Édouard Levé: Apoteosi del jo

11.10.2018

Édouard Levé (Neuilly-sur-Seine, 1965 – París, 2007), artista, escriptor i fotògraf autodidacta, es va suïcidar deu dies després de lliurar al seu editor el seu últim manuscrit, Suïcidi, un text de ficció en el qual evoca un fet real: el suïcidi, vint anys abans, d’un amic seu de la infantesa, sens dubte un fet transcendent.

Font: Unsplash/Nikko Macaspac

No és intranscendent conèixer dades biogràfiques de l’autor d’un llibre, en aquest cas Autoretrat, d’Édouard Levé, que va escriure durant un viatge als Estats Units l’any 2002, i que ara podem llegir publicat per Quid Pro Quo en la traducció de Marta Marfany Simó.

No és intranscendent saber dades d’un autor, i menys abans d’afrontar-se a la dissecció, tal com ell la planteja, d’una existència viscuda posant el focus en cada detall fins arribar a fer-ne gairebé una biòpsia tant mental com material. Autoretrat, d’Edouard Levé, és un text compacte, sense cap punt i apart en què l’escriptor va encadenant frases amb un notable talent narratiu i que apareixen com tallades amb un estilet. Frases curtes que descriuen fets i opinions aquí banals, allà filosòfiques, idees i una manera de ser al món, constituint, en efecte, el que vol ser un retrat sincer, sense concessions. Tot hi té el seu lloc, en aquest retrat en blanc i negre que la imaginació podria portar-nos a veure com una fotografia de píxels, però en la qual podem contemplar un jo egocentrat, i valgui la redundància.

És interessant des del punt de vista creatiu i intel·lectual, i fins i tot com un joc, servir-se d’una successió de frases en les quals, i en prenc unes a l’atzar, es poden llegir afirmacions com: Estic més guapo amb un bastó. No tinc necessitat de parlar gaire. Tinc necessitat de parlar poc. No crido. Menjo tres cops al dia. No menjo entre els àpats… En els centenars de frases que conté Autoretrat, Levé es va mostrant tant en el que fa com en el que deixa de fer, tant en el que manifesta obertament com en el que amaga, tant en la seva imatge com en la imatge que en realitat imagina, però no per això menys real: estic més guapo amb un bastó, manifest que si es llegeix des del punt de vista freudià dóna per escriure un llibre.

Ignoro si Édouard Levé coneixia les tesis de Sigmund Freud sobre l’ego i si les havia contrastat amb les idees que sobre aquesta entitat enganyosa i il·lusòria tenen algunes filosofies orientals. Cal creure que si era així, les oblidava tan bon punt es posava a escriure, i més si volia fer un retrat autèntic de si mateix sense complaença, però això no queda tan clar. I és que en aquest text sens dubte escrit per algú que no només domina la gramàtica, sinó que té un estil literari ben personal, s’hi desplega una apoteosi del jo. Moltes de les idees expressades no porten enlloc llevat de portar cap al mateix autor com en un cercle. Aquesta contemplació exagerada de si mateix no té res a veure amb la invocació dèlfica ‘coneix-te tu mateix’. A Autoretrat la vida espiritual, la vida d’una ànima, hi és tan escassa.

Un cop llegit Autoretrat, que des del punt de vista literari fascina i enlluerna, un cop s’han destil·lat les frases despullades que pretenen ser nues de retòrica, el lector corre el risc de trobar-se amb les mans buides de l’essencial de la vida que transcendeix l’estadi biològic, material i mental. Comptat i debatut, podria passar que l’inicial entusiasme per la brillantor intel·lectual i estètica d’algunes frases que fins i tot prenen la forma d’aforisme, decaigués en llegir conjunts verbals de suposada sinceritat com aquests: Perdonaria una dona haver-me enganyat si l’altre fos millor que jo. M’agrada l’olor dels meus cabells, fins i tot bruts.

Vet aquí un jo inflamat, un jo estampat en un vidre opac que no deixa veure l’altre que ens dóna consciència que si alguna cosa som, ho som en relació, en xarxa. No sé anar-me’n amb naturalitat, escriu Édouard Levé a Autoretrat, i potser és la frase més autèntica del text juntament al relat on explica de forma sintètica la mort de l’amic que es va llevar la vida. Quan eren adolescents veien sortir el sol després d’haver parlat tota la nit sobre la vida i la mort. Potser aquesta mort va suposar un abans i un després en la vida de Levé, va obrir-se el terra sota els seus peus i va sentir-se envaït per una desolació i una orfenesa que es va estendre com una taca de quitrà en la seva ànima.

Perquè ocult darrere el jo apoteòsic, i després d’haver llegit pàgines i pàgines del que semblen idees lluminoses, en realitat no arribem a saber com era ni el jove Levé ni el Levé que escriu i que acaba per suïcidar-se. El que sabem d’Édouard Levé són una pila de pensaments, de reflexions i d’anècdotes, però del seu ésser profund, el veritable ésser, no en sabem res perquè queda ocult en un jo-pantalla-crosta fins a no deixar veure res més, com en un mirall negre.