El cant de la salamandra i Aurélia Lassaque

M’agradaria sentir el cant de les salamandres, com Aurélia Lassaque, en una nit d’estiu, una nit de Sant Joan

Acabo de llegir, encantada per la sorpresa, Perquè cantin les salamandres (LaBreu edicions), d’Aurélia Lassaque, nascuda el 1983. Aquest llibre de poemes, dividit en dues parts, arriba en la traducció catalana d’Albert Mestres, ja que l’autora l’ha escrit en occità, i així es pot llegir, quin plaer, ho he fet paladejant cada paraula, a la banda esquerra de la publicació. En el seu pròleg, Mestres posa els lectors en antecedents de la singular trajectòria d’aquesta poeta que practica altres disciplines artístiques, i l’èxit de la qual ha fet que els seus treballs hagin estat traduïts a diverses llengües.

M’agradaria sentir el cant de les salamandres, com Aurélia Lassaque, en una nit d’estiu, una nit de Sant Joan, com ella. S’ha de tenir l’orella fina o, més ben dit, la sensibilitat esmolada per sentir un so que, al dir de la poeta, es desvetlla amb el toc dels tambors. I una imatge em porta a l’altra, en poesia sempre és així, i escolto en el fons de la meva memòria viatgera el so dels tambors batá cubans, amb aquell so que, essent present en cerimònies de cultes religiosos ancestrals com per exemple els cultes yorubas, s’acobla al so del cor profund de la natura i exalta els sentits en ambients d’espelmes enceses o focs a cel obert.

No hi és sobrera, aquí, la referència d’ultramar, ja que en la història poematitzada per Lassaque se’ns diu que la jove que arriba en aquesta nit de Sant Joan per celebrar-lo prové de l’altra banda de l’oceà, ve de les Amèriques: Ha arribat de les Amèriques ella (…) als cabells, una agulla que agafa papallones d’or. I ja ens podem posar a imaginar, que els versos ens porten d’una banda a l’altra, o del matí al vespre, i així és com a la nit la bella ha lliurat els cabells als dits de l’herba. Quina imatge més potent també aquesta de les veus es fan fondes/ i la sang puja a flor de pell i estripa els teixits,/ i deslliura els cossos.

En la història ens trobem en una zona rural francesa on la festa del solstici s’hi celebra amb grans fogueres i el joc dels cossos barrejats. Però, i les salamandres, què hi diuen, quina és la seva veu, en una nit així, tot i que potser trobaríem una possible clau d’interpretació en els versos que són al final del llibre, allà on es fa la justificació del tiratge, quina cosa més noble, en els temps que corren. Els versos són de José Lezama Lima, excel·lent poeta cubà i bon corresponsal que va ser de la filòsofa María Zambrano, que un temps va viure a Cuba i va quedar amarada del seu misteri. Quedaré escondido en el ojo de los naipes raptados,/ ante una voz que anunciarán las samaritanas/ o las salamandras presas/ en el temor de una muralla bordada de pobreza elegante. La veu poètica de Lezama Lima, oculta en els naips, anuncia qui sap quina sort, converteix en veus oraculars samaritanes (figures que fan el bé de forma desinteressada, segons l’Evangeli), veus ocultes també en salamandres preses en murs que potser signifiquen desig de llibertats… (aquí no puc deixar de pensar en les salamandres disseminades en tantes de les obres de Gaudí).

Els barrocs versos de José Lezama Lima contrasten amb la claredat expositiva, però no menys incògnita, de la poètica d’Aurèlia Lassaque. Anem, doncs, a pams. És considera la salamandra com la imatge de l’esperit del foc, ja que es creu que aquest rèptil pot viure en aquest element, és a dir, no es crema. És també la imatge del procés alquímic, i la poesia en té molt, de procés alquímic, ja que converteix la experiència, real o figurada, en l’art de la paraula. La poesia també té alguna cosa, o molt, d’oracular. La poesia, l’art d’Orfeu, personatge que trobem a la segona part d’aquest llibre que l’autora titula: I ballin els faunes. Orfeu que ha viatjat per molts segles i ha vestit diversos vestits, posem José Lezama Lima o Aurélia Lassaque, i que amb la màgia de les seves paraules ha fet caminar arbres, convocat feres ferotges o baixat al món dels inferns i ha sentit udolar la pedra, com escriu Lassaque, o ha sentit la veu oracular de la salamandra, el foc incandescent de la vida bategar com un cor: la negra somiava/ taronges roges i rodones (…) li va néixer un nen/ pél-roig i d’ulls verds. Foc de la creació, física i espiritual, que mai no cessa.

També podem veure la salamandra, la seva veu oculta, com la força poderosa de la transformació, de la iniciació a una nova vida, com es proclama en el llibre d’Isaies: Si passes a través del foc no et cremaràs. No estic segura d’haver interpretat la cançó d’aquest llibre ni de cap, la poesia conté diverses lectures, però és tan bell, aquest poemari, que m’ha fet escriure coses que sabia i coses que no sabia, i així va creixent la mirada, la percepció del món. Deixem-nos bressolar per la veu de la salamandra, l’esperit del foc de l’amor, com finalment vull entendre, ja sigui en l’hora de la bugada, de la pregària, de la redacció d’un text o parant taula per als convidats a punt d’arribar, autors i lectors en comunió a la vora d’un foc.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació