El Baró d’Evel i la poesia animal

3.12.2018

La companyia de circ Baró d’Evel va portar a Temporada Alta el seu darrer espectacle. Una combinació de dansa, acrobàcia i veu. Els protagonistes d’aquesta aventura poètica són: el corb Gus, la Camille Decourtye, en Blaï Mateu i un micròfon. El títol de la peça, , és el lloc que s’impregna dels seus habitants i es modifica, l’espai escènic és un personatge que es transforma a mesura que es relacionen entre ells els humans, l’au i el micròfon. Dins d’aquesta cova de tres parets en blanc, queda el rastre, un dibuix agitat, unes pulsions en l’aire. Una pintura que s’assimila a la necessitat de les pintures rupestres: deixar gravat en algun indret que hem estat aquí.

El corb Gus és un dels protagonistes de ‘Là’, de la companyia Baró d’Evel. © François Passerini.

El blanc i el negre, són els colors del corb, el qual es converteix en el fil conductor de l’espectacle. Des de l’entrada dels intèrprets a l’escena: a través d’un esparrac que recorda al trencament de la clova d’un ou, fins al retorn al cau. Aquest món integrat per tres superfícies els ofereix resistència i a la vegada una tabula rasa. En Gus actua com a detonant perquè en Blaï es desfaci d’allò preestablert, perquè experimenti des d’un lloc diferent, aliè a les convencions socials. El llenguatge és un element que complica les relacions i sorgeix llavors, la necessitat d’activar la recerca d’un idioma propi.

El text apareix ben entrada la peça. És llavors quan s’incorpora un altre espai superior, a dalt de la paret frontal. Una nova perspectiva a vista d’ocell que ni la Camille ni en Blaï tenien. Hi ha però una diferència òbvia entre els humans i el corb. Aquesta es fa explícita just en el moment en què els veiem allà dalt: ells no poden volar. Així que hauran d’enginyar-se-les per baixar. I aquí es fa palès l’esforç de l’humà en un món que sembla animal.

A mesura que avança el moviment l’espai també canvia, els dos intèrprets que vesteixen de negre, queden tacats de blanc i el vestuari cada vegada s’assimila més al de l’au. Així com les parets blanques es taquen de memòria i de petjades negres dels cossos. Una trobada entre animalitat i humanitat, entre corporalitat i llenguatge, que va teixint similituds i imatges molt tendres i summament suggeridores. Com el porté a doble altura que corona en Gus sobre el cap de Camille, fa que l’espai acotat creixi amunt i s’expandeixi, en el buit, en l’aire.