El Carnaval és més seriós del que sembla

1.03.2017

En El Carnaval i les seves figures (El Cep i la Nansa), de Teresa Costa-Gramunt, publicació que s’acompanya d’unes fantàstiques  il·lustracions (figures) d’Adelaida Murillo, l’autora fa una profunda reflexió antropològica, però també lúdica, del que és el Carnaval en la seva essència o naturalesa que es desplega en conductes de disbauxa, de joc, de sàtira, de transgressió i, sobretot, de capgirament de la realitat ordinària. Aquesta essència pren formes, o figures, en la celebració de carnavals concrets, entre d’altres els famosos carnavals de Venècia, Brasil i Cadis, però també carnavals no tan coneguts com el curiós Carnaval que té lloc a la població d’Aalst, a Flandes, en la Rua del qual desfila el llegendari cavall de Carlemany, i que es clou amb el seu tan antic com extravagant Ball de raspalls.

Teresa Costa-Gramunt

El Carnaval és més seriós del que sembla, escriu l’autora, tot recordant la famosa frase de Nietszche: Tot allò profund té necessitat d’una màscara. Aquesta frase plana en moltes pàgines d’aquest recull de textos, alguns dels quals, publicats en el seu espai habitual al Diari de Vilanova, ara han estat reescrits i ampliats en la seva informació, així com n’ha afegit d’inèdits. Ha estat aquesta ciutat, que viu i es desviu pel seu Carnaval, la que ha provocat la curiositat d’aquesta escriptora inquieta sobre un Carnaval amb personalitat molt marcada, com també ho és el Carnaval de Sitges i altres poblacions del Garraf que, sens dubte, han begut de les aigües dels carnavals d’ultramar. Hi va haver un temps en què des de Vilanova era més fàcil arribar en vaixell a Cuba que a la ciutat de Barcelona, ja que s’havia de fer un camí molt llarg, per la via Augusta. Les costes del Garraf, ara tan transitades, eren perilloses i el túnel no existia si no era en somnis.

En la seves reflexions,Teresa Costa-Gramunt parla del temps cíclic que donava pauta i sentit al calendari estacional, primer grec, amb les festes dedicades a Dionís, i després les festes romanes, les saturnals dedicades a Bacus, per desembocar en el calendari cristià que contempla el temps esbojarrat del Carnaval o Carnestoltes com la porta de la magra Quaresma.

Però en el seu sentit més primitiu i pagà, el Carnaval és una festa de primavera, com la que encara se celebra a Sauris, una petita població al nord d’Itàlia. És un dels Carnavals que apareixen en el llibre, amb les seves màscares característiques: Zahrar, que representa la vida, la llum i s’associa al bé, i Rölar, que representa el diable, la foscor i s’associa al mal, ja que sense escalfor i la llum la vida no se sosté, com escriu l’autora. Aquestes màscares es constitueixen en les cares simbòliques dels dos pols que mouen la vida. Interessant…

Això és, l’interès per l’antropologia, la simbologia, la teatralitat dels rituals i les rues carnavalesques, així com el misteriós significat de les màscares (no hi ha Carnaval sense màscares, afirma Costa-Gramunt), el que ha dut l’autora a bussejar en una celebració que resta viva, fins al punt de prendre noves formes que renoven els carnavals tradicionals. Aquesta vitalitat que s’engresca en la festa també inventa carnavals d’estiu, com el de Notting Hill, un barri londinenc. És un Carnaval ple de vida, d’alegria i de color, ben guarnit amb música originària de Jamaica i Trinidad Tobago.

En aquesta exposició de carnavals diversos també trobem el relat dels carnavals tradicionals que se celebren a la Vall de Boí; i l’actual Carnaval que se celebra en les poblacions al nord de Grècia, inspirat en els carnavals antics i en els quals s’hi conviden els morts de la tribu en forma de màscares i disfresses; no hi manca el relat de Demèter, la deessa del gra, i la seva filla Persèfone, que personalitza el miracle de la vida que explota a la primavera; i el ball de màscares que ho és de les persones, ja que la paraula màscara significa persona en grec; hi ha també apunts sobre antigues festes de primavera al Japó; i el relat de carnavals particulars, com el de la nena que es dibuixa ella mateixa la màscara d’un mussol; especial importància adquireixen en aquest recull els carnavals literaris, amb homenatges textuals a Víctor Català, Mercè Rodoreda, Clarice Lispector i Berta Jardí, autores que han escrit contes amb el carnaval com a leit motiv; hi ha també un carnaval que pren forma musical, com les peces inspirades en algunes de les figures del Carnaval de Vilanova i la Geltrú, obra de la compositora i pianista Leonora Milà; i el Carnaval jueu, o la festa del Purim, que en el seu moment devia inspirar Salvador Espriu la seva obra de teatre Primera història d’Esther; també s’expliquen argúcies com les de les autoritats vilanovines en ple franquisme repressiu: per continuar celebrant el seu Carnaval es van inventar l’eufemisme Fiestas de Invierno; i la marxa militar del Turuta, que marca el compàs de les comparses vilanovines; i la figura de Goethe, que a Venècia va sorprendre’s de l’espectacle del vol de Colombina; i la màscara com a representació; i el Carnaval oníric viscut a Cadis; i els vestits de hippy, que ara ja es consideren una disfressa; i el Carnaval com a medecina, el Carnaval com a teràpia; i el Carnaval de tot l’any, com de la vida en deia Josep Pla; i el Carnaval com a vivència de l’alteritat… I és que en el Carnaval potser hi és tot, com en l’existència humana de la qual és reflex amb tanta disfressa, màscara i formes rituals de tots colors que vesteixen aquest extraordinari temps de festa. El Carnaval com una representació de la dansa infinita de les forces del cosmos, com escriu l’autora.

Trobareu el llibre al portal Libelista fent clic aquí.