgraf per fer una fotografia en moviment de la trama. La gira de l’obra de teatre està fent accelerar el final de temporada i el conflicte principal és la competició pel cor de la Sandra, on sembla que, de moment, va guanyant la Laura. L’últim pla de l’episodi, especialment graciós, ens deixa amb una ganyota del Joel, amb els músculs facials lluitant per sortir del fora de joc, gaudir del voyeurisme i assimilar les conseqüències de tot plegat, mentre sona el leitmotiv de la sèrie amb un ritme pujat de fons i una trompeta festiva. Sobreactuat? És clar que no.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació