Dràcula: un mite etern

17.10.2015

Es diu que molts dels clàssics de la literatura que han resistit bé el pas del temps davant del públic lector general han estat aquells que van ésser concebuts, en el seu origen, com a literatura popular. Certament, vénen al cap molts exemples: Dickens amb Oliver Twist, Wells amb La Màquina del Temps, Verne amb tantes i tantes aventures… I Bram Stoker, és clar. Stoker va aconseguir, amb el seu Dràcula, fer-se lloc en l’imaginari popular i convertir les seves creacions en autèntics mites que tothom coneix i que han estat reutilitzats una i altra vegada per creadors moderns de tota mena (amb resultats, val a dir, sovint esfereïdors per raons diferents a les esperables).

El 'Dràcula' de Francis Ford Coppola amb Gary Oldman de protagonista

El ‘Dràcula’ de Terence Fisher amb Christoper Lee de protagonista

Parlo sense xifres, però no m’estranyaria que Dràcula fos una de les novel·les “clàssiques” més llegides actualment entre els lectors “normals” (és a dir, lectors sense més interès que passar una bona, o mala, estona llegint). Les raons per a la resiliència de la novel·la, una mica al marge de la icona en la que s’ha convertit el seu personatge central (que no protagonista) i també de la intenció del seu autor, poden tenir a veure amb la capacitat del llibre de provocar múltiples lectures. És aquest, el de les possibles interpretacions de Dràcula, un dels principals temes del llibre que centra aquesta ressenya: Dràcula. La novel·la i la llegenda, de Clive Leatherdale (traduït al català per Albert Beteta Mas i publicat per l’Editorial Gregal).

El llibre és, és clar, un assaig, dividit en tres parts diferenciades repartides en tretze capítols: els antecedents de la figura del vampir en el folklore i la literatura anterior a Dràcula, la biografia de Bram Stoker i l’origen de Dràcula, i una mostra de les diferents lectures interpretatives que s’han fet de la novel·la: el simbolisme dels seus personatges, una lectura del subtext sexual, l’anàlisi psicoanalítica, una crítica des de el punt de vista de la religió, una lectura basada en la tradició de les cartes del tarot i l’ocultisme i, finalment, una anàlisi política i sociològica del llibre. Cada lector, és clar, gaudirà més d’una o altra part —personalment, per exemple, sento una gran antipatia envers la psicoanàlisi aplicada a la literatura. Mania, per cert, que intueixo compartida per l’autor del llibre—, però aquesta visió polifacètica (i crítica) de la novel·la de Bram Stoker és una de les fites del llibre. Recomano, tal com vaig fer jo, entomar l’assaig just després de rellegir el Dràcula original.

Val a dir que tant qui escriu la ressenya com l’Ismael Àvalos, també membre de l’equip de Fantàstik, vam participar a la presentació/debat que es va fer al voltant del llibre durant La Setmana del Llibre en Català. Allà va quedar clara la riquesa de la novel·la, tal vegada no sembre buscada per un Bram Stoker interessat en escriure un llibre adreçat al gran públic. En aquest sentit el seu èxit va ser absolut: pocs llibres han arribat a un públic tan ampli i han aconseguit introduir un personatge en l’imaginari col·lectiu tan eficaçment com Dràcula. El llibre de Leatherdale també està dirigit al públic general, i qualsevol lector que tingui curiositat sobre com es va crear la figura de l’Stoker, d’on sorgeix, i com ha estat rebuda per diferents generacions de lectors hi trobarà una lectura que el captivarà. Com els millors assagistes, Leatherdale sap ser accessible i exhaustiu i proporciona. El recull bibliogràfic al final de cada capítol permetrà anar més enllà als lectors amb interessos més específics.

Tot plegat l’aparició d’aquest treball, llibre de referència amb tres edicions internacionals, és una molt bona notícia, per més que sobta la seva inclusió a la línia editorial de Gregal. Des de Fantàstik donem la benvinguda a aquest tipus d’iniciatives i esperem sincerament que es repeteixin sovint.