El bon pare o quan el món s’ensorra

26.07.2016

Resulta estrany imaginar algú a qui el protagonista d’El bon pare li sigui indiferent. El personatge, interpretat per Lluís Soler, un polític amb aires progressistes i un rerefons caspós, o fa molta ràbia o fa molta pena. En part, això és així per culpa de la seva filla Ada (Georgina Latre), una nena mimada que, alhora, té el pare consentit. Tanta hipocresia familiar podria ser carn de tragèdia però, en aquest cas, els trets van cap a una altra banda. L’obra de David Plana, que es representa al Teatre Borràs sota el paraigua del Grec, es riu de les desgràcies de pare i filla amb una comèdia farcida d’humor blanc.

David Plana i Lluís Soler, autor i protagonista de 'El bon pare'

David Plana i Lluís Soler, autor i protagonista de ‘El bon pare’

Des dels primers minuts del muntatge, l’espectador assisteix a la desfeta del món que havia construït fins aleshores el protagonista. El castell de cartes comença a ensorrar-se quan descobreix un vídeo porno (per cert, prou divertit) en què hi apareix la seva filla. Un dels aspectes interessants de l’obra és, precisament, veure com el polític arrenca amb les regnes de la seva vida ben agafades i, de sobte, la truita es gira i tot se li escapa de les mans.

Entre els culpables de les seves penes hi ha la seva exdona (Teresa Vallicrosa), que el manipula sense haver de suar gaire, i el nòvio de la seva filla, un brillant Jaume Madaula amb un cert deix d’estupidesa molt ben aconseguit. Amb aquest quartet de personatges i un toc d’extravagància, l’obra salta de diàleg en diàleg mentre la troca s’embolica i l’univers del pare se li desfà sota els peus. Tot plegat transcorre en poc més de 90 minuts en un espectacular pis on molts voldríem viure-hi si no fos perquè es tracta (llàstima!) d’escenografia.

L’humor domina al llarg de tota la història i, inevitablement, el sexe, la política i el WhatsApp deriven en els gags fàcils. Tot i això, Plana no es queda només amb la superfície sinó que ho aprofita per burxar temes com la paternitat, la incomunicació i la pròpia identitat. Ho fa mitjançant personatges que freguen l’extravagància i que, quan acaba l’obra, toquen els extrems. Aquesta distància, però, no impedeix riure d’uns fets amb certs punts de quotidianitat que, si no fos per la pàtina còmica, segurament farien que sortíssim del teatre (una mica) preocupats.