El Congrés de les ànimes sense identitat

La nova pel·lícula d’Ari Folman, El congrés, és una de les obres més commovedores que han estat projectades els últims anys i podríem declarar-la, sens dubte, un film “clàssic” abans de passar la prova del temps. Aquesta vegada, el director israelià torna amb una proposta on ens endinsem en els racons més incòmodes de l’ésser humà

La nova pel·lícula d’Ari Folman, El congrés, és una de les obres més commovedores que han estat projectades els últims anys i podríem declarar-la, sens dubte, un film “clàssic” abans de passar la prova del temps. Aquesta vegada, el director israelià torna amb una proposta on ens endinsem en els racons més incòmodes de l’ésser humà, tal i com va fer amb Vals amb Bashir,  però ara, de la mà d’Stanislaw Lem, el mític escriptor polonès de ciència-ficció, del qual adapta lliurement El congrés de futurologia, ha aconseguit una obra que et deixa sense alè.

Màtrix i la tercera píndola

En El congrés, algú hi veurà reminiscències de la trilogia dels germans Wachowski, però Folman defuig els pistolers del futur per centrar-se en el drama personal de la protagonista, que bascula entre la dedicació al seu fill, afectat per una malaltia degenerativa, i la crueltat del treball d’actriu a Hollywood. Com un personatge pirandellià, Robin Wright (La princesa promesa, Forrest Gump), s’interpreta a ella mateixa de forma sublim, sotmesa a les manipulacions d’altres perfils de la indústria, com el seu mànager, el director de la companyia i l’advocat.

Així és com Wright passa de ser una actriu frustrada a un personatge digital d’èxit, símbol del futur distòpic del cinema. Ara, l’actriu no haurà de suportar la fragilitat de les càrregues dramàtiques i podrà centrar-se en la seva vida. Però aquesta promesa, com la mecanització de la indústria, no allibera els homes, sinó que els denigra més perquè perden qualsevol valor intrínsec.

I l’argument ens depara un gir encara més brutal, pel qual les identitats devoren els egos. Anant més enllà, els estudis de cinema es converteixen en veritables venedors d’il·lusions, no en el sentit d’històries que un desitja viure,  sinó que venen literalment les identitats de la gran pantalla, aprofitant, com diu el filòsof eslovè Slavoj Zizek, el buit que és en realitat el nostre “Jo” i que ens permet assumir identitats diferents fins a tal punt de perdre l’ancoratge al nostre “Jo”. Així, la tercera píndola, que no li ofereixen a Neo a Màtrix(ni la de la realitat, ni la de Màtrix), la de la il·lusió que hom vol viure, la de la imaginació, es fa possible en aquest futur que comença a la meitat del film, gràcies a l’animació.

Dibuixos animats com a ideari

En contra del que molts pensen, l’animació no és un gènere “buffo” o per a nens. Les tècniques d’animació han estat un recurs estètic de primer ordre per a obres madures de ficció i documentals. El mateix Ari Folman va utilitzar l’animació a la seva anterior pel·lícula i això va contribuir a consolidar la idea que l’animació és un recurs excel·lent per representar l’irrepresentable o allò que no s’hauria de mostrar amb imatges fotogràfiques, com l’horror de la guerra.

Tanmateix, El congrés crea una escletxa en totes aquestes opinions sobre l’animació. En aquest film, l’animació és ja una ideologia, una forma de viure: és la imaginació posada en imatges, encara que això sigui una redundància, perquè el combustible de la imaginació són les imatges.  En el film, l’animació no té complexos. No és reduccionista com la imatge fotogràfica que destrueix la imaginació, sobretot si es tracta d’un film d’inspiracions literàries. L’animació en El congrés supera qualsevol fantasia que hom pugui tenir sobre la trama.

Precisament, la part animada de la pel·lícula és la que es correspon a l’abandonament de la “realitat”, no per viure’n una altra ni per viure un “simulacre” com acostumen a dir massa sovint, sinó per viure una realitat més plena, aquella que somniem. Una realitat que és més real que la vida mateixa perquè finalment som el que el nostre Jo desitja, com li succeeix al fill de la protagonista que, per fi, podrà viure “de veritat”.

La fe cega en el cinema

El Congrés és una obra cabdal, que ens retorna la fe en el cinema i que en fa pensar  que encara hi ha històries que no han estat explicades i que encara hi ha formes meravelloses per explicar-les sense caure en clixés. Que la ciència-ficció no és pas per a idiotes i és el millor treball de camp per explorar l’home, millor que la antropologia. I és que fins i tot hi ha metratge per homenatges, com el que dedica a Kubrick i el seu Telèfon vermell…, a artistes com Tom Cruise, Michael Jackson o Grace Jones, inclús a el Bosco.

La gran virtut d’aquest film no és que estigui ple de virtuts també com la fotografia, la interpretació sense excepcions, l’animació i la superba composició musical, sinó una cosa molt més senzilla, que és el seu rerefons dramàtic, ben grec: una mare que cerca el seu fill en contra de la voluntat dels déus, un fill que ha perdut per culpa de decisions incorrectes. Una situació inapel·lable per a captivar-nos en les passions més humanes que no deixen a ningú indiferent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació