Don’t worry, be Bobby!

22.07.2014

Assistir a un concert al Teatre Grec de Barcelona sempre té quelcom d’especial. Sembla que les muses hi són pertot i imbueixen talent a tots els artistes que s’hi presenten. De tota manera, el virtuós que vam sentir en aquesta ocasió ja venia talentós de casa.

Bobby McFerrin ha actuat al teatre Grec

Pom, tipi, pom, tupi, tupi, pom, tipi, pa, pa, pa… així arrencaven les dues hores de concert que en Bobby McFerrin es va regalar a si mateix. Com si estigués a casa seva, tranquil·lament amb els seus amics, els músics. Assegut a la seva cadira, bevent aigua de la seva tasseta i percudint la mà contra el pit sense aturador.

A McFerrin se’l considera un gimnasta vocal, ja que s’ha passat la vida explorant les possibilitats de la veu humana com a instrument, però també un dels músics de jazz més innovadors de les últimes dècades.

Però no és d’estranyar que tot aquest talent l’aglutini en Bobby McFerrin. El seu pare Robert McFerrin, Sr., va ser un destacat intèrpret d’espirituals i el primer tenor afroamericà contractat per la Metropolitan Opera Company de New York. La seva mare Sara va ser soprano i professora de cant. El petit dels McFerrin va créixer envoltat de música. Als tres anys dirigia Beethoven mentre s’amagava sota el piano quan els seus pares feien classe a joves cantants, i ballava a casa seva davant de Louis Armstrong, Judy Garland, Etta Jones i Fred Astaire. Ja de nen tocava el clarinet, però va començar la seva carrera musical com a pianista als 14 anys.

Tot aquest coneixement només el podia catapultar a l’èxit i a envoltar-se d’un grup de músics capaços d’interactuar amb aquest gran improvisador. Un grup de mestres dels teclats (Gil Goldstein), les cordes (David Mansfield i Armand Hirsch), el contrabaix (Jeff Carney) o la bateria (Louis Cato), acompanyats de la dolcíssima veu de l’hereva al tron que ostenta el pare, Madison McFerrin. Tots plegats, liderats per en Bobby, fan les delícies de qui tenen el goig d’escoltar-los.

Però malgrat tot el joc de cordes vocals, floritures polifòniques i sons guturals, quan un intèrpret es planta davant d’un públic l’ha de convidar a escoltar. Si bé és cert que la música ens embolcallava i feia vibrar, la fredor d’en Bobby era comentada per més d’un a la sortida. Probablement el moment de més proximitat de l’espectacle és quan ha aixecat un micròfon enlaire i els més adeptes han corregut cap a l’escenari sabedors que tenien una oportunitat única per cantar “He’s Got the Whole World In His Hands” al costat del mestre.

Bobby McFerrin

El concert servia de presentació del darrer disc de McFerrin; “SpiritYouAll”. El material nou va de la celebració “Rest” a un polèmic himne “Woe”, o a un blues fosc i brut basat en el Salm 25:15. En aquest projecte Bobby abraça les influències del folk, el rock, el country i el blues sense abandonar la seva il·limitada exploració de la veu humana. I cal dir que ho fa de meravella!

Tot i els aplaudiments del públic entregat, en Bobby només ha regalat un petit i fred bis “Pom, tipi, pom, tupi, tupi, pom, tipi, pa, pa, pa…” i ha marxat fredament i ignorant al miler de persones que durant prop de 10 minuts ha seguit picant de mans, xiulant i reclamant la presència del novaiorquès que no s’ha dignat a aparèixer.

Però ja advertia ell abans del concert quan deia: “Intento no interpretar a l’escenari, intento cantar com canto a la cuina, perquè senzillament no me’n puc estar. Vull que el públic se’n vagi del teatre i canti a la seva cuina l’endemà al matí. Vull transportar-los a l’increïble sentiment de felicitat i llibertat que aconsegueixo quan canto.”

Per tant, no hem de patir massa i ens hem de quedar amb el que hem viscut. Cal que ens apliquem la màxima de l’himne del pare del “bonrollisme”; “Don’t worry be Bobby”!

Etiquetes: