El Cor Jove de l’Orfeó i el món coral català

20.01.2014

El Cor Jove de l’Orfeó Català ha mostrat la seva vàlua al Petit Palau en un acte que ha esdevingut seu d’un assaig general per al concert que oferiran dissabte vinent a Viena. El repertori, d’una complexitat notable, ha estat escollit especialment per a l’ocasió i vol esdevenir ambaixador de la música catalana a la capital austríaca, així com vol demostrar que és capaç d’assumir reptes amb clàssics universals com Schumann i Elgar. Hem aprofitat l’ocasió per conversar amb el seu director, Esteve Nabona, sobre la salut de món coral a Catalunya.

Cor jove.

El novembre passat, Joan Barril publicava a “El Periódico” un article a propòsit del programa Oh Happy Day, emès a TV3, que va revolucionar les corals del país. Barril reduïa la tasca coral catalana a l’obra de Clavé, l’Escolania de Montserrat i la Coral Sant Jordi i afirmava que a Catalunya no hi ha tradició de cantar com pot ser al País Vasc, València o Alemanya. Com a resposta, es va engegar la campanya “Convida a Joan Barril a tots els concerts de la teva coral” a través de Facebook. Aquest vespre –tal vegada- ha declinat la invitació d’una de les corals més potents del país i s’ha perdut un recital de veus molt treballades, que al Cor Jove assoleixen una primera maduresa malgrat la joventut dels intèrprets. Sense una base sòlida i notables quotes de talent, no es podria assolir el nivell que exigeix Esteve Nabona i la institució en general. El Cor lluïa amb un repertori cantat en català, alemany i anglès.

Acompanyats del pianista Josep Buforn, que ha desenvolupat una gran tasca en el decurs de tot el concert, els cantaires han interpretat “L’estel”, de l’oratori de Pau Casals El Pessebre, amb la solitsta Irene Mas, un inici intimista, tendre, que convidava les oïdes a gaudir de cada so. El Requiem für Mignon de Robert Schumann i text de J. W. Goethe, amb els solistes Elionor Martínez, Núria Pena, Alba Almunia, Laia Jorba i Andreu Martínez –destaquem la tasca d’aquest darrer-, ha significat tota una declaració d’intencions. El conjunt ha interpretat amb èxit una obra digna d’un repertori exigent, de talla internacional. El mestre Antoni Nicolau, que musicà La mort de l’escolà de Jacint Verdaguer, ha representat la Catalunya musical finisecular fidel a l’Orfeó. L’obra, cantada a capella i amb Judit Muñoz de solista en un registre molt agut, ha estat interpretada amb molta rigorositat.

La segona part ha arrencat amb Quatre tradicionals catalanes, arranjades per Albert Guinovart, present al concert, que inclou La Dama d’Aragó, El mariner, El testament d’Amèlia i Margarideta. Les quatre peces formen un corpus rodó, divers en dinàmiques i tempo, color i profunditat harmònica, i han testimoniat la versatilitat del cor. A El mariner, fins i tot hem pogut sentir el vent i ocells de fons i Margarideta ha fet esclatar els aplaudiments, amb el seu toc de divertimento. La música d’Edward Elgar, From the Bavarian Highlands, posava punt i final al repertori oficial, amb un acostament a un món molt pròxim al vienès. Quatre escenes amb text de Caroline Alice Elgar d’una gran bellesa que ha lluït gràcies a la qualitat interpretativa.  Però aquestes peces no significaven el punt i final, sinó que hem pogut gaudir de tres “bis”: una clicada d’ull a la cultura vienesa amb un fragment coral de Der Fledermaus de Strauss, la Margarideta i l’himne de l’Orfeó, un emotiu Cant de la Senyera.

Hem tingut ocasió de conversar amb el director, Esteve Nabona, que ens ha exposat la seva visió del món coral actual. D’una banda, s’ha centrat en la consolidació del nivell dels cors de l’escola coral de l’Orfeó Català, fet que no és casual, sinó fruit d’un treball de fons per arribar al nivell d’exigència que es demana. Aquesta feina de base explica també el nivell de molts cors de Catalunya, un panorama que presenta una estructura piramidal a nivell de qualitat, que permet incloure al món coral des de professionals a amateurs sense formació musical.

D’altra banda, afirma Nabona, cal tenir en compte que en els darrers anys ha crescut el nombre de directors amb preparació sòlida. Ho demostra el fet que cada cop assisteixen més alumnes als cursos de direcció i, encara més, des de l’aparició de l’ESMUC, així com el fet que hi ha molts directors que han emigrat a escoles i conservatoris europeus. Catalunya, en aquest sentit, s’ha convertit en una pedrera de directors. I en la mesura que creix el nivell d’exigència dels directors, de perfil cada cop més professional, creix també el nivell que ofereixen els cors.

Com a contrapartida, el món coral encara és molt endogàmic i per això cal trobar vies per fer-lo més visible. A més, hi ha una manca important de cors professionals, sobretot si situem Catalunya en relació a països més desenvolupats musicalment com Bèlgica o Holanda. Una professionalització dels cors farà que els cantaires es plantegin viure de cantar en un cor, com ho fan els membres d’una orquestra. Nabona també assenyala que tenim una orquestra nacional sense cor nacional, fet inconcebible en altres països europeus.

Encara cal picar molta pedra, però iniciatives com la del concert de Viena serveixen de model per canviar el paradigma actual i encaminar-nos a una Catalunya en què la veu dels cors se senti cada cop més.