El caló no és una llengua secreta

17.01.2019

“Vaja! Més d’una vegada em van prendre el pèl els gitanos del mercat, fent servir la seva llengua secreta!”, aquesta frase del sobretaula de l’altre dia m’ha tingut la ment ocupada durant tota la setmana. Al Joaquim amb les seves batalles de joventut ja el coneixia. Tanmateix, no sabia que – ell també – considerava el caló una llengua secreta que els gitanos feien servir per activitats diabòliques com per exemple vendre-li producte encarit al seu alter-ego de 14 anys al mercat del barri.

Els gitanos parlen caló | Foto: Pla de Barris Ajuntament de Barcelona

És veritat que ja m’havia fixat durant la meva recerca sobre el caló que aquesta era una idea molt arrelada a la societat, estesa a més a més entre científics i fins i tot entre els propis gitanos. És curiós com arribem a creure secreta la llengua materna dels altres i, fins i tot, a veure com a fet denunciable el seu ús davant dels que no la parlen. De fet, a molts catalans els deu resultar familiar la situació…

D’acord, el caló igual que el català no són llengües secretes, però aleshores què és una llengua secreta? Tenint en compte que totes les llengües naturals es poden aprendre, sigui amb llibres, sigui parlant-les i escoltant-les, una llengua secreta només pot ser aquella inventada amb el propòsit de ser secreta. En aquest sentit, les llengües secretes inclourien, entre d’altres, la criptografia –com les comunicacions militars durant la segona guerra mundial– , els jocs lingüístics, l’argot –llengua utilitzada entre un grup de persones per prevenir l’enteniment als altres– i les llengües cerimonials. Com a exemples captivants de llengües secretes, podem anomenar el kallawaya de Bolívia, utilitzat per treballadors per amagar-se dels seus caps o el bargoens dels Països Baixos, utilitzat per criminals per amagar-se de funcionaris de presons.

El caló català més d’una vegada s’ha confós amb un tipus d’argot. Observadors externs a la comunitat gitana han fet aquesta interpretació, atribuint-li un caràcter contrastiu: Els gitanos parlen caló per distingir-se, amagar-se o conspirar. És probable que el prejudici es vegi reforçat pel fet de tractar-se d’una varietat mixta de romaní – o pararromaní – que incorpora elements d’origen romaní dins l’estructura gramatical del català.

S’anomena romaní el conjunt de varietats lingüístiques parlades pels gitanos (romas) a tot el món. Totes tenen el seu origen entre les llengües indoàries (com l’hindú), però han arribat a establir-se a moltíssims països del món, entre ells, a la Península Ibèrica. Els calós ibèrics actuals només conserven alguns elements lèxics de romaní que s’incorporen dins el català, el castellà, el basc o el portuguès, respectivament. D’aquí la definició com a llengües mixtes. D’aquesta manera es distingeixen de varietats plenes com el kalderash a Romania i Ucraïna, que segueixen sent llengües completament independents. Per exemple, asseguda en un cafè amb un amic gitano català, l’he sentit dir a la seva filla:

Penela-li al cambrer que s’ha perrebat el got, que te’n dinyeli un de nou.

Digues(-li) al cambrer que s’ha trencat el got, que te’n doni un de nou.

Sabent el significat de les paraules, sembla obvi que no hi ha res a ocultar. És més, un tercer amb una mica de fantasia (i ulls) pot entendre perfectament el sentit de cada paraula sense saber caló, precisament pel seu caràcter mixt. Fins i tot, si ella estigués una mica massa inquieta i el seu pare li digués:

No karelis butsís.

No facis tonteries [lit. coses].

…s’hauria de malpensar una mica per creure que es tracta d’un intent d’ocultar la intenció de l’enunciat a tercers. Realment, estem davant d’un ús del caló com a llengua íntima familiar. Dit això, el que no s’entén, al menys a primera vista, és per què els gitanos mateixos arriben a referir-se com a llengua secreta o llengua de defensa a la seva llengua. Estem davant del resultat d’una llarga història de submissió a prejudicis i persecució.

Els gitanos que varen arribar a Catalunya fa més de 300 anys parlaven la seva varietat de romaní que, amb el temps i el contacte amb les llengües del territori, s’ha anat transformant en la varietat que avui anomenem caló català. Ells no parlaven una llengua secreta, parlaven la seva llengua. Val la pena destacar que no han tingut cap problema a adaptar com a seves també les altres llengües del territori on s’han quedat a viure. També n’han abraçat la cultura. En canvi, han sigut perseguits, assimilats a la força o tancats a presó per parlar la seva llengua (o per vestir de forma diferent o per cantar les seves cançons o per viure de la seva manera). Aquí és on trobem un punt d’inflexió no només per passar d’una varietat plena a una varietat mixta en un sentit lingüístic, però en un sentit sociocultural tenim uns gitanos catalans que se senten ben gitanos, però també se senten catalans. I de ben segur no tenen més a ocultar que el caixer de la botiga de la cantonada que parla fluixet per telèfon quan sortim per la porta. O una parella catalana que comenta els preus de postals d’un quiosc a Madrid.

Grup de Lingüistes per la Diversitat