Edward Hopper al pantà de Josep Maria Miró

Que un autor català viu com Josep Maria Miró estreni a la Sala Gran del TNC és motiu d’enhorabona per a tots plegats. Miró és un dels dramaturgs contemporanis amb més prestigi fora de les nostres fronteres, i que cap director del TNC no li hagués cedit encara la Sala Gran era un greu error. L’autor sap connectar amb un tipus de públic molt transversal, ja que les seves històries conjuguen el misteri amb la crítica social més despietada. Gang Bang, Fum, El principi d’Arquimedes… I ara hi sumem Temps Salvatge. Només podem donar les gràcies a Xavier Albertí, director de la peça, per oferir-li la Sala Gran. La potència visual de l’espectacle no seria la mateixa sense disposar d’aquest magnífic espai. Lluc Castells, l’escenògraf, ho agraeix infinitament.

Hi ha molts inputs que defineixen la dramatúrgia de Josep Maria Miró: la seva vocació periodística es nota en l’anàlisi social i política que representa cada una de les seves peces; la seva concepció cinematogràfica dibuixa espais i crea històries a l’ombra de Hitchcock i tants d’altres, etc. En totes les obres de Miró els sets estan molt marcats i especificats, hi ha un dibuix realista dels escenaris tan important que demana a crits una escenografia concreta i que no es deixi cap detall. I en el cas de Temps Salvatge l’espai emmarca el drama, és el pantà de fang on els personatges s’ofeguen. És com, per buscar-li un símil cinematogràfic, la comunitat que vivia apartada (i ancorada al passat) de El bosc de M. Night Shyamalan. I és en aquesta comunitat de veïns on batega latent una violència inusitada, malgrat que se’ns vulgui dir que el mal ve de fora. Més enllà del bosc, hi ha una comunitat d’immigrants. Podria ser que algun d’aquests s’hagi escolat i que es passegi de nit per la teulada. Vés a saber si algun d’aquests ha estat l’autor de la pintada que amenaça a les dones del veïnat. I a més a més, ara s’hi ha instal·lat a casa d’una de les veïnes una Lolita adolescent que està trencant amb l’harmonia. I tot això ho veiem en detall en aquest edifici on es veuen les quatre estances, la piscina i els seus reflexos en primera línia, l’entrada amb la gespa ja groguenca, la pista de bàsquet i un fons més enllà, un descampat idoni per expulsar tota la merda que porten a dins els personatges, per mostrar la cara més perversa o per sentir-se acorralats i confessar. Sense la grandiositat d’aquest espai, Temps Salvatge no tindria el mateix impacte. Per aquest motiu cal aplaudir la feina de Lluc Castells.

Val a dir que l’obra no es fa llarga en la seva durada de dues hores i quaranta-cinc minuts (amb entreacte inclòs). Miró sap crear l’atmosfera de misteri per atrapar l’interès. Malgrat tot, sí que cal dir que la primera part s’enroca massa a presentar els personatges i les diferents trames i a plantejar els secrets per resoldre, però un cop comença la segona part la tensió es fa cada cop més forta i la violència esclata. Ara, l’esclat no és ben bé com un es podria esperar. Tres successos. Uns deixen oberta la història, l’altre la tanquen. Uns actes tenen una arrel amb el present més immediat dels personatges, amb les seves ambicions i les seves pors. Però el succés principal, que ens ubica en aquest temps salvatge, té l’arrel en un passat de fa anys. La violència i la corrupció moral és inherent en els personatges de Josep Maria Miró. Sentiments i pensaments que porten latents però que els detonants, verdaders o falsos, que l’autor insereix, s’encarreguen de mostrar-los en la seva màxima cruesa. Les societats que l’autor dibuixa no són amables. Us sona allò de “alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca”?

Hi ha quelcom, però que desconcerta en el final de l’obra. Miró dibuixa un personatge, la Raquel (fantàstica i sòbria Míriam Iscla), que és el personatge amb un compromís més ferm amb la veritat i amb el que és ètic. Directora de l’institut i aspirant a l’ombra de l’alcaldia, s’erigeix com aquella persona que intenta intervenir i pacificar tots els conflictes, rebaixar tensions i no caure en les provocacions que se li presenten. Però la realitat dels fets li esclata als morros, però no l’afecta directament. Així doncs, Miró considera que l’espectador necessita saber com han quedat les conviccions d’aquesta dona i marcar d’aquesta manera un final amb o sense esperança. Però el problema d’aquest monòleg final, junt amb una interpretació massa dirigida al públic, és que ens arriba com si ens volgués alliçonar. Se sent massa la veu de l’autor. Deixar-ho obert hauria funcionat millor. I tanmateix, Josep Maria Miró és un mestre en deixar les coses obertes a múltiples interpretacions. De fet, en aquesta mateixa obra hi ha unes quantes coses que queden intel·ligentment obertes.

Al servei de la història està un potent elenc d’actors i actrius on destaca una jove i magnètica Laia Manzanares, qui retrata una jove Lolita perversa i directa, però també molt perduda en la seva pròpia existència. La seva missió simplement és saber si aquell és un bon lloc per viure-hi? “Simplement”. Torturats per la seva presència estan Míriam Iscla i Eduard Farelo, esplèndids tots dos. Carme Elias també pateix de valent amb Ivana, la seva néta, un personatge letàrgic per tant de dolor que ha patit i que ara sembla despertar. Però el més encisador és Manel Barceló, qui s’encarrega de donar veu, gest i forma a l’Ernest, una espècie de vell roquer, macarra, que està per sobre de tots. Un bon fill de puta sorgit d’un Barceló juganer.

Finalment, cal destacar la direcció de Xavier Albertí que, ajudat per la fantàstica escenografia, crea petits quadres que emmarquen els personatges en una solitud decrèpita, viciats tots per un voyeurisme malaltís a través de l’observació desconfiada del veí. Miró, content com un gínjol per la feina feta pel director, parla d’una atmosfera hopperiana. Melancolia, por, tristesa, ràbia. Sentiments que es mostren en silenci des dels balcons. És la mirada dels altres (i la nostra pròpia com a espectadors) la que els enfonsa en els seus pantans.