El canelobre enterrat de Stefan Sweig

28.09.2017

Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petròpolis, Brasil, 1942) va publicar El canelobre enterrat (Edicions de la ela geminada) l’any 1937, un llibre que ara podem llegir en l’excel·lent traducció de l’alemany per part de Carme Gala. El moment era crític, de preguerra, i de plena consolidació del nazisme antisemita.

Stefan Zweig

Zweig, que va ser un excel·lent novel·lista, també va ser un gran escriptor de textos testimonials com ara el seu llibre autobiogràfic, El món d’ahir. Memòries d’un europeu (1944), un llibre fonamental per entendre aquell moment històric.

No resisteixo referir-me a un dels apunts d’El món d’ahir. Escriu Zweig, i fa venir calfreds per la similitud dels esdeveniments antidemocràtics amb què s’assetja Catalunya aquests dies i que s’han anat produint amb ‘proporcionalitat’, segons el pervers discurs de l’Estat espanyol: Perquè el nacionalsocialisme, amb la seva tècnica de l’engany sense escrúpols, es guardava prou de mostrar el radicalisme total dels seus objectius abans d’haver endurit el món. De manera que utilitzaven els seus mètodes amb cura: una dosi cada vegada, i després, una petita pausa. Una píndola cada vegada i, després, un moment d’espera per veure si no havia estat massa forta o si la consciència mundial suportava aquella dosi.

És evident que la consciència mundial va suportar altes dosis de mal fins a fer-se insensible al mal. ¿O és que ni alemanys, ni austríacs, ni europeus, ni el planeta sencer no veien el que s’estava fent als jueus que vivien a les seves comunitats?

Colpit per aquest estat de coses, Stefan Zweig va fer el que acostumem a fer molts escriptors: escriure per donar testimoni. El canelobre enterrat és una faula on el seu autor explica el penós pelegrinatge de la menorà del temple de Salomó, el canelobre de set braços, o set llums. Aquest canelobre sagrat va ser robat per l’emperador Titus (pels seus esbirros, és clar) al temple de Jerusalem quan el van enderrocar, tornat a robar pels vàndals a Roma i pres novament per Justinià, l’emperador de Bizanzi que el reté a Constantinoble.

A El canelobre enterrat, bella paràbola de Stefan Zweig elaborada amb la seva proverbial mestria literària, hi llegim el drama dels jueus, un poble sempre errant, amb la terra esmunyedissa sota els peus i sempre apartats i mirats de cua d’ull per les societats amb les quals convivien. En aquest canelobre, un objecte d’or pur, peça sagrada que es guardava al Tabernacle rodamón i que finalment havia trobat aixopluc al temple construït per Salomó, en aquesta peça d’orfebreria artística que amb tots els llums encesos fent brillar l’or recorda la presència de Déu, cal veure-hi un símbol de Déu mateix pelegrinant pel món en el cor dels seus devots, robat pels vàndals de tots els extrems, segrestat pels grans reis pel seu valor material, però que ignoren el veritable valor del canelobre, que és d’ordre espiritual.

La història d’El canelobre enterrat, que té el seu enjòlit, s’explica a través d’un personatge tolit, Benjamí Abtalió, de sobrenom Marnéfeix, home savi que arriba a molt vell i amb la tasca, ja des dels seus tendres 7 anys, de recuperar la menorà segrestada ara per uns, ara per altres. Les dificultats afuen la imaginació fins i tot la d’un vell, i, finalment i en secret, el venerable Marnéfeix decideix que la millor manera de preservar la menorà recobrada, el canelobre recobrat amb no pocs entrebancs, és enterrar-lo: Com tots els secrets de Déu, reposa a les fosques del segles i ningú no ho sap: descansarà així eternament, amagat i perdut per al seu poble, que encara erra sense pau de país en país, o bé, al final, algú el trobarà [el canelobre] el dia que aquest poble es retrobi i, un cop pacificat, ell tornarà a il·luminar-lo al temple de la pau.

Com totes les històries amb elements simbòlics, aquesta contalla il·lumina el fosc temps present del seu autor, Stefen Zweig, els temps foscos per a la comunitat jueva, però també il·lumina els moments atribolats que vivim. També ara cal protegir el sagrat del món tot preservar-nos en el monestir interior sense deixar de caminar, de fer el que cal, com fa l’avi Benjamí, que amb fe i perseverança acaba recobrant la menorà, el canelobre de set braços. Preservat, guardat pel seu secret, el canelobre etern espera i vetlla a la tomba de la seva terra, irreconegut i intacte.

En la contalla de Zweig, escrita, com hem dit, l’any 1937, el canelobre està enterrat en un lloc secret de Ramallah. L’any 1948, ja mort Stefan Zweig, es va crear l’estat d’Israel. La pau encara no il·lumina aquelles terres en litigi. El canelobre espera i vetlla, com vetllen i caminen tot salvaguardant el tresor els Benjamins del món fins que arribi el dia de l’esplendor. Mentrestant, el canelobre de set braços, figura de Déu o del sagrat de la vida, reposa al si de la terra esperant ser descobert, estimat, respectat. El sentit espiritual d’aquesta història inspirada en la cultura i imaginari jueu és extensible a totes les cultures del planeta: preservar el sagrat o sant de la vida. Perquè allò sant és més que la bondat: és el numinós, o allò que no sabem i que intuïm en la llum que físicament veiem en uns llums encesos coronant les branques de la menorà, per exemple, i que ara simbòlicament són sota terra, però present en el cor de cada Benjamí que li guarda amor, devoció.

Etiquetes: