El pare de Vader: dues mirades crítiques

20.07.2014

Jordi Sora i Aída Pallarès han assistit a les funcions de Vader que la companyia Peeping Tom ha fet aquests dies a Barcelona en el marc del festival Grec. Ens presenten aquí les seves impressions en forma de diàleg.                                  

'Vader' de la companyia Peeping Tom

Visió general

Jordi Sora: El més destacable de la Companyia Peeping Tom és la seva aposta per fer de la dansa un mitjà expressiu en diàleg amb el text, l’acrobàcia o la música. Si a 32 Rue Vandenbranden, que es va poder veure el Grec 2012, ho feien al servei d’un desplegament imaginatiu en un indret inhòspit ple de neu sobre la qual els ballarins creaven imatges de gran impacte visual, a Vader (Pare) està pensat com una primera reflexió d’un tríptic al voltant de la família sobre el qual estan treballant. Això encara fa més interessants i inaudits els fragments ballats: perquè provoquen un parèntesi, una mena de suspensió temporal en l’obra que permet encarar les escenes més emotives amb una mirada que flueix, activada per una aguda percepció.

Aída Pallarès: Vader colpeix, et sacseja i et deixa clavat a la butaca. Una joia visual que a través de la dansa i el text ens submergeix en un món de records i somni. La història se situa en una trista (o potser real?) residència de gent gran amb parets altes i llum artificial, una mena de soterrani entre el món dels vius i els morts. La companyia Peeping Tom llança una crítica ferotge a una societat que aparca la gent gran quan, per edat o malaltia, comencen a requerir la nostra ajuda. Sense adonar-nos que un dia aquests joguets vells i antiquats serem nosaltres. És aquest el cuc que, més de vint-i-quatre hores després de veure Vader, encara ens rosega i devora per dins.

 

Narrativa

Jordi Sora: Hi ha un clima en la narrativa d’aquesta companyia que ens fa imaginar per uns instants que tot el que s’hi ensenya és només un somni. Hi ajuda enormement els moments de dansa, com descontextualitzats de la realitat. Res més lluny! És la manera alliberadora com poden anar arrossegant l’espectador fins al moment clau de l’obra, en què veiem les atencions a un malalt de demència. La veritat no és menys certa quan es disfressa de ficció: senzillament la mirem més confiadament. I aquí és on Vader (Pare) resulta més contundent.

Aída Pallarès: En aquest món d’ultratomba passat i present es mesclen fins a tornar-se indiscernibles. És real o és un somni? Vader (Pare) se situa entre la percepció i la realitat, on el món, com diu Franck Chartier, sembla tenir sentit només en la mesura que és l’encarnació d’un record. Al meu entendre, però, l’espectacle va més enllà de la vellesa i intenta apropar-se a la boirosa ment d’un malalt d’alzheimer. Quan el passat esdevé present i el mirall ens mostra la cara d’un desconegut. I el ritme d’aquestes memòries distorsionades és, evidentment, lent i pausat com els gestos dels protagonistes. Perquè Vader és una obra sobre la vellesa.

 

La companyia belga Peeping Tom ha aterrat al Festival Grec amb 'Vader'

Expressió

Jordi Sora: El temps passa, tal com ensenyen aquests magnífics ballarins de la Peeping Tom, a gran velocitat, reptant per espais quotidians sense més objectiu que el consum d’instants fugaços, desplaçant-se de manera amorfa, amb gest expansiu i sense rumb fix. Distrets, sempre sols (a excepció d’una única coreografia de grup en tota l’obra) i ocults a la mirada real, en el pòsit que la memòria deixa després de petjades infinites en la recerca del no res. Desplaçaments flexibles, emotivament forts, abstrets en la seva pertinença al món del gest. Impertinents en el record. Objectors de l’espai en què hem reclòs la memòria viva.

Aída Pallarès: Vader (Pare) ens ensenya la decadència de la vida a través de la bellesa. Peeping Tom han embolcallat aquesta primera part de la trilogia sobre la família en una atmosfera màgica convertint-la, sens dubte, en una joia visual. Una peça on tot està cuidat fins al mil·límetre: llum, vestuari, espai, text i dansa. A mig camí entre les pel·lícules d’Aki Kaurismäki i el tempo de les de Tarkovski. Però sense deixar de ballar, perquè és a través del moviment que els records prenen forma més enllà de la ment i esdevenen, encara que sigui per uns segons, realitat palpable.