Bosch i Boixaderas fan 100 funcions a La Villarroel

El crèdit de Jordi Galceran ja s’ha convertit en el fenomen teatral de la temporada amb 100 funcions des que es va començar a representar a La Villarroel a finals de setembre. Produït per Bitó Produccions conjuntament amb La Villarroel, El crèdit ha estat molt ben acollit per la crítica i el públic. Podeu llegir la crònica de la nit d’estrena que en va fer Bernat Puigtobella. 

Ahir sortint de l’estrena de La Villarroel tothom estava molt content. Suor, abraçades i cava. La nova obra de Jordi Galceran serà per a Focus com un crèdit sense venciment ni interessos. En Daniel Martínez assistia satisfet a l’estrena des de la primera fila, assegut al costat del Salvador Sunyer. Donava gust veure’l riure altra vegada després dels números que va haver de presentar el dia de la Gala de Catalunya baixa el teló.

Daniel Martínez és probablement l’home de tot Catalunya que més es va alegrar del nomenament de Xavier Albertí al TNC. Ara afronta la temporada amb uns quants trumfos a la mà: el tàndem Galceran-Belbel, que ja va donar-nos El mètode Grönholm, no és una catxa (ni un farol), sinó tota una garantia d’èxit.

Galceran l’ha tornat a clavar. Des del Mètode Grönholm que no estrenava una comèdia tan rodona, servida amb una intriga tan ben dosificada. El crèdit parteix d’una situació hilarant. Antoni Vicens (Jordi Boixaderas) és un home insolvent que pretén obtenir un crèdit en una oficina de La Caixa. El director de l’oficina (Jordi Bosch) es nega a concedir-li el préstec davant la manca de garanties i avals. Les resposta de Boixaderas és contundent: amenaça el director de La Caixa que si no li firma un crèdit de 3.000 euros, farà una cosa que podria arruïnar-li la vida. Es tracta d’una amenaça certament ominosa, però no pas denunciable a la policia, perquè Antoni Vicens no es planteja la seva acció com un atac sinó com una seducció. L’obra serà de fet la història d’una seducció, la d’un Antoni Vicens que de mica en mica s’erigeix en policia lingüístic, en una mena de coach emocional del pobre banquer.

Fins aquí el primer acte. A partir d’aquest moment Galceran va construint una tensió que més que dramàtica és dialèctica. El crèdit és en aquest sentit una comèdia molt francesa, articulada a partir d’una premissa  que ens va arrosegant en una espiral d’hilaritat -i d’histèria. La relació entre Gregori i Vicens es va convertint gradualment en una caixa de sorpreses.

Sergi Belbel i Max Glaenzel han disposat l’oficia bancària sobre una plataforma giratòria al centre de la Villarroel, per tal que el públic, repartit en quatre platees, pugui assistir des d’angles diferents a aquest round gairebé pugilístic entre dos homes que se les tenen sense treure’s els guants fins ben bé al final de l’obra. La solució escenogràfica recorda la que ja van fer fa anys a la Beckett Belbel i Glaenzel en un espectacle memorable: Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs.  La disposició escènica permet recollir el públic més a prop d’aquest duel que ha de ser observat a curta distància, perquè l’histrionisme dels actors no té pèrdua.

Bosch i Boixaderas van compartir escenari ara no fa ni un any al TNC amb La Bête, de David Hirson, també amb direcció de Sergi Belbel. I ahir, mentre assistia a aquest nou duel escènic que els ha regalat Galceran, semblava que veure-hi en Valere i l’Elomire, com si encara els quedessin excedents d’aquell duel. En els moments de màxim paroxisme Jordi Bosch tornava a ser la Bête, només li hauria faltat parlar en vers rimat.

En fi, som davant d’un artefacte explosiu que combina i creua ingredients fatalment actuals. Si a El mètode Grönholm Galceran burxava en les nostres inseguretats laborals, aquí toca la insolvència, la por a perdre l’estatus social i les falses promeses amb què vénen a socórre’ns els gurus del coaching, amb les seves impostures espirituals. Perquè Antoni Vicens vindria a ser una paròdia del coach sense credibilitat que es creu en condicions d’impartir lliçons i corregir a tort i a dret.

El crèdit és una comèdia també perquè aquest duel al final no el guanya ningú, en contra del que l’autor ens havia fet pensar al llarg del tercer acte. En acabar l’obra, entre bravos, surten els membres de la companyia a saludar. Els dos actors aixequen els braços del dramaturg, i mentre Galceran saluda com un boxejador que acaba de rematar l’últim round, és proclamat vencedor.