Duel de dives al Teatre Akadèmia

5.03.2019

Encara que sembli mentida, Carme Elias i Vicky Peña no havien treballat mai juntes. Així que cal agrair a Guido Torlonia haver-les reunit per interpretar dues reines de Hollywood a Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?, de Jean Marboeuf. Teatre epistolar a través de dos monòlegs que dialoguen entre si narrant la vida d’aquestes dues estrelles de cinema. Al Teatre Akadèmia fins al pròxim 31 de març.

Carme Elias i Vicky Peña són Bette Davis i Joan Crawford al Teatre Akadèmia. © David Ruano

Només entrar a la sala del carrer de Buenos Aires, a l’espectador l’enlluerna l’escenografia, una autèntica meravella. Sebastià Brosa i Paula Bosch s’han esmerçat de valent per construir dos camerinos de luxe, a l’alçada de les dues llegendes que l’han d’utilitzar: ni més ni menys que Bette Davis i Joan Crawford. Dues cambres encarades, amb flors, moqueta esponjosa (qui fos diva, per anar-hi descalç!), chaise longue… i dos llarguíssims tocadors que comparteixen un mirall inexistent a través del qual les dues dames de Hollywood dialogaran sense mirar-se. Estan rodant What ever happened to Baby Jane (Robert Aldrich, 1962) i no se suporten.

A través d’anècdotes i fets reals, el dramaturg francès Jean Marboeuf imagina una correspondència fictícia entre les dues actrius, que compartien el mateix signe del zodíac (àries, és a dir, animals banyuts), una actitud relaxada amb l’alcohol i una llaminera afició per a col·leccionar marits. També compartien, però, una relació tempestuosa, una rivalitat feridora i una profunda enemistat, que ratllava l’odi. Així que totes dues esmolen els ullals, i a Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford? ens ofereixen una àcida –i elegant, malgré tout— dissertació sobre l’ofici d’actor, les entranyes de la indústria i la família.

‘Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?’, al Teatre Akadèmia. © David Ruano

Guido Torlonia, director artístic del Teatre Akadèmia, firma aquesta posada en escena. Per ell, Bette Davis i Joan Crawford són Carme Elias i Vicky Peña, que estan, senzillament, estupendes. Quina sàvia elecció! Aquesta sala permet, a més (visquin els teatres de petit format!), tenir-les a tocar, la qual cosa és un plus afegit i un autèntic plaer. Les dues actrius, que interpreten dues actrius, que alhora interpreten dues germanes –quin joc encadenat més deliciós- fan un desplegament de les seves arts per difamar, malmetre i apunyalar sense deixar rastre. Copa amunt i copa avall (és el que té ser amigues del mam) desgranen la seva vida, els seus ressentiments i, sobretot, l’auge i l’ocàs de les estrelles. Cal recordar que quan les van contractar per rodar Què va passar amb Baby Jane? Hollywood ja les havia començat a arraconar, i s’hi van aferrar com si els anés la vida, amb l’esperança que fos l’oportunitat perquè el públic no les oblidés.

Un punt i a part es mereixen el vestuari i la il·luminació que, en aquesta obra, i per raons òbvies, tenen un paper rellevant. D’una banda, Glòria Viguer firma la caracterització, elegant i sofisticada. De l’altra, Alberto Rodríguez aconsegueix crear l’atmosfera idònia pel duel, tot donant pas a cadascuna d’elles a mesura que prenen la paraula. “Dues dones de caràcter en una indústria dominada per homes”, resa la veu en off de Mario Gas, en una simpàtica picada d’ullet a tall d’introducció de les dues dives, només començar l’espectacle. “Els actors són unes persones que es fan actors perquè no se suporten”, remata.

I, així, l’espectador pot saber què va passar amb  Bette Davis i Joan Crawford abans, durant i després del rodatge de Què va passar amb Baby Jane? Un espectacle que uneix cinema i teatre en format epistolar. L’última carta, que tanca la funció, acaba amb la següent frase: “un petó de la seva millor enemiga”. Qui li diu a qui? Vagin-la a veure i sortiran de dubtes.