El Contratemps de morir-se

14.05.2018

El passat dilluns 7 de maig es va estrenar Contratemps, a la Sala Beckett: una obra d’Emilano Pastor Steinmeyer finançada a través d’un Verkami i representada pel mòdic preu de 3 euros. Júlia Bacardit va assistir a la lectura dramatitzada i n’ha escrit aquesta crònica.

Un moment de la lectura de ‘Contratemps’, d’Emiliano Pastor Steinmeyer, a la Sala Beckett.

Fiama, Esteve, Tom, Èric. Dues parelles dinen en un mas que representa l’herència familiar i el pes de les generacions. La casa és propietat de la Fiama, que té ganes de vendre’s la casa tot i el passat que la lliga a l’espai. El repartiment l’integraven Anna Alarcón, Paul Berrondo, Xavi Sáez i Pau Vinyals, i la lectura dramatitzada va lliscar bé durant l’hora i quart que va durar l’obra. M’acompanyava una parella poc habituada al teatre, i acabada l’obra em van reconèixer que s’havien divertit.

Emiliano Pastor Steinmeyer és el que solem anomenar una jove promesa, que és el clixé just. Acaba de fer trenta anys i ja ha passat per l’Obrador de la Sala Beckett, que instrueix els aspirants en l’art d’escriure teatre, i també ha passat temporades a Buenos Aires, on ha escrit i dirigit algunes de les seves sis peces teatrals publicades. Contratemps, com altres obres de Pastor, no compta amb cap altre director a banda de l’autor mateix, en un exercici de ‘Do it yourself’ prou admirable. És veritat que una lectura dramatitzada lliga més els actors en un punt fix de l’espai i que això en certa manera deu facilitar la tasca directiva. En qualsevol cas, la direcció de l’obra funcionava sense necessitat de gaire res en escena.

L’Esteve és parella de la Fiama i fa el paper de novel·lista encallat en el seu projecte d’escriptura. A diferència del que em passa amb altres peces en què apareix l’escriptura com a ofici, penso que a Contratemps el tema de l’autor sense inspiració queda prou integrat al sentit total de l’obra: quan arriba el fet tràgic –el suïcidi del Tommy– la inspiració torna de la mà d’una certa bogeria. A Contratemps, l’ofici d’escriptor s’iguala al del geòleg Tommy, que vol descobrir si Formentera és volcànica o no sense llegir res, sense pistes. El geòleg va a cegues igual que el novel·lista i, també igual que el novel·lista, s’ha de basar en l’exploració del passat per descobrir alguna essència incerta.

Contrària a la necessitat que l’escriptor Esteve té de mirar enrere, la Fiama té l’avidesa de vendre’s la casa, de netejar la sang del lavabo on es van escampar les vísceres del Tommy, d’ofegar un passat lleig amb lleixiu. La professió de l’Esteve serveix d’avinentesa per parlar sobre la inspiració, que pot sorgir d’una tragèdia viscuda i reciclada com a tema central d’una obra literària o d’una obra d’un altre tipus, com ara el disseny d’un aparador ambientat a l’estil “escena d’un crim”. En aquest sentit, penso que a banda de parlar de relacions, de la dificultat d’oblidar i de bogeria, Contratemps també apunta el tema de la frivolitat de la creació, que anteposa el resultat artístic a l’ètica.

‘Contratemps’, d’Emiliano Pastor, es va representar a la Sala Beckett.

La font del mas que raja i que cal reparar com a metàfora de la vida, l’amor i el desig; la talladora de gespa que espera en va que la reparin, el gelader que la Fiama confon amb el gelader de la seva infantesa i que, com passa tantes vegades, només és un miratge de la memòria. En definitiva, el text està ple d’elements simbòlics que l’enriqueixen sense enterbolir l’argument, i la sensació de misteri per resoldre ens acompanya tota l’obra. L’encert més gran de l’obra de Pastor Steinmeyer és la combinació entre profunditat simbòlica i l’ús típicament popular del misteri a l’estil Agatha Christe. A Contratemps, els elements del thriller i  la novel·la policíaca s’alternen amb una simbologia més pròpia dels drames psicològics, i l’avantatge és que ens quedem amb el millor de cada casa: teca per pensar les relacions humanes i l’exercici absorbent de resoldre un crim.

Dels actors, Anna Alarcón s’emporta el primer premi. Encarna un personatge complex absolutament creïble, i tal com ho fa diries que, en lloc d’actuar, viu dalt de l’escenari, fins i tot amb el faristol i el text que ha de llegir al davant. En segon lloc aplaudeixo el Pau Vinyals, conegut per la sèrie televisiva Merlí, en el paper de Tommy: com Alarcón, Vinyals té moments de gran lucidesa escènica; per la seva banda, Xavi Sáez es posa bé en la pell d’un escriptor amb deliris puntuals, amb l’únic inconvenient que de vegades té una retirada massa notòria a la manera de fer de Joel Joan. Potser el paper d’Èric que fa Paul Berrondo, conegut també de moltes sèries de TV3, és el menys lluït, tot i que no es pot dir que l’actor fes un mal paper.

Contratemps tracta temes com l’herència i la propietat, la nostàlgia inconcreta de la infantesa i la gestió de la memòria personal. L’estructura de Contratemps és un bucle, és cíclica com les relacions (de parella o no), sempre fonamentades en el record històric, en la data de ‘fundació’. En última instància, l’obra se centra en l’autenticitat o la falta d’autenticitat de les relacions humanes, sempre en erosió com les roques de Formentera, que eren la passió del difunt geòleg Tommy. Com les roques, la vida i les relacions que li donen sentit també s’erosionen, i aquí és on cobra sentit l’analogia entre l’estudi de les roques del Tommy i l’escriptura, entre el paradís que és Formentera i la perfecció de l’obra ideal: la que sempre queda per escriure.