El bon elogi de Jordi Puntí

6.04.2018

Hi ha qui diu que l’elogi debilita, que és una afirmació raonable, però poques vegades s’interpreta aquesta frase entenent que la víctima també pot ser la persona que elogia. Passa sovint quan es parla de les grans actuacions de Leo Messi. Per això molta gent assegura que el 10 del Barça esgota els adjectius. Però és fals. Messi, precisament, “ens obliga a ser més intel·ligents per no repetir-nos”. Ho explica Jordi Puntí al seu últim llibre, Tot Messi. Exercicis d’estil (Empúries/Anagrama), un agosarat assaig de periodisme literari que esquiva amb elegància i enteniment tots els perills de l’elogi tautològic: l’adjectiu insuls, les repeticions, les crosses lingüístiques, la vulgaritat discursiva i, en essència, el patetisme incondicional. Tot Messi, tot un repte. El llibre es presenta el dilluns 9 d’abril a les 19h a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya.

Leo Messi celebrant un gol amb l’Argentina

Entremig de la salivera superlativa que Messi suscita i de la redundància afalagadora que provoca, reflectides gairebé amb obscenitat als mitjans de comunicació, hem de furgar una mica per trobar articles a la premsa o intervencions radiofòniques/televisives que vagin una mica més enllà: Santiago Segurola, Martí Perarnau, Jordi Costa, Jorge Valdano, Martín Caparrós, Sergi Pàmies o el mateix Puntí formen part d’un grup de periodistes i comunicadors capaços d’elogiar Messi sense ofegar-se en l’efusió de l’elogi, perquè no estan mancats de vocabulari. Perquè, per molt incommensurable que sigui La pulga atómica, els adjectius no s’exhaureixen: “De fet, el que fa Messi és tot el contrari: crea llenguatge, l’activa, ens desperta el sentit de la llengua, l’enginy, les associacions menys òbvies, la poesia”, diu Puntí, que l’ha volgut correspondre amb aquest llibre escrupolós, erudit i sentimental.

L’escriptor de Manlleu defineix Tot Messi com “un cromo en moviment” en què intenta captar la bellesa, la voracitat, el geni, la modernitat, l’obsessió, l’instint i moltes altres qualitats del futbolista argentí. I ho fa seguint un patró calvinista (però no penseu en reformadors protestants) basat en la predicció de les característiques de la literatura del segle XXI: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat. Messi, “un jugador de Play Station” segons Arsène Wenger, les compleix totes i no cal que escrigui cap novel·la.

La gran virtut del llibre de Puntí, a banda de la qualitat narrativa i la transparència confessional, és que no només parla de Messi com a futbolista estratosfèric, com a ídol de masses o com a personatge tanmateix intrigant, sinó que es pregunta què passarà quan es retiri. Dit d’una altra manera, analitza amb perspectiva allò que encara és present, el mite vivent al cim de l’èxit futbolístic, i reflexiona amb ordenada cautela i prodigiosa memòria sobre la dimensió messiànica de tot plegat: com va començar, com ens va enlluernar, com es va consolidar i com continuem digerint les exhibicions d’un prodigi que un dia deixarà de trepitjar el Camp Nou.

Jordi Puntí | Foto: Ester Roig

El text brilla per la personalitat del missatge, pel valor de l’anècdota, per la minuciositat i pel sentit de l’humor. De tot el que abasta –la rivalitat amb CR7, el llegat de Ronaldinho, les lesions, el misteri que l’envolta, etcètera–, m’agraden especialment les pàgines en què Puntí parla de Maradona. De la relació Messi-Maradona i de la relació Puntí-Maradona.

Un dels millors passatges del llibre és quan confessa que una vegada, quan era adolescent, va telefonar al Pelusa per donar-li ànims i una veu femenina amb accent argentí li va dir que Ah, bueno. El Diego no está ahora. No ha llegado. Tant era. Puntí havia aconseguit l’impensable: ficar-se a casa de Maradona, “el Diego”, l’única ombra en el món d’elogis que rep Messi. No només es tracta de guanyar o no guanyar un Mundial, sinó del descomunal poder simbòlic de Maradona. Puntí també toca aquesta qüestió i cita una explicació sintètica d’Hugo Asch que em sembla força encertada per entendre per què molts argentins prefereixen “el Diego”: “Messi es un póster, Maradona es una bandera”. Però Messi és l’artista total, l’encarnació de les profecies d’Italo Calvino i el rei indiscutible dels estadis de futbol, que Rafael Argullol ha definit com a “temples prosaics d’una determinada mística, bàrbars, però potser amb més força que cap altre”. Una exageració.

Qui sap si és per aquesta raó (l’exageració, la perfecció, l’espectacularitat constant de Messi) que alguns nostàlgics recordem, pel contrast del moviment i la bellesa de la derrota, un altre 10 argentí que va passar per Can Barça amb més pena que glòria: l’erràtic, vaporós, díscol, flegmàtic, incomprès i genial Juan Román Riquelme, que alentia el futbol amb una peresa tan radicalment oposada però tan poètica com l’atomisme de Messi. Riquelme estava destinat a ser el substitut de Maradona, i en comptes d’això un dia podrà explicar als seus nets que va tenir l’oportunitat de jugar amb l’Argentina al costat del millor de la història.