D’on surten els diners?

3.09.2017

Aprofitant que al Regne Unit hi ha un debat públic sobre el paper dels diners i el sistema monetari en el conjunt de l’economia, la professora i assessora del partit laborista Ann Pettifor va publicar l’any passat La producción del dinero, que ara l’editorial Los Libros del Lince ha traduït al castellà.

 

Precisament perquè els fem servir cada dia, els diners són una tecnologia força incompresa; des de com van sorgir fins a quina és la seva naturalesa, al seu voltant hi ha una confusió sensacional. D’ençà que es va abandonar definitivament el patró or, a la dècada de 1930, els diners que utilitzem són allò que s’anomena moneda fiduciària. Significa exactament que els diners no tenen cap valor per si mateixos. El valor de la moneda fiduciària es basa en la confiança que tenim en l’estat. Hi ha qui diu que els estats són una forma de govern destinada, més aviat que tard, a desaparèixer. Doncs bé, avui la qüestió dels diners s’aguanta sobre la fe dels ciutadans en els estats. De manera que tot debat sobre la reforma monetària apunta al cor de la bèstia, això és, en la minvant confiança dels ciutadans envers l’estat.

Un estat és, per dir-ho polidament, una classe dirigent que protegeix els seus negocis. En canvi, llegint a Pettifor sembla que la descomposició de l’economia sigui producte d’una lluita intel·lectual, com si el món girés al voltant dels debats erudits dels acadèmics. Si haguéssim de fer cas del seu llibre, només caldria seguir les recomanacions de John Maynard Keynes per a retornar al creixement que va seguir la Segona Guerra Mundial. La realitat és que Keynes era un geni, però fins i tot els genis necessiten que el moment històric sigui l’adequat perquè les seves idees puguin reeixir. Només cal veure el sidral que tenen muntat a les illes després del referèndum del Brèxit per fer-se una idea del problema que sobrevola el debat dels diners.

Entre els milers de llibres i articles que s’han escrit per explicar l’esclat de la bombolla durant els anys 2007-09 els arguments es repeteixen: la cobdícia dels banquers, la desregulació de les finances o el paper més aviat passiu dels polítics. És menys habitual escoltar que si els governs han destinat bilions d’euros a rescatar els bancs és per una raó força senzilla: el sistema bancari és estat. D’alguna manera, és com si de cop descobríssim que Miguel Blesa era un home gris que va arribar a ser banquer com hauria pogut ser, en unes altres circumstàncies, revisor de tren. Un estat és una classe dirigent protegint els seus negocis i la crisi consegüent a la caiguda de Lehman Brothers va ser, per damunt de tot, el recordatori que les elits havien començat a perdre el control.

Ningú millor que Donald Trump per ensenyar-nos les costures dels Estats Units, bastió del capitalisme mundial. Probablement l’acabaran fent fora, tanmateix, com a símptoma de les falles del sistema, Trump s’ha de posar al costat de la filtració de secrets d’estat de Chelsea Manning o de l’aparició d’una nova fornada d’emprenedors anarco-capitalistes, representats per Elon Musk i Cody Wilson, que utilitzen la tecnologia per disputar els fonaments institucionals del seu país. Musk i Wilson també serveixen d’inspiració a les milícies armades que s’organitzen al marge de l’estat per protegir la frontera amb Mèxic del narcotràfic.

Pettifor comenta un estudi de la professora Hélène Rey segons el qual no hi ha cap evidència empírica que la integració financera internacional hagi produït beneficis quantiosos. Aquest estudi confirma allò que Pettifor ja pensava, és a dir, que la lliure circulació de capitals perjudica l’economia productiva dels països. Deixant a banda que d’estudis n’hi ha de tots els colors, el problema d’aquest raonament és que ens pot dur a pensar que la financiarització de l’economia real és un caprici, una via ràpida a l’enriquiment -que també-, enlloc de ser una sortida provisional de les classes dirigents als canvis que tot just comencem a albirar.

La paradoxa del seu programa, perquè al cap i a la fi el llibre de Pettifor té voluntat d’intervenir en el debat, és que proposa democratitzar les finances i al mateix temps se centra bàsicament en aspectes tècnics -la fixació de la taxa d’interès i el control del capital. Deformació professional. Com a observador neòfit, i com a català, trobo que posa poca atenció en els aspectes que en els propers anys aniran agafant volada. La mida dels estats, el desafiament que les tecnologies, com blockchain, suposen per a l’emissió exclusiva de diners per part de l’estat, o la irrupció d’elits, com ara la índia o la xinesa, en el panorama global. Tot plegat conformarà una situació nova que es creuarà amb la pèrdua progressiva de poder adquisitiu de les societats occidentals, que reclamaran el seu paper en la història. Potser aquesta és la major esmena que se li pot fer al llibre de Pettifor: quan diu que per sotmetre el capital financer no farà falta cap revolució social.

Podeu comprar La producción del dinero, d’Ann Petitflor a Libelista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Fàcil dir que els estats desapareixeran. Ara, què els substituirà? Perquè un estat no només es dedica a regular les financies.
    El problema ha estat concebir l’estat com a quelcom aliè als ciutadans. Error fet per l’ús privat que n’han fet la majoria de dirigents (especialment corrupció), i pels propis ciutadans que s’han cregut que és ells contra l’Estat, en lloc de l’Estat com a eina garant de drets i llibertats.
    Alerta, el pitjos que pot passar és desapareixer els estats i que els suplantin els poders financers i econòmics. Tal com van les coses, hauriem de recuperar l’eina que suposa els estats pels ciutadans i ciutadanes i redefinir els valors com a societat (cooperació, solidaritat, humanitat).