Dues línies terriblement paral·leles

8.06.2016

Club Editor ha recuperat una joia del seu catàleg, la novel·la de Francesc Grau Viader Dues línies terriblement paral·leles dins la col·lecció Club Editor Jove. S’hi explica la guerra viscuda per un soldat de 17 anys de la lleva del biberó. Mentrestant Tortosa s’ha pronunciat a favor de conservar el monument franquista que commemora la batalla de l’Ebre, i Lluís Pasqual ha presentat In memoriam, un projecte sobre la lleva del biberó que s’estrenarà a la propera Temporada Alta abans d’anar al Teatre Lliure. Tot ens hi duu, al riu i als nois soldats. Joan Ducros n’ha fet aquest article.

Francesc Grau Viader abans d'anar al front

Francesc Grau Viader abans d’anar al front

Dues línies terriblement paral·leles, que porta com a subtítol «Diari d’un combatent de 17 anys», narra les peripècies del propi autor, pertanyent a la lleva del biberó, cridat a files i destinat a una brigada de xoc on participa en els combats més cruents de la Guerra Civil. En acabar la guerra, va caure en mans de les tropes franquistes, va passar per camps de concentració i, posteriorment, hagué de fer el servei militar. Tornà a la seva Calella natal set anys després de sortir-ne. Fou un apassionat de la llengua i la literatura catalanes: professor de català, col·laborà a revistes com El Pont i L’Avenç, cofundà de La Tralla i publicà altres obres, d’entre les quals cal remarcar Rua de captius.

Les ganes de viure, les il·lusions pròpies de l’edat queden trencades quan ha d’incorporar-se a l’exèrcit; pràcticament de l’escola al front. Per tant, no ens ha d’estranyar la seva posició davant del conflicte, reflectida en aquests mots: «No m’importa massa el que es ventila en aquesta guerra o, almenys, no m’interessa fins a l’extrem d’exposar-me a morir dessagnat com un conill, i, ben al contrari que la Passionària, prefereixo viure de genolls que morir dempeus», una aposta decidida per la vida. L’acarament amb la realitat, la guerra i la mort el portarà a refugiar-se en l’escriptura, en la redacció d’un diari que barrejarà tant el fets d’armes com el joc: «… donaven puntades de peu a un manyoc que els servia de pilota. Quatre fusells, amb les baionetes clavades a terra, simulaven els pals de les porteries […]:

—Passa-me-la!

—Meva!

—Xuta fort!»

Just abans de l’empresonament hagué de llançar la llibreta increpat pels propis companys: «Estripa això, no siguis animal! Llença-ho allà on puguis, però desfés-te’n d’una punyetera vegada!». I l’obra es clou, o més ben dit s’interromp llançant una part de la seva vida: «… hi ha un cartell que proclama ineficaçment: “No passaran!”. Serà, tanmateix, una tomba ben adient per a sepultar-hi el diari d’un vençut. Potser un altre dia, quan tot això hagi passat, podré recup», recuperació que féu Grau i Viader als 60 anys.

Si haguéssim de dir quin gènere literari és el més proper als adolescents, convindríem que és el diari personal. L’adolescent és un ésser que se sent diferent, únic al món, presoner de canvis físics i que, molt sovint, es creu un incomprès i per aquest motiu aboca la “seva” veritat negre sobre blanc. Dues línies terriblement paral·leles estaria situat en la tendència que marca l’obra d’Anna Frank i a la qual podríem afegir El diari de Zlata de Zlata Filipovic, que relata  dos anys de la vida de l’autora (dels 10 als 12) a Sarajevo durant la guerra de l’exIugoslàvia.

La guerra, com a motiu literari, no és un fet aïllat en la nostra literatura, al contrari: l’alimenta. Per bé que aquest no és el lloc on analitzar-ho, podem resseguir aquest motiu des de l’inici del conflicte fins ara, tant en els nostres clàssics —Pere Quart, Espriu, Riba, Rodoreda com en èxits recents —Olor de Colònia i Les veus del Pamano de Sílvia Alcàntara i Jaume Cabré respectivament, per citar-ne uns entre tants.

Les possibilitats d’aplicació de Dues línies… a nivell escolar són diverses. D’entrada cal dir que és un llibre que es pot treballar, de manera conjunta o separada, a través del Departament de Llengua i Literatura catalanes i el Departament de Socials. Es pot utilitzar com a Projecte de Recerca per als alumnes que fan 4art d’eso, combinant la lectura amb una sortida a algun espai de memòria, com per exemple els Espais de la Batalla de l’Ebre. També pot ser llegit a les optatives que tenen una durada trimestral, o bé tenir-lo com a lectura complementària al Batxillerat i estudiar-la a partir del Quadern Virtual confegit per l’historiador Josep Maria Lluró. Fins i tot es podria fer algun estudi de literatura comparada acarant-lo amb el personatge d’Adrià de Quanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda.

Francesc Grau Viader després de la guerra| Arxiu de la família

Francesc Grau Viader després de la guerra| Arxiu de la família

L’obra va ser publicada el 1978 per l’edoriral Pòrtic; posteriorment Club Editor la va recuperar per la seva col·lecció La cara Fosca de les Lletres on hi podem trobar una altra obra de l’autor, Rua de captius, on narra la seva experiència al camp de concentració de Miranda de Ebro: «Les normes matrius dels camps de concentració havien tingut l’eficàcia de gestar una generació d’homes castrats, de parir una munió de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense un sol crit de protesta.» L’edició que avui es presenta, a Club Editor Jove va acompanyada d’un postfaci a cura de l’historiador Agustí Alcoberro.

En definitiva, una de les millors maneres d’educar els nostres alumnes en la cultura de la pau és conscienciar-los sobre tot allò que comporta una guerra, a més de fer-los conèixer una part de la nostra història que tendim cada vegada més a ignorar.

Trobareu més informació sobre la novel·la en aquests enllaços

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. A nivel institucional, veig molt poca autocrítica del fet que les autoritats (les franquistes, sí; però també les republicanes) van obligar anar a nens a aquell escorxador que va ser l’anomenada batalla de l’Ebre.
    A les reconstruccions històriques que s’escenifiquen de fets bèlics a diferents indrets, hi ha lloc pel fàstic, ràbia i -per què no?- temor davant l’inhumà fet de matar i ser mort per obligació?

    Per quant un homenatge oficial a tots els desertors, objectors de consciencia i -també- persones que es van amagar més o menys temps per no participar d’una guerra que no era la seva?

    Atentament