Don Joan: Pleased to meet you

19.03.2016

Aquesta temporada l’ocupació del TNC ha pujat en comparació amb les anteriors, i el Don Joan de La Brutal n’és un exemple paradigmàtic: ha arribat a l’estrena amb totes les entrades venudes. Sí, com el Hamlet dirigit del Lliure de Gràcia. Què està passant? El públic torna a tenir fam de clàssics? La crisi en el sector teatral està minvant? Les campanyes publicitàries dels teatres cada vegada apunten més fi? Aquí hi ha diversos temes que inviten a la reflexió, però avui parlarem del Don Joan dirigit per David Selvas.

Don Joan (Julio Manrique) besa Carlota (Nausicaa Bonnín)

Don Joan (Julio Manrique) besa Carlota (Nausicaa Bonnín)

L’escenografia de Max Glaenzel ens rep (diríem que gairebé ens xucla) només posar el peu a la Sala Petita del TNC. Canvi radical després de l’asfalt i la rentadora de Maria Rosa, i demostració, un cop més, que la Sala Petita és sense cap mena de dubte la millor sala del mastodòntic edifici bofillià, la més dúctil i camaleònica. La més teatral, en definitiva. Ens trobem al menjador de l’Hotel Comendatore: moqueta, taules rodones i colors pastel. Anna Azcona (Maturina, estupenda és poc) ens dóna la benvinguda, i alguns espectadors afortunats podran seure a les taules, servits per Carlota (Nausicaa Bonnín) i Pedro (Javier Beltrán), dos joves i atractius cambrers. L’espai recorda els no-llocs creats per l’escenògrafa alemanya Anna Viebrock, especialment als espectacles del director suís Christoph Marthaler: un espai altament realista, fins a l’extrem de semblar irreal. Un espai impersonal, anodí, intercanviable… un lloc de pas, d’arribada o de partida.

Sganarelle (Manel Sans, esplèndid) ja és allà, xerra amb les noies assegudes a les taules (“Qui no fuma no sap el que es perd”) i ens explica qui és i com és Don Joan (Julio Manrique) i què li ha fet a la pobra Donya Elvira (Cristina Genebat). L’entrada de Don Joan a escena, caminant per sobre dels mobles, és una bona mostra de com el personatge va per la vida: levitant, per sobre de tot i tothom, sense estar realment a cap lloc, en fugida constant cap endavant. I sense posar arrels, evidentment. De fons, el pianista de l’hotel (Xavi Ricart) toca Senza fine, de Gino Paoli, una música/soroll de fons que és alhora metàfora del deambular del propi Don Joan, ritornello circular que quan acaba torna a començar. Manrique està, i ho celebrem, contingut, no es passa com podria permetre-ho el paper, i convenç, agrada i s’agrada tal i com Don Joan ho ha de fer. L’adaptació del text original de Molière que signen Sergi Pompermayer, Cristina Genebat, Sandra Monclús i David Selvas funciona, en el seu intent d’apropar la barra de Don Joan a l’actualitat (“Pilates o ioga?”) i grinyola una mica més quan toca el tema religiós, certament moralitzant en Molière, que condemna el seu heroi a les flames de l’infern per rebutjar Déu.

La posada en escena orquestrada per David Selvas és d’alta categoria, ja sigui en l’escenografia de Max Glaenzel, la il·luminació de Mingo Albir, l’espai sonor de Mar Orfila (Sympathy for the Devil) o el vestuari de Maria Armengol (hipnòtica faldilla prisada de Donya Elvira). La transformació dels camperols Carlota i Pedro en treballadors de l’hotel funciona, i Javier Beltrán demostra un cop més la seva gràcia i domini del registre xava, en un monòleg que pel seu to ens va recordar l’inici de Snorkel, d’Albert Boronat. La posada al dia del mite donjoanesc, del segle XVII al XXI, accentua encara més la seva llefiscositat a l’hora de tractar les dones, que cosifica i regala les orelles amb falses promeses, sempre al límit del maltractament psicològic (“És culpa teva. Em tornes boig”). Les dues senyores que tenia assegudes al costat, que s’anaven retransmetent la funció entre elles, van dir en aquest moment: “Ja n’hi ha d’aquests, ja”. És inquietant, però, sentir les rialles sinceres del públic quan Pedro entra en escena i descobreix Carlota i Don Joan besant-se i exclama “Serà guarra, la tia!”. Encara hi ha molta feina a fer, això és un fet incontrovertible. I encara que Don Joan toqui les primeres notes del My way al piano, com volguent dir “Lo siento mucho, la vida es así, no la he inventado yo”, el personatge es troba a la frontera entre l’irresistible seductor i el maltractador menyspreable. Ni la visita del seu pare, Don Lluís (eficient i desaprofitat Lluís Marco), ni l’insistència de Donya Elvira perquè es penedeixi i abraci la fe no faran canviar Don Joan, que camina amb pas ferm cap a la seva autodestrucció.

Anna Azcona, Julio Manrique i Xavi Ricart

Anna Azcona, Julio Manrique i Xavi Ricart

A la segona meitat del muntatge el ritme s’esllangueix, i David Selvas vol deixar molt clara la seva empremta de director. Hi ha encerts escènics (la pallissa resolta a cops de llum) i certa divagació en el final à la David Lynch, on les imatges de malson envaeixen l’escena. Joc de miralls, fum, i Nausica Bonnín i Anna Azcona de conilletes Playboy amb lligacames (i quines cames). La crítica que fa Molière en boca de Don Joan a la hipocresia de la societat segueix estan a l’ordre del dia, i els sobrebtítols projectats ens acaben informant del desenllaç “Mor Don Joan. Neix el mite”, mentre sona el My Way en la versió d’Elvis Presley.

Les entrades per a totes les funcions ja estan exhaurides, ja ho hem dit, però l’espectacle girarà per Catalunya durant el mes de maig. Esperem, igualment, que torni la temporada que ve. Sempre està bé tornar a matar el mite de Don Joan.