Duel lingüístic amb Pau Vidal

3.03.2015

Pau Vidal acaba de publicar El bilingüisme mata, una obra que pretén demostrar que, després de trenta anys d’implantació de la Llei de Normalització Lingüística, el bilingüisme no funciona. Aquest serà el tema central que encetarà el cicle de llengua organitzat per Òmnium Cultural el proper dia 4 de març a les 19h a la seu de l’entitat, i que el mateix autor, Pau Vidal, debatrà juntament amb Enric Gomà i Ramon Solsona.

Pau Vidal | Foto de BiBi Oye

Pau Vidal | Foto de BiBi Oye

Pau Vidal acaba de publicar un llibre que portarà cua: El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015). Ja només amb el títol, Vidal deixa clara la seva tesi, que s’anirà desenvolupant al llarg de les pàgines: “El català no s’està morint, l’estem matant. L’està matant la fal·làcia oficial segons la qual aquí no hi ha conflicte lingüístic; l’està matant l’atàvica por dels catalans a rebre, per culpa de la qual desenes (centenars?) de milers d’immigrants, els pares dels futurs catalans, no troben interlocutors i se’ls rovella el poc que han après; però sobretot l’està matant la pressió asfixiant, irresistible, del castellà. El català no es morirà per falta de parlants, es morirà per falta de català, perquè la llengua se’ns està esfilagarsant” (p. 14).

Pau Vidal ens pica el crostó. Ens adverteix que anem errats d’osques, si seguim com fins ara. De fet, ja fa temps que Josep Pla ens advertia dels perills del bilingüisme: “El bilingüisme no és cap peripècia sinó una tragèdia per als catalans” (Per passar l’estona, Obres completes, vol. 36). Ara Pau Vidal torna a la càrrega i ens ho diu clarament: el bilingüisme no afavoreix la llengua perquè la degrada.

De què parlem, però, quan parlem de bilingüisme? Alguns teòrics, com Aucamp (1926), consideraven que “el bilingüisme és la condició en què dues llengües vives existeixen de costat en un país, cadascuna parlada per un grup nacional que representa una proporció força àmplia de la població”, mentre que Mackey, creia que “si hem d’estudiar el fenomen del bilingüisme ens veiem obligats a considerar-lo com a quelcom totalment relatiu”, i que a més “hem d’incloure-hi no sols l’ús de les llengües, sinó de qualsevol nombre de llengües”, per la qual cosa, “considerarem bilingüisme l’ús altern de dues o més llengües per part del mateix individu”. El bilingüisme no és, per tant, un fenomen intrínsec de la llengua, sinó del seu ús.

A El bilingüisme mata, però, Pau Vidal no ens vol parlar del bilingüisme individual —escollit per la mateixa persona—, sinó del bilingüisme social, és a dir del fet que la coexistència de dues llengües en una mateixa comunitat fa que els parlants d’una llengua estiguin obligats a conèixer-ne una segona, mentre que els parlants d’aquesta segona llengua no tenen l’obligació d’aprendre la dels primers. Així, doncs, acostuma a ser un fenomen unidireccional que acaba menant a situacions de diglòssia i substitució lingüística, tal com denunciava Joan Solà en una entrevista a Vilaweb quan deia que “aquí no hi ha pau lingüística”: “Jo observo que, com a mínim durant tota la transició, els polítics esquiven de plantejar-se les coses amb realisme i llancen aquella frase que a mi em produeix una revulsió interna, que és que «aquí hi ha pau lingüística».” Solà assenyalava que hi ha una part de la població que viu angoixada per la lingüística cosa que, per tant, genera un conflicte lingüístic que és conseqüència d’aquest bilingüisme.

Així, doncs, Vidal assegura que, després de trenta anys de la Llei de Normalització Lingüística es pot dir que “l’experiment ha fracassat” i que “el català està lluny de la realitat” (p. 13). Encara que les estadístiques demostrin que el català té un creixement continuat, aquesta és “una de les grans fal·làcies” que prova de destapar: “El debat sobre el futur de la llengua s’ha centrat exclusivament en l’aspecte quantitatiu, tot intentant demostrar o desmentir, segons si eres optimista o apocalíptic, que l’ús creixia entre els habitants. Però s’ha deixat completament de banda l’altre aspecte, el de la qualitat. O ‘salut filològica’ si ho volem dir segons el diagnòstic solanesc” (p. 33). Encara, doncs, que hi hagi un alt percentatge de persones que declarin parlar català de manera habitual, “presumptes posseïdors de la llengua catalana”, com els anomena Pau Vidal, la majoria d’aquells que en una enquesta han respost que saben parlar català no la fan servir habitualment: “Per a quants dels nostres conciutadans, per exemple les fornades d’estudiants que han sortit de la immersió, el català no és una mica com és l’anglès, que en cas absolutament imprescindible arriben a xampurrejar però tan aviat com poden tornen al refugi de la llengua que dominen?” (p. 56). Aquestes són les xacres, segons Pau Vidal, que afecta la llengua i que cal combatre.

El bilingüisme mata és, doncs, un llibre incòmode, que ressalta veritats i que mostra amb gran preocupació una davallada qualitativa de la llengua. Una lectura àgil, lleugera, però que vol cridar l’atenció del lector i fer-lo adonar que, si el català supera la barrera de la bilingüització, té les de perdre. Ja ho advertia el professor Francesc Xavier Vila en aquesta entrevista: “En aquest país es dóna la paradoxa que s’omplen la boca de bilingüisme aquells que són monolingües en castellà i que no fan res pel català. No passa enlloc més. En d’altres indrets, els que parlen de bilingüisme, ho fan per defensar la llengua més feble; a Catalunya, hi ha qui s’omple la boca de bilingüisme i, en trenta anys no han estat capaços ni de dir bon dia. Alguna cosa passa: és cinisme. En tot cas, hem de recuperar el concepte no per liquidar la llengua històrica del país sinó per a recuperar-la. I alhora, avançar cap a un model plurilingüista.”

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. no serà que quan diem “bilingüisme” volem dir “substitució”? Cada vegada que es deixa de fer una cosa en català bo i podent-se fer en català, és substitució, per bé que aquesta substitució es pot fer per culpa d’haver estat bilingüitzats.