Edimburg era una festa

29.08.2016

Durant el mes d’agost la capital escocesa és una olla en permanent estat d’ebullició: a l’Edinburgh International Festival se li ha de sumar el Fringe, el festival de teatre més gran del món. Més de tres mil espectacles en més de tres-centes seus. Carrers presos per repartidors de flyers que intenten convèncer el personal que assisteixi a un espectacle amb dues frases. Allau de visitants, sobredosi d’oferta i impossibilitat física de fer-se una imatge de conjunt. I paper, molt paper. Tones de paper.

'All in', de la companyia catalana Atresbandes

‘All in’, de la companyia catalana Atresbandes

Summerhall, una seu que ja és un festival

L’antiga Facultat de Veterinària, al costat del Meadows Park, és una seu on s’hi han pogut veure més espectacles que al Grec Festival de Barcelona. El pati central allotja el bar i és el centre neuràlgic d’un centre del qual ja no n’hauríem sortit: és el lloc de la creació, la performance i tot allò que es pot englobar dins de la difusa etiqueta “nous llenguatges teatrals”. Allà hi vam veure The castle builder, dels anglesos Vic Llewellyn and Kid Carpet, un homenatge als constructors visionaris, excèntrics i valents que han dedicat a la seva vida a crear quelcom, a construir castells, escultures amb petxines o bogeries de tot tipus. El perfil és normalment el d’un home blanc, de mitjana edat i nord-americà, però també hi trobem dones terrissaires i teixidores, i presos que fan escultures amb pa de motlle. Esperàvem veure-hi el Tarzan d’Argelaguer, però els anglesos tenen molta (per no dir exclusiva) tirada cap al món anglosaxó. Of course.

Al Summerhall també vam riure de valent amb 4D Cinema, un espectacle multimèdia del japonès afincat a Edimburg Mamoru Iriguchi. Amb una pantalla i un projector al cap, subjectats amb un simple casc de bicicleta, Iriguchi tria el gènere del fals documental per narrar-nos la vida de Marlene Dietrich. Un espectacle on l’aparent senzillesa dramatúrgica i la innocència del seu intèrpret ens guanyen de seguida, i on es tracten temes com la frontera entre realitat i ficció, el pas del temps, la vida i la mort. I tot en un anglès amb accent asiàtic facilíssim d’entendre.

 

 

A la mateixa seu vam veure Eurohouse, del grec Nasi Voutsas i el francès Bertrand Lesca, una reflexió sobre la hipocresia comunitària, la crisi grega i l’imperialisme europeu (ergo, francès i alemany) a partir d’unes aparentment simples accions entre els dos joves intèrprets. La falsa llibertat donada al públic (el poble), la violència exercida amb un somriure als llavis i el concepte d’Europa com a concepte només per a alguns privilegiats, se’ns revelen en una hora d’espectacle on comencem rient i sortim amb un nus a l’estómac. Comme d’habitude.

'Euro zone', de Nasi Voutsas i Bertrand Lesca

‘Euro zone’, de Nasi Voutsas i Bertrand Lesca

També al Summerhall (definitivament, la venue més cool de tot el Fringe) vam poder (tornar a) veure All in, el darrer espectacle de la companyia catalana Atresbandes. Ja l’havíem vist el passat mes de gener al Centre Cívic Navas, en plena fase de creació, i el mes d’abril a l’Espai Maragall de Gavà, on la companyia va fer una residència tècnica. En el seu moment en vaig parlar al meu blog Teatre Brik (temporalment en obres). All in gira al voltant de la massa i l’individu, o com l’individu pot continuar essent-ho enmig de la massa, i de quina manera necessitem (o no) ser engolits per la massa, ja sigui en una discoteca, un acte multitudinari o en les relacions socials diàries. L’autoajuda de mur de Facebook, la pressió de grup, l’absurditat dels sistemes d’aprenentatge d’idiomes (quelcom que els britànics no coneixen, of course) i els actes esportius de masses organitzats pel règim nord-coreà convergeixen en un espectacle que passa de l’absurd i el gamberrisme il·lustrat a l’emoció i la poesia en mil·lèsimes de segon. El fantàstic disseny d’il·luminació dels Cube.bz lluïa fins i tot en una sala petita i poc equipada com la que els va tocar, gràcies a la feina del tècnic Òscar Palenque. A casa nostra, podrem veure All in el 30 de setembre al TNT (Terrassa Noves Tendències) i sis funcions entre març i abril a la Sala Hiroshima. Jo de vostès no m’ho perdria pas.

 

Sandàlies i mitjons, Krapp 39 i James Therriée

Al Dance Base vam assistir a un espectacle de teatre físic i dansa dels danesos Don Gnu: M.I.S. (Men in sandals) – All night long, una vetllada al voltant de la masculinitat o la idea que en tenim d’ella, protagonitzada per dos forçuts nòrdics i un performer asiàtic angelical, en una divertidíssima paròdia del que significa ser un home avui en dia. Sessió de masculinitat suada, agressiva i delicada al mateix temps, amb una reivindicació estètica de l’aportació més important dels països nòrdics a la moda internacional: dur sandàlies amb mitjons de llana. Espectacle sense paraules, de teatre físic, dansa i acrobàcia que en certs moments ens va recordar inTarsi de la companyia de circ “eia”, MIS – All night long hauria de girar per tot el món, sense parar i contínuament.

La companyia danesa Don Gnu

La companyia danesa Don Gnu

També ens vam apropar al Pleasance Courtyard (les seus del Fringe tenen cadascuna com unes deu sales, com a mínim, per tant hom podria quedar-se uns dies en una mateixa seu i veure multitud d’espectacles sense canviar de lloc). Allà vam veure Krapp 39, una adaptació de l’actor estatunidenc Michael Laurence de L’última cinta de Krapp, de Samuel Beckett. A partir de fragments de diaris personals de l’actor, converses telefòniques enregistrades i materials de tot tipus, Laurence construeix un espectacle un xic estereotipat, però efectiu, sobre la seva pròpia figura: l’actor en crisi permanent, amb síndrome de Peter Pan (evidentment) i por al compromís, que malgasta els millors anys de la seva joventut en teatres situats a soterranis, actuant per a quatre gats, preguntant-se si realment es vol dedicar a això. Obra triomfadora al Fringe de Nova York, aquest Krapp del segle XXI enregistra, recopila i escolta allò que ha gravat sense arribar ben bé a enlloc, somiant-se escriptor i fracassant contínuament. I fracassant un altre cop. I fracassant millor.

 

 

Finalment, vam poder veure James Thierrée i la seva Compagnie du Hanneton, al King’s Theatre. En un espai escènic a mig camí entre Tim Burton, Terry Gilliam i Salvador Dalí, Therriée construeix un món que és laboratori del doctor Frankenstein, ple de politges i ginys futuristes vintage, en un muntatge molt espectacular en la seva factura estètica però que ho aconsegueix de forma principalment analògica (els telons de fons són plàstics tacats de negre, algun dels efectes més sorprenents són del tot clàssics). El nét de Charles Chaplin posseeix, a part d’una evident semblança física amb el seu avi, la gràcia de l’encantador de serps i la plasticitat del millor actor de cinema mut, en una demostració de teatre físic, manipulació d’objectes i clown absolutament deliciosa. Amb un inici i un final brillants, The toad knew (La grenouille avait raison, el seu títol original en francès) és un espectacle visual que aconsegueix les seves fites més altes en les escenes més senzilles, com la de la multiplicació miraculosa dels plats. Menció a part mereix la ballarina i contorsionista Valérie Doucet, que supera Thierrée en elasticitat i descarada joventut, i la cantant Mariama, presència que recorre l’espectacle camuflada en un teló vermell.

 

 

Vam veure més espectacles, obviously. Vam passejar per la Royal Mile entre el rebombori de músiques i els reclams més variats, vam menjar a les paradetes de menjar repartides per tota la ciutat, vam flairar l’aroma d’oli de fregir dolent que fa Edimburg per totes bandes. Però d’això ja en parlarem un altre dia.