Núria Cadenes. Carregós eixam de misèries

9.09.2018

Núria Cadenes (Barcelona, 1970) continua afilant les fulles de la navalla literària amb què obre el camí cap a ambients sòrdids i abatuts. L’escriptora debutava el 2016 en la matadissa i la maquinació. Ho feia amb Tota la veritat, un primer pas que va suposar-li el XX Premi Crims de Tinta i una rebuda crítica prou satisfactòria. L’ofici, però, era un vell conegut. Cadenes ja havia publicat una novel·la (El cel de les oques), dues biografies (una aproximació a Ovidi Montllor i un retrat novel·lat del banquer mallorquí Joan March) i una col·lecció de relats.

Núria Cadenes | © Ester Roig

Ara Cadenes tornar a obrir, en canal, el ventre tou de la foscor, entesa, en aquest cas, com a desassossec, ambigüitat i misèria. Forada aquest buc, i el penetra en grup, sota la capitania de l’editorial Comanegra, que ha bastit un projecte d’escriptura coral sostingut sobre dos puntals: Barcelona i Frankenstein. L’ambició de Comanegra és crear una gran obra que tingui la ciutat com a escenari únic. Igualment indispensable és que en aquest plató hi aparegui un secundari comú. Un personatge que totes les històries han d’acabar incorporant. Set són els autors que conformen el grup. Cadenes juga, per exemple, a la vora de Júlia de Jòdar i Jordi Coca. L’aspiració es titula ‘Matar el monstre’ i és un homenatge a Mary Shelley i la seva criatura: la creadora de Frankenstein va enfilar la novel·la l’estiu de 1816 en una vil·la suïssa, reunida amb altres escriptors (els nostres van trobar-se el 2016).

Secundaris és l’aportació de Cadenes. Una contribució d’esquelet fragmentari. L’escriptora traça un retrat suburbial de personatges a la deriva, esmaperduts, sense una sola temptativa d’emersió. Tots quiets i ensorrats en un temps que sembla no avançar. És l’any 1992 i som al Turó de la Peira. L’elecció de l’escenari és un encert, i una bona assistència. Coneixem un barri pràcticament verge en la ficció (“aquest turonet rosegat”). La novetat, ben descrita (i això la novel·la ho té), sempre sedueix. Cadenes, a més, ho té fàcil per aprofundir en la mediocritat de les vides que ens presenta. El Turó ajuda. És el model de barriada colpejada en cada nova crisi, menystinguda, gairebé sempre ignorada. L’oblit només s’enretira quan cal una presa fàcil per escanyar i aquí hi entra la podridura immobiliària: aluminosi pertot. També per les vides dels personatges, plenes de buits i esquerdes. Classe obrera matxucada. Els perdedors. Hi ha certa valentia en afrontar això. Tan proper, i dolorós.

L’eixam de misèries el conformen veïns d’existència pedestre. Amb escasses i decaigudes il·lusions. En la cartografia emocional d’aquestes fantasies, Cadenes és exacta i cortesa. No s’acarnissa, quan podria (la flaquesa és perversament llaminera). Els comprèn, perquè és evident que ha viscut la zona; la radiografiada amb precisió. Els qui vinguin d’aquest lloc, d’un ambient similar, o si més no l’hagin conegut (servidor, casualment, va trepitjar alguns dels espais de la novel·la), veuran que el dibuix (escenari i caràcters) és fidel. La llengua també és afinada: les monges tenen “cares de pedra” i els efectes de l’aluminosi resulten en una “selva de ferro”.

Tot això, però, no és més que la paret de la bombolla i una mica de porpra. Hem d’abordar l’acció, i en això Secundaris falla. De fet, pràcticament no hi ha activitat. Els passos són massa curts. O més aviat, insignificants. El personatge neuràlgic és el Sergi, un noi a la vintena amb les aspiracions caient en picat. Es veurà situat en un punt ambigu en què intervenen un mort i una pila de bitllets. La història del Sergi, però, el més suculent de Secundaris, no ocupa les pàgines que caldria atesa la fragmentació –excessiva– de la novel·la. Fins i tot, l’autora, en un moment donat, ha de recordar al lector que és el que ha fet anteriorment el protagonista. Un recordatori maldestre.

El tret tampoc és precís en la forma. L’estil resulta en una lectura costosa. Llegir és un repte, escalar, però calen, de tant en tant, treves. Cadenes és dura i no en dóna. La veu narradora canvia contínuament. Estilísticament, aquests canvis són sobtats. Un pot acostumar-s’hi, sí, però l’elecció no deixar de minar la lectura. El temps de narració, a més, és invers: de present a passat. Una escriptura espasmòdica encara ho complica tot. És la dèria dels experiments, quan, de fet, Secundaris ja ve d’aquí, del laboratori de Comanegra. Tot fa, en definitiva, certa olor de gestió i de noves pràctiques fallides. No busco l’amabilitat infundada; tampoc el mal d’esquena.