Eduard Escoffet, la poesia és ‘esgrafiar, resseguir. Corregir’

29.03.2018

Eduard Escoffet és poeta, emprenedor multidisciplinari i agitador cultural. Practica diversos vessants de la poesia amb predomini del treball poètic sonor i el recital en directe. Ha estat a càrrec de diferents cicles o festivals com el Festival Proposta (CCCB, 2000-2004), Barcelona Poesia (Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2010-2012) i el  Poesia i + de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Ha recitat arreu d’Europa i l’Amèrica Llatina, així com a la Xina i els Estats Units. Ha publicat el llibre d’artista Estramps (2011), amb l’artista Evru, i els poemaris Gaire (2012), El terra i el cel (2014) i, el més recent, Menys i tot (2017). Entre 2009 i 2016 va col·laborar amb la banda de música electrònica Bradien, amb la qual va publicar el magnífic Escala i des de 2017 centra les seves creacions musicals amb la nova banda Barba Corsini, fent parella amb el músic Pope, un projecte d’exploració de la veu i l’electrònica a mig camí entre l’spoken word i la improvisació.

Eduard Escoffet | Foto de Catalina Pérez

Escoffet és un poeta que sempre s’ha interessat per la poesia experimental o d’avantguarda i beu de totes dues fonts amb una idea classicista de la poesia entesa com un retorn als orígens primigenis d’aquesta, «l’oralitat i la renúncia a un text tancat són qüestions que la poesia sempre ha mantingut i que ara tornen a tenir més sentit que mai. L’oralitat és en la poesia una constant; la raresa és el llibre», ens diu.

Menys i tot és un títol enganyós perquè té pocs versos prescindibles, una poesia molt subratllable. Un poemari que aprofundeix en temes similars al precedent El terra i el cel del qual és deutor. Segons el seu mentor David Castillo, dibuixa un camí molt sincer on l’atzar aporta una via de coneixement al procés creatiu. El poemari, matèria escrita, no vol ser sonor, no hi ha cap element que ens porti a la recitació perquè es tracta d’una arquitectura textual que no fa ús de la repetició. A més no hi ha cap referència al subjecte, no interessa l’autobiografia, els sentiments ni el lirisme. No hi ha metàfores ni segones lectures, ni remet a una persona en concret ni tampoc a un espai conegut. Concep el poema com una petita càpsula i aposta per un conjunt d’idees fragmentades en lloc del relat complet que representen altres formes líriques. Escoffet, amb aquesta doctrina que fa escola, aconsegueix establir un diàleg amb l’altre sense haver d’explicar el que li ha passat.

El poeta vol deixar palès que la frontera entre poesia i música, entre la veu i els instruments, el text i la música, no sempre és clara. Però el seu interès per l’oralitat no és un interès pels escenaris o la música, sinó per la necessitat d’investigar i treballar en un dels principals àmbits de la poesia. «Em plantejo la poesia des del cos i la veu en contacte directe amb el públic» diu amb una veu greu que projecta amb contundència en els seus recitals per tot el món. En el vessant musical mira amb un ull al poeta sonor francès Bernard Heidsieck i, amb l’altre, al grup alemany de música electrònica Kraftwerk, ambdós han estat imprescindibles per a plantejar la seva poesia sonora.

Els referents són, com sempre en tot poeta que trenca límits, múltiples. Podríem parlar de Xavier Sabater, Carles Hac Mor o Josep Ramon Roig. Una barreja molt diversa que no vénen tots del terreny de la poesia, el que fa que sigui un poeta difícil d’encasellar. Joan Brossa, molt present especialment en Menys i tot, actua com un clar referent per a la recerca de l’essència del poema, perquè despulla com pocs el fet innecessari, fuig de la retòrica i parla d’un mateix i del que et relaciona amb la resta, però sense venir del jo.

Escoffet prefereix fer poques coses, però de manera intensa i amb molta exigència perquè, com ja sabem, la poesia no és un riu que flueix, sinó que demana un gran esforç. Amb Menys i tot ha fet un més que interessant parèntesi per passar de l’oralitat i la música a l’arquitectura de la paraula. Una poesia entre el cel i nosaltres, entre l’imaginari i la terra.

Com és dit amb encert al poema Lectura del paisatge: «toqueu el llibre, llegiu el paisatge».