Eduard Márquez. Vint-i-nou contes menys

Eduard Márquez va debutar en la literatura catalana amb dos llibres de contes que van rebre l’elogi unànime de la crítica. Avui tant Zugzwang (1995) com L’eloqüència del franctirador (1998), dos llibres publicats a Quaderns Crema estan exhaurits. Ara Eduard Márquez ha recollit en un sol volum una tria dels contes que va publicar amb Jaume Vallcorba. Vint-i-nou contes menys (Empúries) és el resultat d’un gran esforç de depuració i relectura de la pròpia obra. 

Els contes d’Eduard Márquez són plens d’imaginació visual i inspiració onírica, tot i el realisme amb què estan escrits. Això no és cosa baldera, ja que és a través de la ficció més arborescent que l’autor vol mostrar la realitat pura i dura.

En la rondallística tradicional, que, com tota literatura, imita la vida que es veu i la que no es veu, trobem un gavadal de situacions conflictives, terrorífiques i personatges monstruosos, agressius. En aquests Vint-i-nou contes menys també. I, com en aquelles contalles, hi ha personatges en contínua transformació, o en trasvassament d’energies d’un cos a l’altre, o revestits d’una màscara rere l’altra, com les nines russes, o desdoblant-se en diverses personalitats. Els personatges que protagonitzen els contes de Márquez basculen entre escenes de trets de pistola (com en els films de James Bond) i la por de la novel.la gòtica amb tipus com Frankenstein o el Gòlem, així com transiten en paratges de relats detectivescos o en tètrics estatges de vampirs amb fesomia postmoderna.

Per tot plegat, cal dir que en aquests contes no hi ha situacions amables, tot està escrit en règim nocturn. El sol surt cada dia i si no plou il.lumina les estances fosques de la vida, però ni un trist raig d’aquest sol no arriba als personatges d’aquests vint-i-un contes atrapats ens obscures teranyines de la ment. Vegem-ne unes quantes: mania persecutòria, desmemòria, ja sigui programada o no; terror còsmic davant la perspectiva de confrontar-se a un possible doble; temença –en alguns casos, volença- d’un ull vigilant, constant i sistemàtic sobre la persona; i, encara, l’esglai patit un segon abans de caure a terra per causa d’una mort violenta.

Fins aquí els contes vistos des de la seva estricta forma externa i narrats de forma perfeccionista i amb tècnica de bisturí: frases curtes i tallants, idees i situacions condensades, imatges contundents, incisives, i en algun moment fins i tot brutals. Els personatges, típicament urbans, pateixen les seves circumstàncies dins la ciutat, un món que en aquests relats sovint esdevé tancat en ell mateix, fins a l’asfíxia. Darrere d’aquesta perspectiva angoixant sens dubte hi ha l’imaginari de Kafka, amb la narració de situacions absurdes en aparença, ja que la realitat de cada dia, no ens enganyem, subministra absurditats i perplexitats a dojo i d’una forma tan natural que esgarrifa.

Més enllà, més ençà o més endins del relat realista, en aquests contes, com en les velles contalles, s’aprecia el corrent subterrani de tèrboles forces metafísiques, o, si més no, dels ocults patiments metafísics que ens assetgen. És clar que la majoria de nosaltres no morim pas assassinats d’un tret de pistola. Però hi ha situacions dantesques que ens col.loquen davant d’un d’aquests canons en miniatura, armes invisibles que actuen amb el mateix efecte damnador. És allò que diu la saviesa popular: Si les mirades (o les intencions) matessin.

En un sentit metafísic també patim transformacions quan, posem per cas, en un atac de còlera extrema o de ràbia afrosa, ens transformem en una mala bèstia; o sentim com ens horroritza la possibilitat que hi hagi algú que sigui igual que nosaltres, un doble de debò, de carn i ossos, més enllà de la imatge que ens torna el mirall; o busquem amagar-nos en la màscara corresponent al rol que ens hem imposat, o que ens imposen, encara que sigui contra natura del nostre ésser intern.

Segons la meva percepció, hi ha dolor psicològic, en aquests personatges d’Eduard Márquez, fins i tot en aquells que, en aparença més gèlids, o més neutres, encarnen arquetips malignes. Tal com anem, el nostre món provoca sentiments ben retorçats en gent corrent i sembla que cada dia s’alimenti una nova patologia mental. Hi ha solucions, per a tant desgavell? La literatura de ficció exposa, no treu conclusions com en un assaig. Una altra visió podria imaginar els personatges en règim diürn… Però aquesta és una altra història.

L’autor de Vint-i-nou contes menys descriu, perquè les observa amb deteniment científic, de laboratori, realitats obscures de la psique. Realitats que no són insòlites, tot i que ho puguin semblar atesa la imaginació amb què estan narrades, com he dit més amunt. Deia Sartre que l’infern són els altres, però s’equivocava de mig a mig, ja que molt més sovint l’infern és obra pròpia. Així com la por no és només un sentiment aliè, i sentir-se trinxat en la taula del quiròfan social no és una metàfora sinó un fet concret.

Llegint els contes d’Eduard Márquez ens trobem immergits en un ambient d’opressió existencial que genera violència en uns personatges els quals, en un efecte bumerang, a vegades també queden situats en el bàndol de les víctimes. Amb un cert sentit de l’humor, però, també hi ha personatges que tenen la pinta d’un censor de Franco, o d’espia soviètic, o d’informant del CNI, tot i que només es tracti d’un trist detectiu de barri. L’escenari dels contes és ciutadà, i segons com amb una ambientació futurista. Amb tot, el lector, o almenys a aquesta lectora, l’imaginari d’aquests contes li ha semblat proper a aquells bestiaris medievals, amb animals i monstres impossibles, però que, revestits de fisonomia moderna, continuen fent niu en el cervell humà del segle XXI.

Eduard Márquez explica sense concessions foscors mentals i nihilismes psicològics fins al punt que els que els pateixen en volen eixir a trets de pistola, buscant l’extinció pròpia, o la del presumpte enemic per allò de morir matant. Res que no hàgim vist a les pantalles de la televisió. En aquests contes no hi sura una realitat agradable, no. Al nostre món hi proliferen humans-llop o, pitjor encara, humans-màquina, amb ànima freda, de metall, ens ve a dir Márquez. Perquè, qui ha dit que l’infern són flames? L’infern (un estadi de la ment) que som capaços de bastir, i no només amb el pensament, sinó també de paraula i obra, hi fa més fred, em penso, que en les èpoques glacials que van desertitzar el planeta. Dita a través de la ficció, la part de la realitat que Eduard Márquez planteja en els seus contes ens la podem trobar a la cantonada, i, com alguns dels personatges, ja podem canviar de carrer tot seguit si no volem que ens encalci abans d’hora. Perquè el final de tot, materialment parlant, ja el sabem.