El contrari de la guerra no és la pau, és la creació

Fer un musical no és una feina gens fàcil. Molts factors entren en joc: el text, l’elenc d’actors, la il·luminació, el so, el públic, la posada en escena, la comprensió de l’argument. El director ha de jugar amb tots aquests elements procurant ser fidel a allò que es vol transmetre. Daniel Anglès ho aconsegueix a Rent, que ara es pot veure al Casino l’Aliança del Poblenou. Quan Jonathan Larson va escriure aquesta peça al 1996 no s’imaginava el rebombori que tindria posteriorment. Ara, dues dècades després, podem tornar a fer un viatge a Nova York de la mà d’una història que, per sobre de tot, remou consciències.

Per primera vegada, podem veure Rent en català. És un projecte ambiciós que certifica la bona qualitat del gènere musical a casa nostra. A poc a poc, a base d’encerts, ens anem acostant a la forma que tenen de fer teatre a Broadway, i precisament en el circuit alternatiu de l’Off-Broadway es va estrenar l’obra un 26 de gener del 1996. El seu autor, Larson, va morir la nit abans sense poder presenciar el gran èxit que va aconseguir la seva creació després de molts anys de treball.

El temps ha passat i l’esperit de Rent continua ben viu; ara torna a Barcelona sota la direcció de Daniel Anglès, que va escollir el 26 de gener, en aquest cas del 2015, com a data de l’estrena de l’obra per retre un petit homenatge a la figura de Larson. Diversos convidats i personalitats destacades, així com també el públic més impacient, van assistir-hi enmig d’una gran expectació, del tot merescuda, que feia pensar que estàvem davant de l’esdeveniment teatral de l’any.

Anglès va tenir l’ocasió d’encarnar el paper de Mark Cohen en les representacions que es van fer de Rent l’any 1999 a Barcelona, en aquell cas en castellà. Ara s’ha encarregat de la direcció i ha cedit el paper de Cohen a un carismàtic Nil Bofill. Podríem dir que aquest personatge és el fil conductor de la història, ja que, mentre grava un reportatge, és testimoni d’uns esdeveniments que sacsegen la vida dels protagonistes de l’obra. Elements com l’amor, la pobresa, la dignitat, els diners, la pau, la bohèmia, la sida, l’orientació sexual o la llibertat personal hi són presents de forma contundent i extremadament humana.

Un grup d’amics viu amb la màxima intensitat fent ús d’uns ideals que no freqüenten gaire dins de la nostra societat. Tanmateix, un seguit d’obstacles els impedeixen ser l’únic que ells volen ser: feliços, i sense pensar en el que diran els altres. Aquestes dificultats molt vigents en l’actualitat, i la forma com hi fan front, són tractades amb una alta duresa que et fa plantejar quins són els objectius reals de la vida. I és que Rent és una obra que parla de la vida en majúscules.

La posada en escena, les coreografies i el muntatge que ha plantejat Anglès són un encert. Ajuden, a la perfecció, a transmetre el missatge que té el text d’aquesta obra. En molts moments és fàcil quedar-te amb la boca oberta a causa de l’impacte que causa tot allò que passa damunt de l’escenari. De fet, en alguns moments és difícil pair totes les emocions i el ritme trepidant de l’obra, ja que el text no dóna gaires instants per respirar. Tanmateix, aquesta adaptació dóna la talla.

El repartiment és jove i promet. Bofill, amb el seu Cohen, ens convida a un viatge sincer que ell, amb els seus vídeos, ens narra eficaçment. Víctor Arbelo interpreta un Roger abatut i que commou, però després l’espectador creix amb ell. Albert Bolea tenia el difícil repte de fer d’Angel Dumott, un personatge que el públic va aplaudir quan va aparèixer per primer cop en escena. Cal elogiar la gran capacitat de Bolea per posar-se a la pell del que és, al meu parer, el personatge més estimat i l’ànima que uneix el grup d’amics. D’altra banda, tots els intèrprets estan encertats a nivell musical i en l’execució de les coreografies, però potser flaquegen una mica en els diàlegs parlats, ja que, en alguns casos, no te’ls acabes de creure. Tanmateix, amb una mica de rodatge es pot solucionar. També caldria corregir els problemes de so amb els micròfons, que van perjudicar en alguns moments de l’obra.

S’ha escollit amb encert el Casino l’Aliança del Poblenou fent un paral·lelisme amb l’estrena del 1996, que es va fer fora del circuit oficial de Broadway. Més tard, l’obra va esdevenir un èxit, va guanyar premis i va entrar dins de Broadway amb tota la seva esplendor. Aquí, a Barcelona, no ens cal esperar per veure que aquesta adaptació de Rent és un dels millors musicals que hem pogut veure en tota la història del teatre musical a casa nostra, i en català. Miquel Tejada ha fet un treball de direcció musical excel·lent sense perdre l’essència d’unes composicions que formen part de la banda sonora de molts seguidors de Rent.