Edmund III o Com Shakespeare l’hauria imaginat

15.05.2018

Fa uns dies, i fruit d’una feliç jugada de l’atzar, vaig tenir la immensa sort de presenciar un espectacle teatral de primer ordre, un d’aquells rars espectacles que de tant en tant es representen a Barcelona, lluny, o absolutament al marge, dels circuits habituals en què se solen difondre aquestes coses. Òbviament, ni se n’ha parlat als mitjans, ni se n’ha fet publicitat de cap mena. Ni la sala que l’acollia era –també òbviament– el Teatre Nacional o el Teatre Lliure, per citar dues prestigioses institucions conegudes per tothom. No. Però l’espectacle era aquí, potent, ambiciós, humil en els mitjans, però radical en la seva formulació i en la seva execució dramàtica. Es tractava, a més, d’una proposta bastant insòlita, tant pel subject, com per la llengua en què s’expressava: la dolça parla italiana. Efectivament, era una obra dita enterament en llengua italiana –amb un pronter que, això sí, permetia a la cinquantena d’espectadors que ens havíem congregat a la sala, seguir el fil argumental en castellà. Lògicament, el lector es deu preguntar ara de quina obra es tracta, i què ha excitat fins aquest punt el meu entusiasme. Molt senzill: Edmund III. Come Shakespeare lo avrebbe immaginato. Un espectacle de la Compagnia Teatrale Effige, dirigit per Francesco Nappi i amb dos actors de gran nivell: Andrea Vassili Benevento i Federica Amendola. El primer dóna vida a l’actor shakespearià Edmund Kean; la segona, a Mary Chambers, l’esposa, que li fa de contrapunt.

Però fem una mica d’història abans de centrar-nos en la representació.

Som al Londres de començaments del XIX, on, entre hostals de mala mort i teatres de províncies, un home malda per convertir-se en el més gran intèrpret del corpus dramàtic shakespearià del seu temps: Edmund Kean, famós tant pel seu tarannà megalòman i indisciplinat, com per l’encarnació dels personatges més representatius de les tragèdies del poeta de Stratford. Diguem, per situar-nos, que Kean va néixer de la relació extramarital entre Ann Carey –una actriu de teatre itinerant– i Edmund Kean, un jove desequilibrat que es va suïcidar quan tenia vint-i-dos anys. Amb aquests antecedents, no és estrany que la vida del jove Kean fos plena d’anècdotes i fantasies, la major part no demostrades, però és cert que durant els seus anys de formació va estar sota la protecció de Charlotte Tidswell, membre del Drury Lane Theatre Company i ex-amant de Charles Howard, onzè duc de Norfolk. Va ser, però, Tidswell, una dona ambiciosa, qui va fornir el jove Kean dels rudiments culturals imprescindibles i qui el va introduir en els secrets de l’art escènica. Per no allargar més del compte aquesta biografia, diré que durant deu anys Kean va haver de sofrir les privacions de la professió i la frustració d’haver de fer papers que ell considerava que no estaven a l’altura de les seves condicions. D’aquí la seva addicció a l’alcohol, que actuava com a substitut d’un reconeixement que no arribava. L’experiència de l’adversitat va ser, però, decisiva per la seva consagració com a actor. Sembla que la seva manera d’actuar, però, no era l’adequada per als estàndards de l’època: artificial, emfàtica, exagerada, un punt vulgar. El seu representant principal, John Philip Kemble, era un actor ben plantat, de rotunda eloqüència. Tot i que Kean no era físicament desagradable (diuen que tenia uns ulls realment penetrants), era més aviat baixet, però tenia una veu aspra, més dominant que melodiosa. Com que, per tot això, no hauria pogut competir mai amb Kemble, va haver de fer de la necessitat virtut i convertir-se en un innovador i, a la seva manera, en un virtuós. Així, el 1814 debuta al Drury Lane en el paper de Shylock, el prestamista jueu d’El mercader de Venècia, una actuació que, més que eclipsar Kemble, el va fer obsolet, passat de moda. Com es reflecteix a l’espectacle de què parlo, en la seva interpretació de Shylock, Kean sortia a escena amb una barba negra en comptes de la barba roja i perruca tradicionals, i convertia el jueu en un monstre embogit i amargat que es passejava per l’escena amb un ganivet als dits. La recreació, doncs, del personatge va fer sensació, i aviat va permetre a Kean fer altres papers, com Ricard III, Macbeth, Otel·lo o Hamlet, així com el Barabas de la tragèdia de Marlowe The Jew of Malta. Com a actor, la força de Kean descansava en la seva turbulenta personalitat, en les transicions vocals i en la força de l’expressió facial. No hi havia res que fos improvisat en les seves representacions, al contrari, tot estava perfectament reglat, delimitat. Diuen que la seva interpretació d’Otel·lo, plena de matisos, de pauses, de crescendos i diminuendos, s’hauria pogut llegir com una partitura. Tenia, però, les seves limitacions, ja que, si bé excel·lia en la interpretació de personatges malvats, era més discret en els papers que exigien noblesa, virtut o una certa vis còmica. Amb tot, Kean va ser un actor molt admirat pel públic de l’època, un actor que va guanyar diners i fama en la mateixa mesura que creixia l’enveja dels seus rivals de professió, fins que el 1825 aquestes insídies van trobar un motiu per fer forat: en efecte, la seva amant, el marit de la qual era regidor del municipi i administrador del Drury Lane, el va denunciar per adulteri. El fet va desfermar una violenta campanya a la premsa que va reportar violentes manifestacions contra la seva persona, tant a Anglaterra, com durant la seva segona, i última, tournée pels EUA. Els últims vuit anys de la vida de Kean van ser una lenta agonia d’alcohol i altres excessos, fins que, en una representació d’Otel·lo, a Covent Garden, va sofrir un col·lapse del qual va morir, setmanes més tard, a Richmond, Surrey. Tenia quaranta-sis anys.

Doncs bé, tot això que he explicat sobre la biografia de l’actor Edmund Kean ho representa, durant una hora i quart i amb una potència interpretativa inusual (més encara si tenim en compte que no estem parlant d’un professional), l’actor Andrea Vassili Benevento, que fa una recreació de l’actor Edmund Kean que molts actors del país ja voldrien per a ells:

Non ho scelta! Studiare, sgobbare, lavorare… Se voglio fare Amleto, se voglio fare Macbeth devo far sí che diventi parte di me stesso, del mio sangue, della mia carne…!

Aquesta és la qüestió. Si vull recitar Shakespeare, ha de formar part de mi, del meu cos, de la meva sang. Així, l’actor Kean/Vassili Benevento s’autoexplica –“dient” el text, sense cridar-lo, ni corrent com un posseït pel, en aquest cas, petitíssim escenari– a través d’un monòleg brutal en què apareixen tots els fantasmes que habiten la seva ment pertorbada, fantasmes que convertiran la seva dona Mary en víctima de la seva ambició i del seu desfici. Kean/Vassili Benevento ens exposa la seva atzarosa –i miserable– existència, i ho fa inserint en el relat fragments hàbilment escollits de les tragèdies més representatives de l’obra shakespeariana –Macbeth, Ricard III, El mercader de Venècia o Timó d’Atenes–, tots ells fàcilment identificables per a un bon coneixedor del poeta anglès, fragments que il·luminen el racconto de la peripècia de l’actor i que demostren alhora l’habilitat dramàtica del director de l’espectacle, Francesco Nappi, que ha sabut triar el text, confegir un guió molt ben travat i confiar en uns actors, insisteixo, de gran, altíssim, nivell. Un “però”, no obstant. O una proposta: havent-hi, com hi ha, excel·lents versions catalanes de Shakespeare (penso ara mateix en les de l’amic Joan Sellent, fetes a peu d’obra), ¿seria molt demanar que els sobretítols del pronter fossin en llengua catalana? No és per menystenir ni ofendre ningú, però és que amb tot el que està caient, i des del punt de vista de la nostra estricta supervivència cultural i lingüística, no podem retrocedir ni fer passos enrere. O al costat, avui tan de moda.

No sé si la Sala Fènix, del carrer de la Riereta, al cor del Raval, té prevista una reposició d’aquest espectacle. Sigui com sigui, ja cal que hi estigueu atents, no fos cas que, si fos així, us el tornéssiu a perdre.