El ball redemptor del noi blanc i pobre

3.10.2018

Un cotxe irromp. En surt un knacker irlandès que fuma una cigarreta. Música electrònica a tota pastilla. Oona Doherty també surt del cotxe, amb els cabells tirats enrere, la roba ampla i deixada anar, una cadena d’or penjant del coll. Som davant de la Sala Hiroshima, que, com explicava fa poc Oriol Puig Taulé, es resisteix a extingir-se. Després de veure l’espectacle Hope Hunt & the Ascension into Lazarus m’ha quedat clar que la sala no només no ha de desaparèixer sinó que ha (o hauria de) convertir-se en un referent clar i consolidat de la innovació en el món de l’espectacle a Barcelona. De públic no els en falta: mai no havia vist una cua tan llarga i entusiasta. Per si això fos poc, a l’entrada de la Hiroshima hi ha una santa nevereta de la qual emergeixen petites ampolles de cervesa que hom se serveix com si fos al menjador de casa.

‘Hope Hunt & the Ascension into Lazarus, d’Oona Doherty. © Simon Harrison

Aquest noi blanc i pobre d’Irlanda i de tot arreu

Oona Doherty comença el seu espectacle de només 45 minuts (que es fan molt curts) intencionadament fora del teatre. Amb el vestuari que porta i els gestos que fa encarna la figura d’home jove blanc de barri deprimit. L’espectacle comença damunt l’asfalt perquè el prototip de personatge que retrata, diu ella mateixa, mai no entra a cap teatre si no és en ocasions excepcionals. Ella és nord-irlandesa i pensa en els joves de Belfast, en els knackers, però a l’escenari Oona Doherty aprofita per emetre expressions i frases en diverses llengües: anglès d’Irlanda, alemany, francès, italià. Al marge dels sempre importantíssims matisos locals, el personatge que ella encarna a Hope Hunt és el del redneck nord-americà, el chav anglès, els smicks o nòmades irlandesos, el quillo de perifèria. Coneixem el perfil. És aquest noi blanc jove de família pobra que no té gaire formació, que té mala sort, que s’enfada molt i que corre un risc més alt de l’habitual a acabar mort en alguna baralla.

D’entrada l’espectacle de Doherty era encara més curt del que és ara. S’acabava amb la mort violenta de l’únic personatge i protagonista i amb el clam de ‘Hope!’. Algun productor la va convèncer d’allargar la peça, i així és com ‘Hope’ es va convertir en Hope & the Ascension into Lazarus, amb una segona part en què, des de la tomba i amb el Miserere Mei, Deus d’Allegri de fons, el marginat social s’eleva a la categoria d’àngel. La referència a l’església no és casual, tal com apuntava Doherty acabat l’espectacle: “l’església ha destruït Irlanda, però amb aquesta música jo volia reapropiar-me de la bellesa de la religiositat malgrat tot el mal que ha fet”.

 

Oona Doherty es menja carrer i escenari

Sola a l’escenari, Oona Doherty omple tot l’espai. Sé que aquí, a L’Apuntador, hi he vingut a escriure, però no tinc paraules. I no ho dic per promoure entrades, perquè ja no sou a temps de veure-la ballar, almenys de moment: la Sala Hiroshima sol contractar espectacles estrangers que aterren a la ciutat només per un o dos dies, segons m’explica la seva responsable de comunicació, Sesi Bergeret. Durant l’estona que dura aquest justament guardonat espectacle, la ballarina interpreta un personatge molt recognoscible només a partir del gest i el so gutural. Es transformar en ell, literalment. Quan, un cop acabada la peça, Doherty va baixar de l’escenari vestida amb la indumentària de la noia de classe mitjana que és, jo gairebé no m’ho podia creure.

Poc avesada com estic als espectacles de dansa, vaig reconèixer passos de ballet esquerdats. La coreògrafa i ballarina arriba al gest vulgar i prototípic del noi de barriada híper masculinitzat (ara en parlarem, espereu) per la via de la tècnica més refinada: la de la música clàssica. El que més corprèn, diria, és la fusió de la tècnica que hom pot esperar d’El llac dels cignes amb el gest dur i vulgar. Piruetes estilitzades i amaneraments obscens agressius cobren una sola forma en el cos en moviment de Doherty. Com si els knackers i els smicks (versió Belfast del noi blanc jove i pobre) i els chavs i els rednecks es moguessin realment així. Creïble i tècnicament virtuós alhora, Hope Hunt & the ascension of Lazarus està carregat d’una emotivitat força abstracta, perquè l’argument és gairebé inexistent.

‘Hope Hunt & the Ascension into Lazarus, d’Oona Doherty. © Simon Harrison

 

Enfadar-se com un home?

Quan la coreògrafa i ballarina Oona Doherty va idear l’espectacle pensava en un amic seu de Glasgow que també és ballarí. “Però ell va trobar una feina més ben pagada i vaig decidir interpretar la peça jo mateixa”, explica. El públic, persones clarament formades i sensibilitzades, li pregunten pel gènere: el fet que ella sigui dona i es bolqui en una gestualitat tan ‘masculina’, diuen, fa que l’espectacle prengui un significat totalment diferent. He de reconèixer que a mi també m’ho ha semblat. Però ella no ‘fa d’home’ amb cap altra intenció que retratar el knacker per desencasellar-lo de la condició de pària i redimir-lo: ens confessa que no pretenia anar més lluny que això. En aquest sentit, Doherty especifica que ni ella ni els seus col·legues de professió escocesos i irlandesos pretenen identificar-se amb aquest col·lectiu estigmatitzat. “Ara tots som agradables ballarins blancs de classe mitjana”, matisa. Aplaudeixo per dintre, perquè tot i que es nota que ella no és en absolut aliena al que retrata, és capaç de no victimitzar-se en fals i d’admetre el distanciament respecte al personatge que ha recreat i que encarna excelsament damunt l’escenari.

L’observació dels gestos d’aquests knackers amb qui la ballarina ha topat i conviscut durant anys als carrers de Belfast ha estat la seva font principal d’inspiració i d’estudi. Però, reprenent la qüestió del gènere, Doherty afirma que quan transformava gestos en passos de dansa pensava més en sentiments viscerals vinculats a la por i a la ràbia que no pas en el gènere. “No havia planificat fer res polític vinculat al gènere”, admet. Ens parla d’un comportament de paó, d’adolescent que es mou orgullós per ensenyar a tothom que porta vambes noves. La irlandesa afegeix “tinc tendència a comportar-me i moure’m com un noi, de vegades”. Em fa pensar en la paradoxa dels debats sobre gènere: tan aviat el volem desconstruir com el reforcem, sense voler, a base de comentaris d’aquest tipus. Les nenes fan això, els nens fan allò. I això que tots estem tan instruïts i convençuts que el gènere no és monolític. Tanta acadèmia per continuar dient que “fulaneta es comporta com un noi”? I si senzillament és una noia que, com tantes altres hi ha hagut sempre, de vegades té una gestualitat tradicionalment associada a allò masculí?