Dulzura espiritual

12.02.2014

Apropa’t, tanca els ulls i desperta el tacte auditiu. Sota el títol de Dulzura Espiritual ens convidaven el Dianthus Ensemble i la mezzosoprano Anna Alàs aquest passat divendres a les set de la tarda a la Sophienkirche de Berlín a submergir-nos en les profunditats de l’esperit.

 

Anna Alas i el conjunt Florea. Foto d'El Periódico.

 

El Dianthus Ensemble, creat l’any 2011 a Berlín entorn de la clavecinista catalana Maria Busqué, juntament amb la reconeguda mezzosoprano terrassenca Anna Alàs, descobrien part del patrimoni musical català i espanyol del segle XVIII. Al costat del Quartet en re menor TWV 43:d2 de Georg Philipp Telemann (1681 – 1767) i dues àries del recull Neun Deutschen Arien de Georg Friedrich Händel (1685 – 1759), els compisitors ibèrics feien notori acte de presència: Joan Baptista Pla (1720 – 1773) i Josep Pla (1728 – 1762) d’una banda, i José de Nebra (1702 – 1768) i José Herrando (1680 – 1763), de l’altra. Tot semblava disposat a convertir-se en un concert singular, d’aquells que encara no tenen lloc a les grans cases de concerts però que, potser per aquest motiu, esdevenen especialment propers i sincers.

En tancar els ulls, les primeres notes vacil·lants del Largo del Quartet en Re menor de Telemann construïen ja una atmosfera particular. Les intèrprets, totes elles dones, es servien d’instruments d’època i seguien criteris historicistes en una interpretació que destacava per la compenetració entre els músics i l’equilibri constant entre les veus que, posteriorment, es faria més evident encara amb la participació de la mezzosoprano catalana Anna Alàs. El quartet de Telemann destaca pels ritmes marcats, que són jerarquitzats en d’altres interpretacions historicistes mancades, d’altra banda, de la fluïdesa i aparent senzillesa que atorgà el Dianthus Ensemble a una peça que mereix ser destacada pel seu eclecticisme inspiratiu, en la qual l’academicisme perd presència en pro d’un encantament subtil. El contrapunt a quatre, ben cuidat i harmònic que domina l’obra, deixava pas també a moments de diàleg entre instruments, de pregunta i resposta i de lluïment individual. Els motius i detalls italians, alemanys i especialment francesos eren presents també en aquesta peça que, d’un personalisme notori, ens conduïa amb el seu Allegro i girs galants a l’obra que s’interpretaria més endavant dels germans Pla. La veu d’Anna Alàs irrompia tendrament, dotant la peça d’una màgia concreta.

L’experiència personal que demana tota condició espiritual, i que es troba tant en la base del pietisme protestant com fins en la mística barroca, és una de les grans provocacions del Süße Stille, sanfte Quelle, ruhiger Gelassenheit (…) Jene Ruh vor Augen stelle (Dolç silenci, apacible font de tranquil·la serenitat (…) aquella pau que se’ns presenta davant els ulls) que invoca l’ària de Händel i que transitava durant uns instants a través de la veu de la mezzosoprano, abraçant el públic a sentir-se immers en la dolçor espiritual i en el trànsit conscient cap al nostre interior, que pren imatge en alguns dels versos del barroc i místic San Juan de la Cruz. El baix continu, interpretat delicadament per Maria Busqué al clavicèmbal, dotava de solemnitat aquesta ària on la veu juga sinuosament amb la flauta travessera, qui ressegueix perceptiblement el dibuix melòdic de la mezzosoprano, dotant la peça d’un ric cromatisme alhora que d’una aparent senzillesa. Les poesies escollides per Händel, l’Irdisches Vergnügen in Gott (Plaer terrenal cap a Déu) de Barthold Heinrich Brockes, són de profunda inspiració natural, utilitzant els elements terrestres i les metàfores com a mitjà de connexió entre l’ànima humana i l’essència divina. A la segona part del concert, Süßer Blumen Ambraflocken recuperava el pietisme recreat per Händel.

Anna Alàs seria encara protagonista de quatre obres més, els recitatiu i àries de José de Nebra Al tierno esposo amante, Del piélago violento no temas la tormenta, Ay, qué dulce es la pena de un alma i Lleva entera confianza. José de Nebra, una estranyesa en el repertori habitual de la capital berlinesa, era el protagonista clar d’aquest concert, en aportar, entre d’altres, el títol al present programa. Dulzura Espiritual és el nom de la cantata sacra per a veu solista composada el 1725, que s’emmarca en la música d’influència pietista i de voluntat moralista. Dulzura Espiritual es dedica a l’Esperit Sant i esdevé un exemple evident de l’estètica barroca preocupada pel transcurs de l’esperit humà en la vida terrenal, esquivant les temptacions pròpies d’aquesta, i conduint a una salvació o alliberament de l’ànima. És notori destacar la interpretació acurada de Lucía Giraudo i Dorothee Mühleisen al violí i viola respectivament, la compenetració constant entre ambdues i la sensibilitat que demostraren vers l’obra interpretada. Juntament amb Maria Busqué, així com amb Lea Rahel Bader al viol·loncel, les àries de De Nebra foren un exercici de sensualisme musical. L’amor es percebé a través de les melodies afectuoses del compositor, que devia conèixer les tècniques i teories dels afectes que inspirarien aviat a Johann Mattheson a escriure el seu text Der vollkommene Capellmeister.

Quedava encara temps per despertar el tacte auditiu a través de la galanteria dels germans Joan Baptista i Josep Pla i la seva Trisonata en Fa Major per a flauta, violí i baix continu. Traient la pols a dos genis del barroc català, les intèrprets feien gala de la seva tècnica instrumental sense oblidar en cap moment l’entrega i la passió, així com la constant complicitat entre l’Ensemble. Aquesta obra, carregada de dinamisme i harmònic, es caracteritza per un joc constant entre instruments solistes. Els ritmes sincopats, l’element pregunta – resposta i el fraseig atorguen a aquesta peça un caire original, proper a la música de cort centreeuropea i de cert eclecticisme. L’element italianitzant es fon en un protagonisme de ritmes galants que ens apropen a la música de cort francesa. Potser aquesta sàvia sintetització d’escoles en l’elaboració d’una obra única i de marcat caràcter l’absorviren els germans Pla en el seu constant nomadisme per les corts i ciutats europees. Caldria destacar molt especialment en aquesta peça a Johanna Bartz, flauta travessera, per la fluïdesa del seu fraseig, cuidant en tot moment els motius ornamentals i la dinàmica.

Finalment, l’obra de José Herrando (1608–1763) destacà per damunt les altres per la seva sublimitat instrumental. El Duo per a dos violins en Sol menor se’ns presentava com un clar exemple del camí que començà a emprendre la música a partir del barroc cap a la seva emancipació. No es tractava d’una música exemplificadora d’una actitud moral, tampoc d’una música entregada al plaer banal o lleuger. El duo d’Herrando és una miniatura musical, una obra de profunda originalitat on hom hi troba els recursos dinàmics de la pregunta – resposta, l’aparent fragilitat d’un breu pizzicato i l’interiorisme emocional d’un Adagio que desperta els sentits i endolceix l’esperit, fent referència encara al concepte de programa, convertint aquesta obra en una peça de virtuosisme, de bon gust i de marcada personalitat que altre cop Lucía Giraudo i Dorothee Mühleisen interpretaven amb caràcter, precisió i domini.

Un concert d’experimentació sensible, de redescobriment de grans autors barrocs ibèrics que esdevingué via d’accés a les veritats teològiques i de l’ànima, capbussades i callades enmig del sarau, el sorollisme i l’explosió constant de les nostres metròpolis contemporànies.