Eclipsi. L’òpera del Grec al TNC

Arribo a la Sala Petita del TNC i m’assec en un banquet arranjat amb flors a les voreres. Som els convidats d’una boda. Un casament inusual, penso, perquè els dos grans xiprers que hi ha a escena tenen una aura de cementiri que fa trontollar una mica l’ambient festiu dels assistents.

“Faré tots els possibles perquè aquest matrimoni se celebri. I també faré tots els possibles perquè no se celebri”. Ja vaticina alguna desfeta des de bon començament la mare de la núvia, la Leonor. És una boda inusual, torno a pensar. Ella i la Carla decideixen casar-se al jardí de la casa familiar de la Leonor, tot coincidint amb un eclipsi total que enfosquirà la terra durant uns minuts, i al mateix temps teòricament il·luminarà el futur amorós de la parella. Ha de ser L’eclipsi.

La Leonor i la Carla no han triat la data del casament. Ha estat el pare de la Leonor, propietari de la multinacional hotelera Els mil i un estels, que, seguint la carta astral de les dues núvies ha organitzat tota la cerimònia personalment.

Del color rosa pastel al negre carbó més fantasmagòric. A mesura que s’acosta l’eclipsi total, els sentiments i les passions dels personatges es van transformant de manera sobtada. L’ordre pulcre preestablert de la realitat desapareix totalment. El patern rigor implacable de l’organització de la boda s’estroncarà d’imprevist, deixant pas a tota mena de dubtes i records foscos.

“M’esfereeixen els amors que es transformen en simples fotografies. L’amor no és gens fàcil d’enquadrar”. La presència de la fotògrafa del casament i d’una veïna que s’hi autoconvida faran trontollar el casori. La fotògrafa, presentada gairebé a la manera d’una Diana caçadora, dispara fotografies igual que Diana caçaria.

Aquesta esbojarrada tragicomèdia musical d’Alberto García Demestres basada en l’obra homònima de Paco Zarzoso i dirigida en aquest cas per Xavier Albertí fa desembarcar els monstres que cadascú tenim més endins i els situen en un context temporal que podria ser el d’avui mateix. La crisi econòmica i la corrupció hi és present en algunes pinzellades del text.

El fenomen astronòmic determina també el desenvolupament de la música al llarg de la peça. L’alegria inicial de les joves núvies s’anirà esvaint poc a poc, a mesura que s’acosta l’eclipsi total, posant de manifest els racons més foscos i tenebrosos dels personatges. De la mateixa manera, cal remarcar també l’important paper del vestuari d’aquesta òpera. Exageració exacta en tot l’atrezzo, en la justa mesura.

Els casaments entre noies són pràcticament invisibles en el nostre imaginari teatral. I encara més en el món operístic. Les dicotomies del sí i el no, del dia i la nit, de l’amor i la mort… es converteixen en fronteres que es traspassen durant tota l’obra. Fronteres inexplorades que tenen cabuda a la programació del TNC d’aquesta temporada. Recordo ara l’obra Fronteres, de Lluïsa Cunillé, Rafael Spregelburd i Falk Richter, on també s’explorava aquest concepte de frontera, en aquest cas, des de tres perspectives poètiques molts diferents i allunyades.