El cant espiritual de David Jou

¿De quina manera l’home i la dona contemporanis, postmoderns, podem atansar-nos al fonament d’una realitat tan incògnita com el que alguns anomenem Déu? Des del moment en què adquirim consciència de si, som convocats a l’observació de la nostra naturalesa humana en totes les seves dimensions, i l’espiritual n’és una, en comunió amb la creació.

Aquesta exploració té una resposta sempre aproximada des de la ciència en constant revisió a mesura que avança el coneixement, i més o menys afirmativa des de la condició de l’explorador que s’experimenta com un ser incomplet. És per aquest motiu que anhela allò que no veu i que no sap si és en un cel a dalt o al seu interior, però que sent tan real com el seu respir. Aquest espai metafísic és l’habitacle de Déu amb el seu misteri que encara perdura.

A aquest impressionant llibre de poemes que és Cant espiritual (Viena edicions), David Jou (Sitges, 1953), catedràtic de Física de la Matèria Condensada, hi articula una doble resposta poètica al voltant no només de la idea metafísica de Déu, la projecció mental del nostre ser espiritual, sinó també l’espiritualitat que es desprèn de l’experiència sensible a través de la fe, en el seu cas de la seva fe cristiana sense oblidar aquells orígens remots amb què els nostres avantpassats van acostar-se al que no sabem, però que es fa present en la història a través d’epifanies, revelacions.

Hi ha diàleg, complementarietat de visions, en aquesta resposta poètica de David Jou, sorgida d’experiències espirituals que van des de la genuïna contemplació del misteri de Déu, la sentida vivència de la litúrgia religiosa, la meditació conscient, i, encara, la percepció de la dimensió mental i emotiva de la nostra naturalesa humana que tan càlidament abraça el goig estètic que provoca la bellesa d’una obra artística, o l’escolta d’una peça musical.

David Jou va escriure el poema Cant espiritual fa un quart de segle. Amb aquell poema com a centre d’inspiració ara ha desplegat el seu Cant en una multiplicitat de Cants que ha dividit en dues parts: Cant corporal, ‘una reflexió contemplativa i celebrativa de la dimensió humana de la realitat divina’, escriu el poeta, en perfecta simetria a Cant espiritual, en el qual ‘medita sobre la dimensió divina de la realitat humana’. En aquesta realitat total on l’una és espill de l’altre s’hi poden veure les traces, i el mateix autor les reivindica, del Cant espiritual de Joan Maragall, així com els Cants espirituals d’Ausiàs Marc, Blai Bonet i Josep Palau i Fabre, entre els més coneguts d’una genealogia de Cants espirituals que contenen metàfores espacials d’allò que precisament no té espai, i que sentim com una força que descendeix, o com una veu que ens crida des de la proximitat interior, i això a cada moment que hi parem atenció o estem a l’escolta.

Coincidint amb els dies d’Advent, especial rellevància té la lectura de l’apartat Tres Nadals i set Gòlgotes. En aquests poemes, que com tot el conjunt es mostren amb bellesa diàfana i paraula cristal·lina, el jo poètic de l’autor es transfigura i es manifesta en la figura de Maria, la qual prodiga la seva tendra mirada cap al ser humà de Déu. I així, exclama: És Déu i s’assembla a mi.

Però justament aquest assemblar-se a Maria, imatge del ser humà, és el que porta Jesús al Gòlgota i a aquella Ombra en la qual cal creure, malgrat tot, perquè no és pot afirmar la vida, el temps, el dolor i la mort sense beure’n el calze. A Crucifixió blanca, una meditació inspirada en un quadre de Marc Chagall, trobem el diví manifestant-se en la quotidianitat, en el temps, en els dies de Déu: I el patiment de Jesús no cessa./ I la rebel·lia de Jesús no es rendeix./ I la resurrecció de Jesús no s’acaba. El poema és més llarg, però en aquests tres versos es condensa no només la realitat de Jesús que en la seva humanitat s’assembla a nosaltres, sinó també el nucli transformador del seu evangeli. En sentit espiritual, la resurrecció és manifesta en nosaltres cada vegada que ens aixequem de les caigudes en l’error i en les petites, o grans maldats, però, sobretot, cada vegada que superem els nostres egoismes. L’encarnació d’aquest Déu és contínua en el seu Gòlgota i en la seva resurrecció. El Déu que germina en la vida i en la mort, en la plenitud de l’existència, és la nostra esperança perquè, en assemblar-se’ns, se’ns fa una mica comprensible el seu misteri que, en paraules de Joan de la Creu, i també de David Jou, transcendeix tota ciència.